Entrevista

jan millastre

president associació Kreamics

“Intento ser com més feliç millor”

SUPORT
“El conjunt dels amics i la família ha estat essencial a l’hora d’afrontar aquest repte”
SOCIABILITAT
“Un dia vaig entrar al metro a hora punta i, de cop i volta, em vaig quedar pràcticament sol, sense ningú al meu voltant”
DILEMA
DILEMA
“Tenia dues opcions. Quedar-me tancat a casa i lamentant-me que soc un desgraciat o bé afrontar com soc i intentar ser com més feliç millor”
MÓN DESCONEGUT
“Has de tornar a acceptar-te a tu mateix i has d’aprendre a superar moltes coses que et venen de l’exterior, a part de la qüestió física”

La vida de Jan Millas­tre (Lladó, 1976) va can­viar de dalt a baix el 25 d’abril de 1997, quan tenia només 19 anys. Aquell dia es va lle­var com qual­se­vol altre i va anar a la fàbrica d’enva­sats químics i pro­duc­tes de neteja on tre­ba­llava. El matí va transcórrer amb nor­ma­li­tat, però durant la tarda es va pro­duir una explosió de gas i es va incen­diar el magat­zem. “Em van por­tar a l’Hos­pi­tal de Figue­res, que era el més pròxim. Durant el camí, vaig ser ple­na­ment cons­ci­ent de tot, i, quan vaig arri­bar a l’hos­pi­tal vaig dir-los: «Bona tarda! Em sem­bla que m’he cre­mat», i em vaig des­per­tar 36 dies més tard a la uni­tat de cre­mats de la Vall d’Hebron. Els met­ges em van donar 24 hores de vida i fins i tot van comu­ni­car als meus pares que no ho podria superar.” Però se’n va sor­tir. I, després de 38 dies sedat i un munt d’ope­ra­ci­ons, va començar una llarga i dura recu­pe­ració. “Amb la sedació, ni tan sols sabia on era i fins i tot con­fo­nia els som­nis amb la rea­li­tat. Però el pit­jor record són les cures diàries. Estava embe­nat com una mòmia i cada 12 hores em desem­be­na­ven i em cura­ven. Era hor­ri­ble.”

Li va cos­tar reconèixer-se a si mateix. A la uni­tat de cre­mats no hi ha miralls. Però dos mesos després de l’acci­dent, quan tot just començava a cami­nar, es va veure reflec­tit en una porta metàl·lica. En aquell ins­tant es volia morir: “No em veia a mi, sinó l’ésser més deforme que hi havia a la Terra.” La pre­gunta sor­geix de manera automàtica, gai­rebé ins­tin­tiva. I com va acon­se­guir superar-ho? “Havia tor­nat a viure i només tenia dues opci­ons. Que­dar-me tota la vida tan­cat a casa, repri­mit i lamen­tant-me que soc un des­gra­ciat i pre­gun­tant-me per què a mi o bé afron­tar com soc i inten­tar ser com més feliç millor”, ens explica. I va esco­llir la segona opció. Per sort, sem­pre ha estat una per­sona activa, amb la ment ocu­pada en mil coses: “Des del pri­mer moment em vaig esforçar per conèixer gent i obrir-me a coses noves. Tots tenim bons i mals moments, però és qüestió d’afron­tar els dolents i a par­tir d’aquí acon­se­guir una cosa nova, un nou objec­tiu.”

COMENÇAR DE NOU

La seva història és una de les que poden tro­bar-se al web de Kre­a­mics, una enti­tat que aplega afec­tats per cre­ma­des, però també els seus fami­li­ars, amics i per­so­nal mèdic. Cadas­cun dels afec­tats ho explica amb el seu estil, la seva manera de comu­ni­car. Però tenen un comú deno­mi­na­dor. Tots ells són exem­ples de superació, mos­tres de fins a quin punt la vida pot can­viar de dalt a baix en pocs segons però, per damunt de tot, que és pos­si­ble afron­tar aquest canvi. Entre els tes­ti­mo­nis també hi ha Josep Pallàs, l’únic bom­ber del grup del GRAF que va acon­se­guir sobre­viure a l’incendi d’Horta de Sant Joan. La sen­sació és la d’entrar “en un món des­co­ne­gut, en aquests llimbs del dubte i la des­es­pe­ració en un moment de la seva vida”. Jan Millas­tre remarca: “No tens ni idea de la mag­ni­tud de dolor i de canvi d’aspecte. En el moment en què et cre­mes sem­bla que t’aca­ba­ran arre­glant en un pim-pam i, en canvi, és un procés molt llarg, dolorós i de reflexió. Has de tor­nar a accep­tar-te a tu mateix i has d’apren­dre a superar mol­tes coses que et venen de l’exte­rior, a part de la qüestió física”.

Amb 20 anys, va haver de començar de nou, apren­dre a cami­nar, a men­jar. “Allò que més desit­java cada dia era que, a l’hora de sopar, entres­sin la meva mare o la meva xicota per aju­dar-me a men­jar i em fes­sin un petó abans d’anar-se’n.” La superació d’una cre­mada repre­senta un repte per­so­nal; però també col·lec­tiu, en què la família i els amics juguen un paper essen­cial. En el seu cas, reco­neix que l’ha aju­dat néixer i viure en un poble petit (a Lladó, a l’Alt Empordà), on tot­hom es coneix. Quan va tor­nar al poble després de l’acci­dent, a l’entrada del seu poble, damunt un balcó, va tro­bar una pan­carta que deia: “Ben­vin­gut a casa, Joan.” Era només una petita mos­tra del que ha tro­bat després. Reco­neix que una de les coses que l’han aju­dat més ha estat pertànyer a un poble petit on tot­hom es coneix: “El con­junt dels amics i la família ha estat essen­cial. Quan t’enfon­ses, sem­pre hi ha una per­sona al dar­rere. Alguna vegada m’he arri­bat a enfon­sar i volia dei­xar de llui­tar, i quan això passa és impor­tant tenir alguna per­sona al teu cos­tat que t’animi. Tot això, de mica en mica, et va moti­vant.”

Para­do­xal­ment, quan va tenir l’acci­dent espe­rava fer les opo­si­ci­ons de bom­ber. La vida, però, li tenia reser­vada altres ocu­pa­ci­ons. Jan Millas­tre té una agenda atapeïda. De fet, quan con­cer­tem l’entre­vista a la redacció de La República, ja m’adver­teix que arri­barà tard. I no s’equi­voca. Actu­al­ment, és un soci actiu de Kre­a­mics i es dedica a fer xer­ra­des pel ter­ri­tori expli­cant la seva experiència. La feli­ci­tat de Jan Millas­tre con­sis­teix a tre­ba­llar per la feli­ci­tat dels altres. A poc a poc s’ha con­ver­tit en un exem­ple de superació: “Me n’he anat ado­nant amb el temps. Per això m’agrada que la meva experiència pugui aju­dar altra gent.” Però el seu petit món de Lladó i de Cata­lu­nya se li ha fet petit i també s’ha con­ver­tit en un acti­vista de l’ONG Gerg, que dona suport a asso­ci­a­ci­ons de dis­ca­pa­ci­tats d’arreu del món i fabrica cadi­res de rodes. Tot sovint es des­plaça fins a Cuba, l’Uru­guai o Gua­te­mala i coneix altres per­so­nes que ho donen tot a canvi de res i que, mal­grat les seves dis­ca­pa­ci­tats, llui­ten per desen­vo­lu­par les seves vir­tuts.

PERE BOSCH I CUENCA

pbosch@​lrp.​cat

EN DETALL

PERE BOSCH

Com sorgeix la idea de crear l’entitat Kreamics?

Amb el fet d’estar cremat i ser d’un poble lluny de Barcelona. Un dia vaig anar de visita amb el director de la unitat de cremats de la Vall d’Hebron, que és on es concentren tots els casos de Catalunya i les Balears, i aquest em va preguntar com és que m’hi havia desplaçat tot sol. Li vaig dir que hi havia anat en tren i que havia agafat el metro a primera hora del matí. Quan vaig entrar al vagó se’m va obrir un ventall de gent i vaig quedar pràcticament tot sol.

I què li va dir el metge?

Em va preguntar quina havia estat la meva reacció. Jo vaig contestar-li que a les nou del matí en hora punta del metro soc la persona que està més ampla. Ell es va quedar una mica parat i, tot seguit, em va proposar visitar un noi a qui estaven a punt de donar l’alta i que tenia cremades en un 70% del cos. Jo portava un any d’avantatge i a partir d’aquella primera conversa vaig veure que podia ajudar persones com ell i les persones del seu entorn. A més a més, a mi també m’enriquia molt aquest contacte.

I quins objectius té l’entitat?

De fet, l’entitat parteix d’un grup d’ajuda mútua que s’ha anat ampliant i que ha anat ajudant la gent que s’ha cremat després de nosaltres, sempre des d’un punt de vista psicològic. A poc a poc hem anat creant una gran família, cada vegada més diversa. Quan ara es crema una persona que no és del mateix sexe o que té una altra edat, en comptes d’anar-hi jo hi va una altra persona que s’adapti millor a les seves circumstàncies. Cada dos o tres mesos també fem una sortida a l’exterior, de manera que s’ha convertit en una excusa per relacionar-nos molt millor, al mateix temps que gaudim del dia a dia. Paral·lelament també fem xerrades en instituts, explicant què és Kreamics i què passa quan et cremes, a banda de nocions de primers auxilis.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor