“Els canvis seran ràpids i imprevistos”

Venim d’una època molt llarga en què hem parlat de revolucions, que és una paraula que implica una transformació molt profunda. Hem parlat de revolució industrial, de revolució científica, de revolució soviètica... Ara en lloc de revolució es parla de disrupció, i no perquè s’hagi posat de moda la paraula, sinó perquè la disrupció té les mateixes característiques de canvi profund que les revolucions, però dues més d’afegides: que el canvi és molt ràpid i accelerat, i que és imprevist. És el que s’anomena cigne negre: durant anys tothom creu que els cignes són blancs perquè sempre s’han conegut així, fins que en el segle XIX es descobreixen uns cignes negres a Austràlia i totes les teories que hi havia fins llavors s’ensorren. Un cigne negre es produeix quan passa l’improbable i l’impensable. Per tant, la capacitat de donar resposta no pot ser programada perquè no l’hem prevista. El que veiem és que vindrà una època disruptiva que podem concretar en sis àmbits: geoeconòmic, geopolític, tecnològic, ambiental, social i antropològic.

En l’àmbit geoeconòmic, la disrupció és fàcil de justificar. Després de la crisi del 2008, ningú pot negar que estem en un Dragon Khan. Hem passat una dècada de fúria i foc relacionada amb l’economia, que segurament per correlació amb les altres disrupcions s’anirà repetint, però aquesta no és la disrupció més rellevant.

La geopolítica és importantíssima. Cada cop hi ha més estudiosos que diuen que si en els propers anys arriba una disrupció semblant a la de Lehman Brothers del 2008 no serà en l’àmbit econòmic ni financer, sinó en l’àmbit geopolític. Estem assistint, davant dels nostres nassos, a unes ruptures molt importants: el desplaçament del poder cap a la Xina i cap a Euràsia, i el divorci de facto entre els Estats Units i Europa. Aquesta mena de desplaçament del poder, que pot ser més o menys accelerat però que en molts aspectes és disruptiu, no és menor. Llegir el problema de Huawei com una simple escaramussa de guerra comercial és no entendre què hi ha de fons: una competició i una rivalitat geopolítica per qui tindrà el poder en la propera dècada.

En les últimes dècades hi ha hagut dos situacions que s’han desmentit. D’una banda, l’efecte Sputnik, quan l’URSS va desenvolupar el primer coet i tothom es pensava que la cursa espacial la liderarien els soviètics però al final van ser els Estats Units els que la van guanyar. I d’altra banda, el toyotisme. Hi havia raons des del punt de vista tecnològic i industrial per creure que hi hauria una supremacia japonesa. Però quin era el problema? Que el Japó, derrotat en la Segona Guerra Mundial, sense exèrcit i amb una constitució que li impedeix disposar d’armes atòmiques, era un gegant tecnoindustrial, però un cuc militar. I sabem que sense un poder militar i polític important és molt difícil aconseguir l’hegemonia. Ara estem parlant de la Xina, una potència que representa una cinquena part de la població mundial, que és la primera potència en l’àmbit macroeconòmic, i que en la propera dècada pot ser líder en l’àmbit de la intel·ligència artificial i del 5G. I al darrere té un exèrcit potent i que es va renovant: alguns consideren que cap al 2050 el poder militar xinès estarà equiparat al dels Estats Units... No tenim una bola de vidre que ens digui com serà el futur, però sí que sabem què hi ha en joc, i sigui quin sigui el resultat, la situació serà disruptiva.

Aquesta disrupció, la tecnològica, és la que guarda més esperances, encara que també hi ha una dimensió incerta. Qui domini la intel·ligència artificial, dominarà el món. Els canvis que estem vivint en el món de la tecnologia ja no són lineals, són exponencials, són salts de cangur, no és un augment aritmètic sinó geomètric. Quan la tecnologia, a través del big data, del 5G i de la intel·ligència artificial, pugui analitzar milers de milions de milions de dades, això es convertirà en informació, i després en coneixement. I aquest coneixement farà salts exponencials. No sabem si els propers diagnòstics de càncer els farà un metge o una màquina. El programa Watson és capaç d’arribar a un diagnòstic amb el doble d’èxit que el metge més experimentat. S’actualitza 24 hores al dia els 365 dies de l’any, contínuament. En canvi, una persona no es pot actualitzar com les aplicacions del mòbil. Aquesta disrupció emmarcarà també un canvi molt important en la societat: haurem de formar gent per fer front a uns problemes que no coneixem, amb unes tecnologies que encara no han aparegut i per fer unes feines que encara no existeixen. Una bona part de la tasca laboral clàssica derivada de la intel·ligència artificial quedarà automatitzada o robotitzada. Es calcula que d’aquí al 2030, un 30% de les feines desapareixeran. Però això no vol dir que no n’apareguin de noves, no cal veure-ho tot negatiu. Vol dir que feines rutinàries, però també administratives i directives, quedaran automatitzades.

La part més negativa de tota aquesta tecnologia és el mal ús dels algoritmes, la possibilitat que siguem investigats, estudiats, reconeguts i manipulats. No només Google, moltes plataformes digitals poden saber des del punt de vista emocional, identitari, laboral i d’hàbits dietètics i sexuals, fins i tot més que nosaltres mateixos. Per tant el risc de manipulació és molt gran per part de poders autocràtics, però també d’asseguradores mèdiques i de qualsevol empresa.

La disrupció medioambiental ja ha arribat per quedar-se. La tenim a la punta del nas però, o bé no la veiem o bé la veiem però pensem que ja se solucionarà per art de màgia. Aquesta serà tan exponencial com la tecnològica i provocarà enormes amenaces. Gestionar un món així és complicat. Parlem de canvis exponencials. Mentre nosaltres prenem decisions de manera lineal –per exemple, una proposta del Parlament es presenta, es discuteix, després s’esmena, tothom hi diu la seva i al final s’aprova o no– el món viu canvis exponencials. En el tema ambiental, els científics han estat comprovat les constants del planeta any a any durant les últimes dècades. Aquestes constants, a partir dels anys cinquanta es disparen. Durant la industrialització, del 1800 al 1950, la Terra tenia capacitat de superar adversitats provocades pels humans com l’ús de fertilitzants, la contaminació, la desforestació, la pèrdua de biodiversitat... A partir dels anys cinquanta, la Terra ja no pot compensar tot això, i les conseqüències s’acceleren. El 2030 es preveu que gairebé ja no hi hagi gel a l’Àrtic. Mentre l’Àrtic ha estat congelat, les rutes marítimes més importants per a l’intercanvi de mercaderies han estat el canal de Suez i el canal de Panamà. Des de l’agost del 2017, vaixells sud-coreans, xinesos i danesos ja transiten la zona sense trencagels. Això no anirà a menys, és irreversible. I provocarà un nou tipus de migrants, els que ho són per motius ambientals. Aquest any es calcula que al món n’hi ha hagut 4 milions, però d’aquí al 2030 es podrien multiplicar per 100. Els fenòmens inaudits, com els aiguats, seran ordinaris. Allò excepcional es va tornant normal.

L’actitud de Donald Trump és una contradicció des del punt de vista científic, però no ho és des del punt de vista geopolític. Una de les respostes al canvi climàtic pot ser precisament la seva. Dir: “Us foteu.” Es tanca en el seu propi nacionalisme, es torna aïllacionista. Tanca el seu territori perquè no entri cap migrant, i intenta donar una protecció, no a la humanitat, sinó als seus propis ciutadans i dins d’aquests, als que tinguin més recursos. Trump representa la resposta més egoista que, d’altra banda, justifica allò que nega. Si no hi hagués consciència del canvi climàtic, segurament no reaccionaria així.

Sí, aquests quatre àmbits disruptius estan relacionats. L’única manera d’evitar la destrucció del planeta és substituint l’economia actual, que està basada en l’energia fòssil i anar cap a models de control de creixement. Això suposa posar en qüestió el model econòmic que coneixem. I potser la conclusió és que hem de canviar el model econòmic. El que podria enfonsar el capitalisme no serà, com deia Marx, la lluita de classes, sinó l’impacte ambiental.

Aquesta disrupció, i l’antropològica, són transversals i es deriven de les anteriors. Pel que fa a la social, és evident que hi haurà un canvi en la societat. Canviarà tot: el poder, l’economia, la tècnica, el medi ambient... Per exemple, hi pot haver persones que es replantegin tenir fills quan projecten aquests escenaris de futur. Pagarà la pena tenir fills? I hi haurà molts altres canvis: si el poder es desplaça cap al sud-est asiàtic, què serà de les societats occidentals europees? I què passarà amb les societats totalment controlades per les tecnologies? Al Mediterrani, segons alguns experts alemanys, assessors d’Angela Merkel, hi haurà una pujada de temperatura de 3º el 2050. Aquest augment deixaria tot el centre i el sud de la península Ibèrica convertit en un nou Sàhara. El graner d’Europa quedaria erm. I tot això té a veure amb guerres pels recursos, com l’aigua potable. També hi ha altres temes molt seriosos, com vectors de malalties nous, que podrien fer que Europa es veiés afectada per malalties tropicals. Si el permagel de Sibèria es descongela, i ho pot fer si hi ha un augment de temperatura de 4º, hi ha virus i bacteris, com els de la pesta bubònica i la grip espanyola, que es poden descongelar. Fa poc es va descongelar un ren contaminat que feia setanta-cinc anys que era mort i va contaminar d’àntrax una vintena de persones al nord de Sibèria. Per primera vegada obrim la caixa de Pandora.

La disrupció antropològica implica que canviarà la mateixa concepció de la naturalesa humana. Les aplicacions de les biotecnologies a l’ésser humà poden provocar aspectes molt positius, com evitar malalties congènites, allargar la vida més enllà dels 130 anys, incorporar aplicacions tècniques per a la millora física –com pròtesis per millorar articulacions–, però també del cervell, amb millor visió, millor memòria... En el millor dels casos es podria aplicar a tota la humanitat i podríem millorar en positiu l’evolució de l’ésser humà, o bé podríem arribar a tenir una humanitat premium, una humanitat millorada només per a uns quants, per als que s’ho puguin permetre. Es podrien gestar fills amb les qualitats desitjades. Ens trobaríem amb un retorn al moment en què l’Homo sapiens i el cromanyó van conviure. Això ens obliga a repensar què es considerarà ésser humà quan totes aquests disrupcions tecnològiques es produeixin. En definitiva, ens hem de cordar els cinturons perquè ve una dècada molt interessant. Res del que imaginàvem com a estable, ni tan sols el clima, ho serà.