jan millastre
president associació Kreamics
“Intento ser com més feliç millor”
DILEMA
La vida de Jan Millastre (Lladó, 1976) va canviar de dalt a baix el 25 d’abril de 1997, quan tenia només 19 anys. Aquell dia es va llevar com qualsevol altre i va anar a la fàbrica d’envasats químics i productes de neteja on treballava. El matí va transcórrer amb normalitat, però durant la tarda es va produir una explosió de gas i es va incendiar el magatzem. “Em van portar a l’Hospital de Figueres, que era el més pròxim. Durant el camí, vaig ser plenament conscient de tot, i, quan vaig arribar a l’hospital vaig dir-los: «Bona tarda! Em sembla que m’he cremat», i em vaig despertar 36 dies més tard a la unitat de cremats de la Vall d’Hebron. Els metges em van donar 24 hores de vida i fins i tot van comunicar als meus pares que no ho podria superar.” Però se’n va sortir. I, després de 38 dies sedat i un munt d’operacions, va començar una llarga i dura recuperació. “Amb la sedació, ni tan sols sabia on era i fins i tot confonia els somnis amb la realitat. Però el pitjor record són les cures diàries. Estava embenat com una mòmia i cada 12 hores em desembenaven i em curaven. Era horrible.”
Li va costar reconèixer-se a si mateix. A la unitat de cremats no hi ha miralls. Però dos mesos després de l’accident, quan tot just començava a caminar, es va veure reflectit en una porta metàl·lica. En aquell instant es volia morir: “No em veia a mi, sinó l’ésser més deforme que hi havia a la Terra.” La pregunta sorgeix de manera automàtica, gairebé instintiva. I com va aconseguir superar-ho? “Havia tornat a viure i només tenia dues opcions. Quedar-me tota la vida tancat a casa, reprimit i lamentant-me que soc un desgraciat i preguntant-me per què a mi o bé afrontar com soc i intentar ser com més feliç millor”, ens explica. I va escollir la segona opció. Per sort, sempre ha estat una persona activa, amb la ment ocupada en mil coses: “Des del primer moment em vaig esforçar per conèixer gent i obrir-me a coses noves. Tots tenim bons i mals moments, però és qüestió d’afrontar els dolents i a partir d’aquí aconseguir una cosa nova, un nou objectiu.”
COMENÇAR DE NOU
La seva història és una de les que poden trobar-se al web de Kreamics, una entitat que aplega afectats per cremades, però també els seus familiars, amics i personal mèdic. Cadascun dels afectats ho explica amb el seu estil, la seva manera de comunicar. Però tenen un comú denominador. Tots ells són exemples de superació, mostres de fins a quin punt la vida pot canviar de dalt a baix en pocs segons però, per damunt de tot, que és possible afrontar aquest canvi. Entre els testimonis també hi ha Josep Pallàs, l’únic bomber del grup del GRAF que va aconseguir sobreviure a l’incendi d’Horta de Sant Joan. La sensació és la d’entrar “en un món desconegut, en aquests llimbs del dubte i la desesperació en un moment de la seva vida”. Jan Millastre remarca: “No tens ni idea de la magnitud de dolor i de canvi d’aspecte. En el moment en què et cremes sembla que t’acabaran arreglant en un pim-pam i, en canvi, és un procés molt llarg, dolorós i de reflexió. Has de tornar a acceptar-te a tu mateix i has d’aprendre a superar moltes coses que et venen de l’exterior, a part de la qüestió física”.
Amb 20 anys, va haver de començar de nou, aprendre a caminar, a menjar. “Allò que més desitjava cada dia era que, a l’hora de sopar, entressin la meva mare o la meva xicota per ajudar-me a menjar i em fessin un petó abans d’anar-se’n.” La superació d’una cremada representa un repte personal; però també col·lectiu, en què la família i els amics juguen un paper essencial. En el seu cas, reconeix que l’ha ajudat néixer i viure en un poble petit (a Lladó, a l’Alt Empordà), on tothom es coneix. Quan va tornar al poble després de l’accident, a l’entrada del seu poble, damunt un balcó, va trobar una pancarta que deia: “Benvingut a casa, Joan.” Era només una petita mostra del que ha trobat després. Reconeix que una de les coses que l’han ajudat més ha estat pertànyer a un poble petit on tothom es coneix: “El conjunt dels amics i la família ha estat essencial. Quan t’enfonses, sempre hi ha una persona al darrere. Alguna vegada m’he arribat a enfonsar i volia deixar de lluitar, i quan això passa és important tenir alguna persona al teu costat que t’animi. Tot això, de mica en mica, et va motivant.”
Paradoxalment, quan va tenir l’accident esperava fer les oposicions de bomber. La vida, però, li tenia reservada altres ocupacions. Jan Millastre té una agenda atapeïda. De fet, quan concertem l’entrevista a la redacció de La República, ja m’adverteix que arribarà tard. I no s’equivoca. Actualment, és un soci actiu de Kreamics i es dedica a fer xerrades pel territori explicant la seva experiència. La felicitat de Jan Millastre consisteix a treballar per la felicitat dels altres. A poc a poc s’ha convertit en un exemple de superació: “Me n’he anat adonant amb el temps. Per això m’agrada que la meva experiència pugui ajudar altra gent.” Però el seu petit món de Lladó i de Catalunya se li ha fet petit i també s’ha convertit en un activista de l’ONG Gerg, que dona suport a associacions de discapacitats d’arreu del món i fabrica cadires de rodes. Tot sovint es desplaça fins a Cuba, l’Uruguai o Guatemala i coneix altres persones que ho donen tot a canvi de res i que, malgrat les seves discapacitats, lluiten per desenvolupar les seves virtuts.
PERE BOSCH I CUENCA
pbosch@lrp.cat
EN DETALL
PERE BOSCHCom sorgeix la idea de crear l’entitat Kreamics?
Amb el fet d’estar cremat i ser d’un poble lluny de Barcelona. Un dia vaig anar de visita amb el director de la unitat de cremats de la Vall d’Hebron, que és on es concentren tots els casos de Catalunya i les Balears, i aquest em va preguntar com és que m’hi havia desplaçat tot sol. Li vaig dir que hi havia anat en tren i que havia agafat el metro a primera hora del matí. Quan vaig entrar al vagó se’m va obrir un ventall de gent i vaig quedar pràcticament tot sol.
I què li va dir el metge?
Em va preguntar quina havia estat la meva reacció. Jo vaig contestar-li que a les nou del matí en hora punta del metro soc la persona que està més ampla. Ell es va quedar una mica parat i, tot seguit, em va proposar visitar un noi a qui estaven a punt de donar l’alta i que tenia cremades en un 70% del cos. Jo portava un any d’avantatge i a partir d’aquella primera conversa vaig veure que podia ajudar persones com ell i les persones del seu entorn. A més a més, a mi també m’enriquia molt aquest contacte.
I quins objectius té l’entitat?
De fet, l’entitat parteix d’un grup d’ajuda mútua que s’ha anat ampliant i que ha anat ajudant la gent que s’ha cremat després de nosaltres, sempre des d’un punt de vista psicològic. A poc a poc hem anat creant una gran família, cada vegada més diversa. Quan ara es crema una persona que no és del mateix sexe o que té una altra edat, en comptes d’anar-hi jo hi va una altra persona que s’adapti millor a les seves circumstàncies. Cada dos o tres mesos també fem una sortida a l’exterior, de manera que s’ha convertit en una excusa per relacionar-nos molt millor, al mateix temps que gaudim del dia a dia. Paral·lelament també fem xerrades en instituts, explicant què és Kreamics i què passa quan et cremes, a banda de nocions de primers auxilis.