Per a lectors intrèpids i aventures pirates

La relectura de L’illa del tresor m’ha fet recuperar les mateixes sensacions de la primera vegada que vaig llegir l’original en una vella edició de Seix Barral. Tenia al subconscient les aventures il·lustrades i adaptades de Bruguera, però també els llibres sobre el mar del Sud en què Robert L. Stevenson es va refugiar per preservar la seva fràgil salut i on els aborígens de Samoa el van anomenar Tusitala, el contador d’històries. Per aquest motiu, vaig agafar amb curiositat, por i una certa recança la novel·la, pensant que potser havia envellit o que la meva mateixa mentalitat s’havia transformat en ves a saber què. Endebades! El relat continua viu, i aquesta bonica edició de Labutxaca fa de bon llegir, amb la versió d’Eulàlia Presas que encara llisca com les naus de pirates que les protagonitzen. No resulta baldera tampoc l’advertència per a “lectors intrèpids”, una picada d’ullet als cors joves que han disfrutat el relat al llarg de generacions, que podria ser també gòtic, amb els seus pirates d’ànimes i uniformes destruïts, des de l’aparició del borratxo irascible i histriònic Billy Bones fins a la pensió Almirall Benbow i la fascinació i terror del nen Jim Hawkins per les cançons i llegendes que explicava, les evocacions de la Hispaniola per l’Amèrica espanyola.

La xusma de la marineria pirata protagonitza l’eix central de la novel·la, amb personatges inoblidables com el pota de pal John Silver i el seu lloro, el cec i tota la resta de corsaris i bucaners a la recerca del plànol del tresor del capità Flint en una illa precisament dels mars del Sud. La presència i el tractament de la mort i de la tragèdia sumen en la modernitat del relat, li atorguen el plus que sempre han tingut els llibres de Stevenson. L’escriptor escocès és un clàssic en els diferents gèneres que va cultivar. L’aventura continua.