Una bala al cap
El caçador la situaria, sense dubtar-ho després de revisar-la recentment, en la meva particular tetralogia de millors pel·lícules sobre la guerra del Vietnam, juntament amb Apocalypse now (1979), Platoon (1986) i Full metal jaquet (1987).
Estrenada el 1978, la pel·lícula va ser guardonada amb cinc Oscars, entre els quals el de millor film i director, Michael Cimino. Una circumstància que, vista ara amb perspectiva, devia perjudicar en gran mesura que l’any següent l’obra mestra de Francis Ford Coppola, Apocalypse now, no s’emportés el gran premi que atorga l’acadèmia de cinema nord-americana. La vida, ja ho sabem, és una ruleta... russa, com en aquest cas.
Tornar-la a veure quaranta-un anys després és, veritablement, una experiència religiosa. Com la majoria de la gent, suposo, la recordava a fragments i, sobretot, és clar, per la seqüència més celebrada, icònica i que continua sent antològica per com està filmada: aquella en què els soldats del Vietcong imposen als presoners americans jugar a la ruleta russa; un joc mortal (o no, si tens molta sort) que consisteix a autodisparar-se un tret al cap amb una pistola carregada només amb una bala. Una tortura psicològica d’una atrocitat extrema que porta els protagonistes a patir unes seqüeles físiques i psicològiques irreparables, com mostra aquest film, que és considerat un dels primers a tractar el conflicte d’aquella guerra irracional que ha donat tant de si (sobretot en el cinema, en què s’ha de notar que manen ells, els nord-americans).
El caçador (més específicament de cérvols, que per això existeixen els títols originals) es manté fresca i sorprèn per un pols narratiu encomiable. I sobretot perquè continua sent aquell duríssim retrat, sec, fred i directe que manté la petja d’aquell cinema que es feia aleshores, i que es coneix com a cinema modern. Més concretament, parlem d’una obra emblemàtica d’aquella dècada prodigiosa del cinema nord-americà, coneguda com the new Hollywood, marcada per autors de la categoria de Coppola, Scorsese, De Palma, Allen, Altman, Lucas, Spielberg i el mateix Cimino. Agenollem-nos!
Recordo que se la va criticar per racista i que la va envoltar una gran controvèrsia, que es va inflamar quan es va viure una onada de suïcidis, deien que arran de la pel·lícula, seguint el mètode de la pistola al cap. Més enllà de la polèmica, però, només de contemplar-la, qualsevol espectador mínimament intel·ligent té clar que es tracta, en realitat, d’un film antibel·licista, que va molt més enllà de les troballes efectistes (com les escenes del joc macabre o dels soldats confinats entre rates). També és una història sobre l’amistat, amb la qual només t’has de deixar endur i seguir la vida dels personatges, tant en la quotidianitat (celebrant un casament, caçant o bevent) com en el seu vessant tràgic per la guerra que tot ho trasbalsa. Està narrada en tres actes: la presentació de to etnogràfic, amb aquesta càmera que no es perd detall d’una comunitat obrera de Pennsilvània, on se celebra una gran boda ortodoxa; el conflicte bèl·lic, una autèntica baixada als inferns, i el retorn a casa, amb la motxilla carregada de pes.
El resultat és un dolorós viatge a través de l’amistat per la pèrdua i la derrota i, de retruc, la mort. Cimino ho embolcalla tot d’una gran majestuositat, tant quan filma la boda, les borratxeres, la cacera com les tortures als presoners. La tensió és constant. El que pesa, sobretot, és aquesta melancolia que tot ho pren, reforçada per l’extraordinària fotografia de Vilmos Zsigmond i uns actors en estat de gràcia (cal destacar Robert De Niro, John Savage i Christopher Walken). Per rematar-ho, només faltava el final, amb l’enterrament i sonant el God bless America, per imaginar-nos allà, beneint els amics caiguts entre els fantasmes que ens envolten.