“La frase «la vida és una lluita» ho diu tot”

El problema és que s’està construint una determinada alteritat i un discurs que defensen tots els polítics. És igual qui governi. Siguin progressistes o conservadors, tots venen a dir que s’ha normalitzat el fet que si tu vols creuar una frontera i no tens permís, pots morir. A Caminando Fronteras ho denunciem des de fa més de trenta anys. El tancament alimenta dues de les grans indústries del segle XXI, la de l’armament que es fa servir per controlar les fronteres –hem de saber que no hi ha tan sols una guerra a Ucraïna, sinó que també n’hi ha una altra al Marroc, a Algèria, a Líbia, i també que Frontex és un instrument bèl·lic– i la de les pròpies empreses del ram, que han trobat en el control del moviment dels immigrants un dels grans negocis d’aquest segle. D’altra banda, l’alteritat serveix per mantenir un altre negoci, que és el de l’esclavitud moderna, ja sigui als camps de maduixes de Huelva, als hivernacles d’Almeria, l’esclavatge sexual, el servei domèstic...

Té raó, és un dels pilars que aguanten el sistema i un discurs ideològic que és el racisme. Ideòlegs com Renaud Camus defensen la teoria conspirativa de l’extrema dreta segons la qual la població blanca, cristiana, europea, està sent reemplaçada per pobles no europeus, àrabs, hindús, africans. Es donen situacions noves i preocupants. A Tunísia s’han donat persecucions de subsaharians perquè el president ha dit que els immigrants són enemics de la nació i que perverteixen la puresa de la sang àrab.

Hauríem de seguir el rastre del diner, veure qui s’està enriquint amb el control de fronteres, a quines indústries d’armament els interessa la lluita de la puresa de la sang, qui hi ha al darrere dels que estan sotmetent a esclavitud les persones. El més greu és que molts països africans van començar a tenir lleis d’estrangeria perquè els ho va imposar Europa. És una lluita de pobres contra pobres que alimenta un sistema capitalista depredador en què el cos de les persones és rendible.

Ha augmentat el negoci, i per mantenir els guanys s’ha posat en entredit la democràcia, la transparència i els drets humans. Per exemple, a Líbia i al Marroc, la intolerància i el racisme han augmentat de forma exponencial. L’Estat espanyol ha estat un dels dissenyadors d’aquesta estratègia i l’ha exportat a altres estats europeus. El cervell d’això va ser Rubalcaba, que va ser qui va dissenyar l’externalització de serveis. Un sistema totalment pervers que ha ajudat a devaluar el valor de la vida humana. A la cimera de l’OTAN del juny a Madrid, el ministre Albares va demanar a l’organització que considerés la immigració com una amenaça híbrida, i per saber fins on els europeus volien arribar, van decidir que es veiessin les imatges de la massacre que s’havia produït a la tanca de Melilla. El que volien era la convalidació.

I tant, i podem considerar que no es res més que una ampliació del negoci. La resposta és molt senzilla. Per què hem de parar de vendre armes a Ceuta i Melilla, si podem fer un Guantánamo a Mauritània, si els podem oferir quatre per quatre i els podem aturar a l’Al-Aaiun, si tenim patrulleres de la Guàrdia Civil a Mauritània, si tenim agents al Senegal i els francesos en tenen a Níger, si els camps d’internament de Líbia els paguen els europeus a les empreses?

No es pot fer una lectura utilitarista de l’arribada dels immigrants. Hi ha moltes organitzacions que diuen que són necessaris perquè ells són els que asseguraran les pensions o la taxa de natalitat, però aquest és un discurs sense ànima que l’Estat fa per sensibilitzar i rebaixar la pressió que es viu a la frontera així com per desprestigiar les màfies i sensibilitzar la població. És un discurs que referma el model utilitarista, que deixa de banda els drets humans, però el cert és que ara ja no parlem de drets humans, parlem de privilegis, i els privilegis te’ls donen gràcies a un determinat passaport. Estem en una situació complicada que anirà a més; per exemple, el canvi climàtic provocarà grans migracions i la pregunta és: com les entomarem?

Els mitjans de comunicació estan centrats en el discurs de guerra, i molts parlen d’invasió. Més que un discurs és una arenga que de vegades falta a la veritat i que vol presentar les persones immigrants com a criminals o com a víctimes, i mai es parla del seu potencial. Si repassem les imatges, ens trobarem les de la gent patint al mig del mar. Cal repetir-les un cop i altre i fer pornografia del patiment per fer entendre que entre les víctimes hi ha nens?

Crec que el que fan és crear un estat d’opinió favorable a totes les inversions en armes i a fer veure que no hi ha altra sortida que la repressió. Volen fer creure que saltar la tanca és un delicte, quan, en realitat, només és una falta administrativa, i això va creant un estat d’opinió desfavorable que intenta castigar tot aquell que intenta donar solucions.

No s’equivoqui, va ser Espanya la que va demanar al Marroc que m’investigués. L’ordre la va donar la policia espanyola, que a través del Marroc va intentar que l’Audiencia Nacional em jutgés, però ni tan sols es va obrir una investigació; no hi havia cas, tot i que el Marroc el va intentar allargar.

Doncs no ho sé, sembla que em van començar a investigar l’any 2012, que va ser un any en què tothom era enemic de l’Estat, des dels independentistes catalans fins als que ajudaven els immigrants. Encara avui l’estat marroquí em considera un perill, me’n van expulsar i no hi puc tornar.

En els darrers anys hi ha hagut una normalització de la mort, i de vegades no és res més que la continuació del procés d’externalització que vol conformar un tipus de realitat contrària a la immigració. Per exemple, Vox quan entra en un govern què demana? Educació i cultura, i així van sembrant unes determinades idees que al final seran les que els donaran rèdit econòmics. Mirem Abascal, un personatge que no ha treballat mai a la seva vida, que és qui es fa de garant d’una determinada visió d’Espanya que és la que retalla drets i vol frenar un canvi que lentament va transformat la societat, ja sigui per les aportacions dels fills dels immigrants, que són europeus de ple dret, com per les societats d’acollida, que estan evolucionant. Amb tot, ens hem de fixar en França i els Estats Units, on hi ha determinades complicacions. Jo crec que la riquesa cultural i social arriba del sud; ara bé, com més aportacions es fan, més es rebrega el sistema, i és quan apareixen els radicals essencialistes que defensen coses com els braus o una visió retrògrada de la societat o de l’estat.

Soc optimista per naturalesa, i així es fa el camí. Encara que amb els morts a la frontera la gent sembla que està anestesiada, ara parlem amb famílies, amb mares que estan buscant les persones desaparegudes, hi ha un moviment que comença a remoure un món al qual fins ara no se li ha volgut fer cas. Hem de continuant lluitant. Les comunitats immigrants tenen una frase que diu la vie est un combat, és a dir una lluita, i això ho diu tot.