Internacional

Irlanda mira el futur amb optimisme

Hi ha una part del balanç dels acords de pau compartida i una altra que unionistes i republicans veuen diferent
El balanç que fan la majoria d’unionistes dels acords de pau és força crític

Ja no explo­ten bom­bes als car­rers de Bel­fast. Ja no s’ata­quen amb còctels Molo­tov les caser­nes de l’exèrcit britànic. El con­flicte al nord de l’illa d’Irlanda ja no és el mal­de­cap més gran que té qual­se­vol pri­mer minis­tre britànic, com ho va ser durant trenta anys. L’època dels trou­bles es va aca­bar el 10 d’abril del 1998, quan es va sig­nar l’acord de pau de Diven­dres Sant. Fa poc, se’n van com­me­mo­rar els vint-i-cinc anys, amb la presència del pre­si­dent nord-ame­ricà, Joe Biden. Però d’on venia aquest con­flicte, com es va arri­bar a l’acord i què ha succeït durant aquests vint-i-cinc anys?

Ni l’imperi romà, ni l’imperi caro­lingi, ni l’imperi napoleònic van acon­se­guir domi­nar l’illa verda, i durant mil·lenis les tri­bus cel­tes van viure a l’illa bara­llant-se entre si i mirant l’oceà que segles més tard els seus des­cen­dents cre­ua­rien. A par­tir de l’edat mit­jana, els angle­sos van començar a manar sobre l’illa que tenien al cos­tat. A mesura que pas­sa­ven els segles, el seu domini era cada cop més gran, fins a trac­tar-la com una colònia de l’imperi britànic. Angla­terra era rica, pro­tes­tant i indus­trial, i Irlanda era pobra, catòlica i agrícola.

La majo­ria d’irlan­de­sos van mar­xar de l’illa fugint de la fam i molts van aca­bar als EUA, espe­ci­al­ment a Bos­ton i a Nova York, on van copar algu­nes de les fei­nes més dures. Alguns dels seus des­cen­dents van aca­bar fent política, i hi ha innom­bra­bles con­gres­sis­tes i sena­dors d’ori­gen irlandès. De fet, diver­sos pre­si­dents dels EUA ho rei­vin­di­quen com una herència valu­osa i que ha aju­dat a con­fi­gu­rar la seva iden­ti­tat. Joe Biden ho va fer a Bel­fast i JFK ho feia pro­fu­sa­ment, expli­cant una vegada i una altra com el somni ame­ricà havia permès a la seva família pas­sar en qua­tre gene­ra­ci­ons d’emi­grants que arri­ben sense res a mul­ti­mi­li­o­na­ris i a pre­si­dents del país. No es pot enten­dre la història dels EUA sense la immi­gració ni la història d’Irlanda sense l’emi­gració. De fet, a mit­jans del segle XX hi havia més irlan­de­sos, o des­cen­dents d’irlan­de­sos, vivint fora de l’illa que no pas a dins.

Els que es van que­dar van seguir vivint sota el domini britànic, pobres i sense poder polític. Durant el segle XIX, el naci­o­na­lisme irlandès va inten­tar acon­se­guir la inde­pendència en diver­ses oca­si­ons, sense èxit. De fet, llui­ta­ven con­tra l’imperi britànic, el més poderós de l’època i el més extens que ha cone­gut la huma­ni­tat. Però just després de la Pri­mera Guerra Mun­dial sí que van acon­se­guir la inde­pendència, però pagant dues fac­tu­res molt gros­ses. La pri­mera: la guerra d’inde­pendència seguida de la guerra civil. La segona: la par­tició de l’illa en dos estats on la major part de l’illa pas­sava a ser un estat inde­pen­dent men­tre que els sis com­tats del nord, l’Uls­ter, on la majo­ria de la població era pro­tes­tant d’ori­gen britànic, es man­te­nien for­mant part del Regne Unit.

Men­tre Éire, l’Irlanda inde­pen­dent, va fer el seu camí, al nord l’opressió dels uni­o­nis­tes pro­tes­tants con­tra els catòlics naci­o­na­lis­tes era cada vegada més asfi­xi­ant. A par­tir dels anys sei­xanta, els naci­o­na­lis­tes irlan­de­sos van començar a recla­mar drets civils, i la res­posta britànica va ser la violència. En una dinàmica d’acció-reacció, part dels naci­o­na­lis­tes irlan­de­sos van fun­dar l’Exèrcit Repu­blicà Irlandès (IRA), amb ajuda i finançament d’emi­grants irlan­de­sos als EUA i Austràlia. L’esca­lada d’agres­si­ons entre l’exèrcit britànic i l’IRA va por­tar a una situ­ació de pràcti­ca­ment guerra civil durant vint anys, amb bom­bes, morts, empre­so­nats i molt dolor. Cada vida humana té un valor infi­nit, però per veure la mag­ni­tud de la tragèdia podem com­pa­rar els 3.000 morts del con­flicte irlandès amb els 800 del basc, tenint en compte que la població a Irlanda del Nord és la mei­tat que al País Basc.

L’acord de pau del 98 tenia una dimensió bèl·lica i una de política. Pel que fa a les qüesti­ons mili­tars, es va acor­dar l’entrega de les armes dels grups en con­flicte i la sor­tida de la presó i el rein­te­gra­ment en la vida civil dels seus mem­bres. Pel que fa a la política, es reco­nei­xia el dret als habi­tants del nord i del sud a deci­dir el seu futur lliu­re­ment, sense impe­di­ments. Això vol dir que el govern britànic reco­nei­xia que algun dia hi podia haver un referèndum per la reu­ni­fi­cació d’Irlanda.

L’acord també incloïa la cre­ació d’ins­ti­tu­ci­ons, amb un par­la­ment i un govern, però amb algu­nes con­di­ci­ons gai­rebé úniques al món. Si bé en la majo­ria de països el govern sor­geix de la majo­ria que hi ha al par­la­ment, en el cas nord-irlandès tots els par­tits poden nome­nar minis­tres i, per tant, el govern sem­pre està for­mat per minis­tres uni­o­nis­tes i repu­bli­cans. Durant aquests vint-i-cinc anys hi ha hagut molts pro­ble­mes; de fet, mol­tes vega­des no han sigut capaços de fer un govern i s’ha suspès l’auto­no­mia. Però quan hi ha hagut govern, tots els par­tits hi han estat repre­sen­tats.

Quin balanç podem fer després d’aquests vint-i-cinc anys d’acords de pau? Hi ha una part del balanç com­par­tit i una altra que uni­o­nis­tes i repu­bli­cans veuen dife­rent. Tot­hom reco­neix que la violència s’ha reduït moltíssim. No ha des­a­pa­re­gut del tot, perquè hi ha petits grups i escis­si­ons que con­ti­nuen inten­tant uti­lit­zar la violència, però no té res a veure amb l’època dels trou­bles. A més, l’eco­no­mia ajuda. El sud de l’illa ja no és aquell país pobre on la gent només podia plan­tar pata­tes, morir-se de gana o emi­grar, sinó que és una de les eco­no­mies de la UE que més ha cres­cut en els últims trenta anys, i l’esto­va­ment de la fron­tera ha fet que s’estiri l’eco­no­mia del nord.

Tot i això, el balanç que fan la majo­ria d’uni­o­nis­tes dels acords de pau és força crític. Durant tres segles havien sigut els que talla­ven el bacallà i ara veuen que els repu­bli­cans cada cop tenen més poder. A més, si bé històrica­ment els nord-irlan­de­sos pro­tes­tants eren més pobres que els angle­sos, eren més rics que els nord-irlan­de­sos catòlics. Ara les coses van millor per a tot­hom i, per tant, els pro­tes­tants ja no són gaire més rics que els catòlics. I ja sabem que la con­dició humana fa que de vega­des no sigui tan impor­tant com van les coses real­ment, sinó com van en com­pa­ració a altres. Una mos­tra d’això és que el par­tit majo­ri­tari entre els uni­o­nis­tes és el DUP, que està en con­tra de l’acord de pau i molt més a la dreta que els con­ser­va­dors britànics. Va ser fun­dat el 1971 pel reve­rend Ian Pais­ley, que abans havia fun­dat una església i un grup armat. Per mesu­rar el seu radi­ca­lisme i odi cap als catòlics, només cal recor­dar quan va rebre el papa de Roma al Par­la­ment Euro­peu amb un car­tell en què el tit­llava d’“anti­crist”.

En canvi, els repu­bli­cans irlan­de­sos veuen el futur amb opti­misme. La balança demogràfica es decanta a favor seu i cre­uen que en un futur podran con­vo­car i gua­nyar un referèndum d’auto­de­ter­mi­nació per fer que la República d’Irlanda abasti tota l’illa. El seu prin­ci­pal par­tit, el Sinn Féin, antic braç polític de l’IRA, ha acon­se­guit la pro­esa de con­ver­tir-se en el pri­mer par­tit de la República d’Irlanda i també d’Irlanda del Nord. No hi deu haver gai­res par­tits al món pre­sents en dos par­la­ments de dos estats, i encara menys que hi gua­nyin les elec­ci­ons. Però que hagin que­dat pri­mers no vol dir que tin­guin les coses fàcils. De fet, no gover­nen enlloc. A la República, el Fine Gael i el Fianna Fáil, els dos grans par­tits irlan­de­sos que durant un segle han sigut rivals, ara han pac­tat un govern per pri­mer cop en cent anys per no dei­xar gover­nar el Sinn Féin, a qui acu­sen d’estar massa a l’esquerra. I al nord tam­poc gover­nen perquè el DUP no vol par­ti­ci­par d’un govern on el pre­si­dent no sigui uni­o­nista. Però mal­grat aquests entre­bancs, els par­ti­da­ris de la reu­ni­fi­cació veuen el futur amb opti­misme. Han dei­xat enrere segles d’opressió, de pobresa i d’emi­gració. De fet, ara, a l’illa d’Irlanda arri­ben molts més migrants que no pas en mar­xen. I cre­uen que en el futur cele­bra­ran un referèndum per con­ver­tir-se en un sol estat i que el gua­nya­ran. A més, segu­ra­ment hi haurà molts con­gres­sis­tes i sena­dors als EUA, fins i tot pot­ser un pre­si­dent, que els aju­da­ran a fer-ho.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor