Borja de Riquer
Catedràtic emèrit d'història
“No hem fet una història gens convencional”
. PERE BOSCH I CUENCA
pbosch@lrp.cat
Malgrat exercir de professor emèrit de la Universitat Autònoma de Barcelona i, per tant, mantenir-se allunyat de les aules, Borja de Riquer i Permanyer (Barcelona, 1945) segueix exercint de professor en la distància, a través de la seva ingent producció historiogràfica i un mestratge diari, i assumeix els seus projectes de recerca com si tot just acabés d’entrar a la universitat. Es tracta d’un dels autors més prolífics de la historiografia catalana. Més enllà de les aportacions en algunes matèries, com ara el catalanisme conservador, les relacions entre Catalunya i Espanya durant el segle XIX i la figura de Francesc Cambó, la seva extensa producció es caracteritza pel rigor científic, la capacitat d’anàlisi i la vocació d’arribar al gran públic. També ha dirigit o coordinat algunes obres col·lectives, entre les quals destaquen Història de la Diputació de Barcelona (1987/88) i Història. Política, Societat i Cultura dels Països Catalans (1995-99), en dotze volums.
La darrera és la Història mundial de Catalunya, de la qual ha estat director i autor d’algun dels capítols. El llibre parteix de la idea del medievalista francès Patrick Boucheron, que s’ha convertit en un dels fenòmens editorials al seu país, amb prop de 200.000 exemplars venuts. A banda de la curiositat de trobar-hi episodis poc habituals, com ara la invenció del perfum Chanel número 5 el 1921 i els orígens del quadre Les senyoretes del carrer Avinyó, de Pablo Picasso, el llibre ha tret de polleguera alguns puristes, que l’han acusat de: “Deconstruir la història i suprimir el fil general interpretador de la nostra identitat.” Tal com recorda Borja de Riquer, però, amb aquest tipus de productes no hi ha la vocació de “substituir les històries de França, d’Itàlia o de Catalunya, per posar alguns països on s’ha reproduït la iniciativa”: “Es tracta d’una altra cosa, d’un altre producte, que cerca trobar noves formes de comunicar la història i d’arribar a un públic molt més ampli del que acostuma a consumir llibres d’història. I que no vol ser antagònica, sinó complementària de les històries tradicionals.”
Precisament, Borja de Riquer fa incís en “el repte d’arribar al públic amb unes formes que siguin atractives, llegidores i al mateix temps rigoroses i fetes per especialistes solvents”. La reflexió du implícita una crítica sobre l’ofici d’historiador, que Borja de Riquer assumeix sense embuts: “Els historiadors estem escrivint per als especialistes, per als col·legues. I no vull dir que no s’hagi de fer, però no ens podem quedar aquí. Això Josep Fontana ho remarcava molt sovint. Si ens hem d’adreçar a la immensa majoria dels catalans, no podem utilitzar els formats de sempre, que sabem que no arriben.” I en allò que fa referència a l’obra que acaba de dirigir, remarca que “no es tracta d’una història de Catalunya convencional”. Es tracta d’una síntesi diferent, que no ens acosta al passat del nostre país de la manera tradicional, amb un fil conductor cronològic, sinó que selecciona alguns episodis que li han donat projecció internacional o bé que posen de manifest les influències que ha rebut el nostre país.
Una història mundial
Més enllà de l’enfocament de cadascun dels temes, el lector hi trobarà episodis o temes que no acostumen a aparèixer en els llibres d’història, com ara el 0-5 amb què el Barça de Johan Cruyff va assaltar el Bernabéu, o el paper d’El Bulli de Roses. Es tracta d’un llibre ordenat cronològicament i que es pot llegir en aquesta direcció, però que també permet una consulta aleatòria de cadascun dels 124 flaixos o moments de la història de Catalunya.
Borja de Riquer reconeix que l’adjectiu mundial al costat d’una història de Catalunya “pot semblar pretensiós i fins a cert punt provocador”. Ara bé, tal com es pregunta el filòsof Josep Ramoneda en el pròleg, “hi ha alguna història que no sigui mundial?” La resposta l’ofereix en el mateix escrit, quan remarca que “tota història és mestissa, tota comunitat ha rebut i ha donat, i l’exohistòria [...] és la via que garanteix escapar de les fabulacions patrioteres, que abunden tant a Europa”. El llibre parteix de la selecció d’alguns episodis que són relativament excepcionals, fruit d’influències i corrents i que han estat reelaborats a Catalunya. El director de l’obra reconeix que aquest fet “és especialment corrent a casa nostra, sobretot per la seva especial ubicació, en un passadís que connecta el sud amb el nord, fet que es tradueix en invasions, migracions, corrents polítics i literaris, invents..., i tot plegat des de fa mil·lennis”: “Tot això dona a aquest país unes peculiaritats molts notables. Aquest ha estat un país molt obert. La idea que els catalans han estat tancats és falsa. Mai els catalans han estat tancats. Una cosa és defensar la identitat pròpia i una altra cosa és definir-nos com un poble tancat.”
La reflexió anterior es concreta en bona part dels capítols, des del que ressegueix l’èxit dels llibres de cuina de principis del segle XIV fins al que ens recorda el cas d’El Bulli de Roses, qualificat com “el millor restaurant del món”. Borja de Riquer defensa amb passió la inclusió d’aquest i altres temes que no acostumen a aparèixer en les històries sintètiques de Catalunya, però que “tots els catalans tenim assumits com un tema central de la nostra cultura”. L’arribada de Cruyff és un altre tema inusual, que va impactar els catalans d’aleshores. “Es tracta d’un episodi que forma part de la memòria col·lectiva de diverses generacions. Per què no ha d’aparèixer, doncs, en un llibre d’història?”, es pregunta Borja de Riquer.
noranta-vuit especialistes
La Història mundial de Catalunya és una obra interdisciplinària que té l’empremta de noranta-vuit experts; una “polifonia enorme”, en paraules de Borja de Riquer. Entre aquests experts, trobem alguns noms a bastament coneguts pel gran públic, com ara Arnau González Vilalta, Sergi Pàmies, Joan B. Culla, Agustí Alcoberro i Borja de Riquer, i d’altres que no ho són tant, però que han deixat algunes col·laboracions molt recomanables. També hi trobem un dels darrers textos de Josep Fontana, amb un títol suggeridor: “Antoni de Capmany. La il·lustració segrestada.” Borja de Riquer destaca: “Capmany fa la primera història econòmica d’Europa i, a més, és un il·lustrat, que analitza els obstacles al creixement i que contrasta amb els espanyols, que pensen en clau agrarista. Els il·lustrats castellans segresten i oculten Capmany, l’amaguen, no el consideren un dels seus.” Una altra col·laboració pòstuma és la d’Eva Serra, en aquest cas dedicada a “La república catalana de Lluís XIII”. En aquest cas, el director destaca que l’article “planteja un tema molt actual, com és l’exercici de la sobirania”: “Unes institucions que trenquen amb un monarca, que intenten muntar una república com els holandesos, que criden el rei francès i li ofereixen convertir-se en Lluís I de Catalunya. És un exercici de sobirania absoluta i que ha estat molt difuminat en les històries de Catalunya.”
En el llibre també apareixen alguns episodis molt recents, com ara les mobilitzacions contra la guerra de l’Iraq, un article que signa Josep Ramoneda; o alguns capítols dedicats al procés d’independència, des de les mobilitzacions massives fins a la declaració d’independència. En aquest darrer cas, Borja de Riquer destaca que “evidentment, no s’explica com acabarà, perquè això no ho sap ningú, però sí que s’analitza què va portar a aquell episodi”: “Acabi com acabi, es tracta d’una fita que marcarà la història de Catalunya com ho va poder fer el 14 d’abril del 1931.”
OBERTURA
“Aquest ha estat un país molt obert. La idea que els catalans són tancats és falsa. Més aviat ha estat al contrari”, afirma Borja de Riquer
DESTINATARI
“Els historiadors estem escrivint per als especialistes i no ens podem quedar aquí. Cal arribar al gran públic”
EN DETALL
El llibre recull 124 flaixos de la història del nostre país. En destaquem alguns que poden ajudar a fer-se una idea de la concepció amb què està feta l’obra.
EL 0-5 DEL BARÇA
La suggeridora crònica de l’escriptor Sergi Pàmies sobre “el 0-5 gloriós al Bernabéu” ens acosta a un episodi que va molt més enllà de “l’inici de l’era Cruyff”. No us perdeu el que en va escriure Francisco Umbral des de les pàgines de La Vanguardia.
LA CONDICIÓ HUMANA
Es tracta d’un capítol que no et deixa indiferent. L’aproximació de Josep Castells a la matança dibuixada a les pintures rupestres de la Vall II (a Capçanes, al Priorat) és atrevida, tant per allò que ens descriu com per les preguntes que es planteja, per exemple, una d’inquietant: “Qui va pintar el relat? [...] Un membre del grup dels arquers atacants o un individu que formava part del grup dels abatuts [...]?”
UNA ENTRADA TRIOMFAL
Juan Vicente fa un relat hàbil i atrevit de l’entrada d’Alfons el Magnànim a la ciutat de Nàpols el 26 de febrer del 1443, en què combina l’anècdota amb una anàlisi acurada de la transcendència d’aquell episodi. Un text que atrapa el lector de la primera a la darrera línia.
UN AMBAIXADOR A LA XINA
La història de Sinibald de Mas, que va dur a terme grans viatges a la Xina com a agent del govern espanyol, és fascinant. David Martínez ens acosta a la seva trajectòria i al moment en què es va convertir en representant de l’emperador xinès en una missió secreta a Portugal.
LA CIUTADANIA AL CARRER
L’historiador Joan B. Culla ens acosta als antecedents i al significat de les darreres grans mobilitzacions. Segons l’autor, no han permès “trencar l’empat relatiu entre els partidaris de la independència i els de la unió”, però sí que han aconseguit, “i amb escreix, situar Catalunya en el mapa informatiu i mediàtic mundial”.