karlos castilla
Doctor en dret i membre de l’Institut de drets humans de catalunya (IDHC)
“Portarem al Consell de Drets Humans el cas català”
El cas català arribarà al Consell de Drets Humans de Nacions Unides de la mà dels observadors del judici del Suprem amb la voluntat d’internacionalitzar la vergonya i denunciar la situació dels presos
El mes de gener vinent, Espanya serà sotmesa a l’examen periòdic universal (EPU) del Consell de Drets Humans, a la seu de l’ONU a Ginebra. Fins allà arribarà la denúncia per les vulneracions de drets en el judici del procés, la situació dels presos i les càrregues de l’1-O. La plataforma International Trial Watch, que ha coordinat l’observació del judici, acaba de presentar l’“informe ombra” a l’Alt Comissionat dels Drets Humans de bracet de l’Institut de Drets Humans de Catalunya, que serà l’encarregat de portar la denúncia a Ginebra. Hem parlat amb un dels seus membres i la persona que, si no hi ha canvis, intervindrà davant el Consell de Drets Humans, el mexicà establert al Clot, i doctor en dret, Karlos Castilla.
Què és l’“informe ombra”?
Hem de fer una primera precisió. Formalment, no és un “informe ombra”, que són els que es presenten després que l’Estat ja hagi fet el seu. En aquest cas, s’han fet al mateix temps, en paral·lel. L’Estat espanyol fa el seu per a l’examen a què serà sotmès l’any vinent, i les organitzacions enviem les nostres comunicacions. I a partir d’aquí, l’Alt Comissionat per als Drets Humans farà després el seu propi informe amb una síntesi de les situacions més greus, més urgents o que consideri prioritàries posar a examen. Tanmateix, aquest informe que hem elaborat serveix també per fer-lo arribar a la resta de països que integren el Consell, perquè tinguin coneixement de les situacions que es denuncien de cara a l’avaluació que faran d’Espanya el gener del 2020.
Qualsevol organització o ciutadà pot enviar informes a l’Alt Comissionat?
Sí, així és. Les úniques limitacions són el nombre de paraules de l’informe: 5.630. En el cas de l’EPU (examen periòdic universal) només hi ha una diferència, i és que si tens estatus consultiu, com el tenim des de l’Institut de Drets Humans de Catalunya, això després et permet parlar davant el Consell de Drets Humans.
Per tant, podran defensar l’informe?
Sí, l’Institut serà la via, perquè tenim aquest estatus consultiu, però serà una intervenció molt breu. En total només hi ha vint minuts per a totes les organitzacions amb estatus consultiu que hi vulguin participar, i en funció de quantes n’hi hagi, es repartirà el temps. És tota una aventura. El dia abans s’han de registrar els oradors que hi volen participar i unes hores abans es publica aquesta llista; a partir d’aquí, depèn de si les organitzacions volen fer una única ponència o s’han de repartir el temps. Si som deu, ens tocaran dos minuts. Va així.
Vostè defensarà l’informe al Consell?
Presentem l’informe sobre el procés català com a integrants de la plataforma ITW, però també en presentem un altre sobre el dret a la llibertat d’expressió, dret a la informació i a la no-discriminació. Com a Institut, tenim dos informes, i això ens permetrà tenir més camp per intentar fer la defensa. Possiblement, jo intervindré davant el Consell, però l’ideal és que si es dicten sentències absolutòries al Suprem pugui anar a Ginebra algun dels acusats ara presos. Seria impactant que poguessin fer arribar el missatge de primera veu. El moment en què podrem parlar davant el Consell serà al voltant dels mesos de maig o juny del 2020, però queda temps i poden passar moltes coses.
Hi ha el convenciment que hi haurà una sentència dura... No té la mateixa percepció?
Encara vull creure en el dret i en les institucions. Vull creure que els magistrats del Suprem es prendran seriosament el seu paper de jutges, i no jutjaran una situació política, sinó persones amb drets. El seu paper és atendre el cas concret no resoldre un situació política. Hi pot haver molts indicis d’una altra cosa, però encara vull tenir una certa esperança.
Que encara estiguin en presó preventiva, no sembla un bon auguri.
És cert que posa en dubte que s’estigui actuant de la manera deguda, però intento veure-ho com a part del joc i de la pressió política que tenen com a jutges. Ara bé, el que dicti la sentència ja només és responsabilitat seva. I malgrat tots aquests indicis i totes les vulneracions que hi ha hagut vull creure –i espero que no sigui l’última vegada– en les institucions, en el dret i en l’estat de dret. Perquè si aquest tribunal falla en això estarà posant en risc no només la situació dels acusats, sinó el sistema de justícia i de dret. En el fons, això és el que tenen a les seves mans.
I si la sentència és condemnatòria?
S’ha d’esperar… Pel que s’ha vist en el judici, i amb els elements probatoris que s’han presentat, articular una argumentació jurídica per a una condemna per rebel·lió o sedició és molt més difícil que generar una argumentació que avali l’exercici de drets fonamentals. També per això vull creure que és possible l’absolució. Potser peco d’innocent, de qui encara vol veure un marge de possibilitats en aquest país. Vull mantenir l’esperança.
Heu tingut contacte amb els presos i el seu entorn per elaborar l’informe?
Com a part de l’observació del judici, es va demanar tenir reunions amb totes les parts: amb la fiscalia, amb l’advocacia de l’Estat, amb el mateix tribunal i, òbviament, amb tots els advocats i, quan es va poder, amb els acusats.
Van ser possibles?
Amb la fiscalia, no; amb l’advocacia de l’Estat s’havia acordat una reunió, però després no es va poder dur a terme, i pel que fa al tribunal no accepta aquest tipus d’audiències. Amb els advocats sí que vam parlar, amb gairebé tots, i es van fer visites a alguns presos. Per a l’elaboració concreta de l’informe, per al qual només disposem de 5.630 paraules, vam decidir centrar-nos en els temes que criden més l’atenció sobre vulneracions de drets humans.
En què concreten les vulneracions de drets?
Hem posat molt èmfasi en la situació dels dos Jordis, pel fet que no són autoritats, sinó representants de la societat civil, i són els casos que demostren i exemplifiquen millor com s’estan atacant les llibertats i els drets. Respecte a la resta d’acusats, hi pot haver debats jurídics molt profunds, però amb els Jordis és ben evident que s’estan cometent vulneracions des del minut u. En l’informe expliquem com a partir dels delictes de rebel·lió, sedició i desobediència s’està buscant afectar la llibertat d’expressió, associació, reunió i pensament. Es fa la descripció d’una cadena de fets i de vulneracions que desemboquen en una possible vulneració a un judici just.
Quin procés seguirà ara l’informe?
La data límit per presentar-lo era el 18 de juliol, i ja està fet. A banda, però, de presentar-lo a l’Alt Comissionat, cal fer-lo arribar també als països que han de fer l’avaluació a Espanya; és una feina important de diplomàcia de carrer. El tema és buscar tots els canals possibles per fer conèixer la situació que es denuncia.
Caldrà trobar avaladors entre alguns països del Consell?
Això pot ajudar. La idea és fer-los suggeriments perquè després aquests països els incloguin en les seves intervencions. Nosaltres fem deu recomanacions, que van des que es compleixi el que ja han dit els mateixos mecanismes de les Nacions Unides, fins que es revisin i sancionin les violacions de drets humans que s’han comès, que s’examini l’ús que s’ha fet dels delictes de rebel·lió i sedició per anar en contra de la llibertat d’expressió, que recomanin a l’Estat espanyol que es corregeixi el que s’ha fet malament i que s’investigui i se sancioni els que han comès aquestes violacions de drets humans.
Després de veure el cas que s’ha fet de l’informe del Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària de l’ONU, la pregunta és: per què serviran aquests informes i avaluacions?
En l’àmbit del dret internacional, hi ha una cosa que es diu pacta sunt servanda, és a dir que els pactes i els acords cal complir-los, i si tu has acceptat ser avaluat pel Consell de Drets Humans se suposa que acceptaràs el que digui aquest organisme i que el que digui et generarà unes obligacions. Al final acaba sent una qüestió de compromís i d’imatge que pot posar en qüestió quin tipus d’estat de dret ets. No complir les recomanacions d’un organisme com el Consell de Drets Humans pot fer que acabis donant una imatge de debilitat institucional.
En el cas del procés, moltes de les vulneracions que es denuncien són del poder judicial, que és el que hauria de vetllar per aquests drets humans.
En el cas de Catalunya, judicialitzar la política ha estat el primer gran error, ja que d’aquesta manera poses en risc l’exercici de drets vinculats estretament amb la vida política, com ho són els drets d’expressió, reunió, participació…
En l’informe parleu de la vulneració dels drets polítics, en concret dels casos de Junqueras i Puigdemont?
En aquest informe no, bàsicament per la limitació de paraules i d’espai. Nosaltres hem fet la defensa en sentit genèric i hem estat molt curosos de no afectar les estratègies que puguin tenir les defenses. Fem la denúncia de la situació global.
L’examen a què se sotmetrà Espanya no deixa de ser l’examen d’un estat per part d’un club d’estats. No sé fins a quin punt hi confieu.
Que et puguin avaluar països com l’Aràbia Saudita en temes de drets humans, doncs bé… Al final, el disseny del sistema et porta a confiar poc en allò que et pot donar com a solució final. Per exemple, en l’últim examen a Espanya, el 2015, va ser Israel qui li va recomanar limitar l’ús de la força. Amb quina cara pot recomanar això, Israel? Són aquest tipus de contradiccions i complexitats. I no oblidem que l’actual alta comissionada pels Drets Humans és Michelle Bachelet, expresidenta xilena. Si repasses la situació dels drets humans en aquell país durant el seu mandat no era cap meravella. Ara és l’alta comissionada i qui ha de dir a altres estats si compleixen o no. És evident, però, que abans de la Declaració Universal dels Drets Humans, i abans de les Nacions Unides, no teníem res amb què treballar.
No és feina per a pessimistes...
Les Nacions Unides tenen un total de divuit tractats de drets humans, i només 5 països dels 193 que la integren els han signat tots. Només això ja demostra que el compromís dels estats és relatiu. Com a mínim, però, hi ha l’esperança que s’internacionalitzi la vergonya, que més parts del món coneguin el que està passant aquí amb la regressió dels drets d’expressió, reunió i manifestació, i que sovint veiem que coincideix amb el que passa en altres llocs.
I per què ara hi ha aquesta regressió en drets?
Diria que hi ha països experiment, on es demostra que es poden dur a terme aquests restriccions de drets i que no passa res, i després hi ha altres països que segueixen el model fent lleis de baixa intensitat, lleis administratives, que van restringint drets i llibertats.
Per què un estat de dret necessita restringir drets?
Als governs, siguin del color que siguin, no els agrada la crítica. Des dels òrgans de poder normalment es pretén no ser fiscalitzat o ser-ho tan poc com sigui possible. Si coneixes els drets humans, també saps com els pots restringir. El que se sol fer és utilitzar en les lleis termes amplis i vagues com “l’ordre públic”, “la pau social”… que són termes que cadascú omple com vol. Què és l’ordre públic? Doncs des que no hi hagi escombraries al carrer fins a l’excusa per controlar manifestacions, persones, etc., i cada estat va omplint del que vol aquests termes jurídics indeterminats, al gust de qui està al poder. Al final, jo que ja fa anys que treballo en aquests temes, hi ha molts dies que tinc la sensació que no està canviant res: llegeixes informes de fa anys i sembla que no haguem avançat o que estiguem pitjor, però en canvi hem afegit deu tractats més a la llista!
Pactes internacionals de drets, tractats… i cal continuar lluitant.
La veritat és que amb els dos pactes internacionals de drets ja en fèiem prou, no ens calien divuit tractats més. En els dos pactes es parla en genèric que “tota persona té dret a...”, “ningú ha de ser...”, i és evident que “tota persona” inclou tothom, però el sistema ha estat tan incapaç de fer valer el terme, que hem necessitat un tractat que parli de prevenir la violència contra la dona. És que la dona no entra en el concepte “tota persona”? I sobre els drets dels nens, tampoc entren en “tota persona”? És l’exemplificació del poc avenç real que hem tingut. És una feina paradoxal, però és evident que sempre és millor tenir alguna cosa que digui que tens uns drets que no tenir-la. I sempre és millor tenir l’esperança que hi pot haver un conjunt d’estats que vulgui donar un toc d’atenció a Espanya, i que ho facin, que no pas no tenir res.
La gran paradoxa és que les lleis i els tractats recullen més drets que mai, però poden acabar sent una trampa. Penso en les ONG que rescaten gent al mar i que després són acusades de tràfic de persones.
A les lleis de vegades hi ha trampes jurídiques que no descobreixes fins que apareix un cas que les posa en evidència. Hi ha les lleis marítimes que et diuen que si veus persones en risc has d’actuar, però si tu dius que intencionadament vas a veure si trobes algú en risc, llavors pot ser que s’interpreti com una col·laboració amb les xarxes de tràfic que han posat aquelles persones al mar. I el tema és que aquestes màfies cobren més o menys en funció de si és una ruta on hi ha vaixells de rescat o no. És així de monstruós. L’error formal de les organitzacions és anunciar que van a rescatar gent al mar, si vols jugar al joc del dret has de conèixer les trampes.
Parlant de les trampes del dret, com veu la utilització que s’està fent del delicte d’odi?
El Codi Penal espanyol és dels pocs que inclou la ideologia com a causa de discriminació en la regulació del delicte d’odi. Però què és la ideologia? És un terme molt ampli, i els que l’han d’aplicar poden incloure-hi persones que no han estat històricament discriminades i per a les quals no s’havia previst aquesta protecció. Ara bé, el legislador espanyol hi va afegir la ideologia, i ara què ha passat? Doncs que s’inclouen policies com a víctimes de delictes d’odi, o que la fiscalia diu que també ha de servir per protegir gent d’ideologia nazi. Aquest és el problema. I si a més hi barreges o confons tot això amb injúries a la corona i exaltació del terrorisme, que són delictes diferents, ja entres en una barreja que es converteix en un caos total.
Vostè és mexicà i s’ha especialitzat en temes de migració, així que li he de preguntar pel mur i Trump.
El problema de Mèxic és que fem la feina als Estats Units. En som tan dependents econòmicament que per molt que el govern pugui dir que ha arribat a un acord per evitar aranzels a productes mexicans, la realitat és que aquests acords són una manera d’evitar que més persones arribin via Mèxic als EUA. Si hi hem de veure alguna cosa positiva és que ara és més evident el que passa. Hem de recordar que la construcció del mur va començar amb Clinton el 1994-95, i que va continuar amb Bush i Obama. El que té de positiu Trump és que ara s’ha fet evident allò que s’ha anat construint com a polítiques migratòries des de fa dècades. Ara es parla dels centres de detenció de nens i adults, que ja havia denunciat, com a mínim des del 2000, la Comissió Interamericana de Drets Humans. Trump ha ajudat que no quedin en l’obscuritat aquestes violacions. Mèxic, a més, per temes històrics, té l’aparent bona imatge que som un país de refugi, però en realitat hem estat un país de refugi d’elits. Mèxic té una gran diplomàcia que li permet una bona imatge i lluitar pels drets humans a fora, però a dins les coses no estan precisament bé. Hi ha el tema de les migracions, però també les desaparicions forçades i les execucions extrajudicials com un problema enorme. I els temes d’impunitat i corrupció que no s’aconsegueixen revertir.
Un consell de 47 estats i un examen periòdic
El Consell de Drets Humans de les Nacions Unides (CDH) és el principal òrgan per a la protecció dels drets humans al món. Té la seu a Ginebra i està format per 47 estats elegits per l’Assemblea General per un període de tres anys a partir d’una regla de distribució regional i no poques contradiccions sobre el respecte pels drets humans d’alguns dels països que en formen part. L’Estat espanyol en forma part des del 2018. Des de la seva creació el 2006 –en substitució de la Comissió de Drets Humans–, el CDH examina periòdicament la situació dels drets humans als 193 estats membres de l’ONU a través de l’examen periòdic universal (EPU). Cada any són avaluats uns catorze països, i el 2020 Espanya passarà l’examen.
La lluita persistent pels drets humans
A Karlos Castilla (Ciutat de Mèxic, 1979), li agrada dir que és “mexiterrani”. Viu al Clot i forma part del grup de persones, sovint anònimes, que lluiten per la defensa dels drets humans, una batalla constant no apta per als que no tenen esperança. Ni optimisme, ni pessimisme, persistència. Va venir a Catalunya el 2011 per fer el doctorat en dret a la UPF, i després d’un intent de tornar al seu Mèxic natal es va instal·lar a Barcelona decebut de veure que una de les institucions més prestigioses del seu país, la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, no s’havia pogut escapar de les urpes de la corrupció. “Aquí vaig tenir l’oportunitat que no em va donar el meu país.” És professor de dret constitucional a la UB i especialista en drets humans i migracions.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.