Confinats a l’aula

Ara que estem tots castigats per una pandèmia a quedar-nos a casa no us revenen més que mai les pel·lícules basades en confinaments? Doncs a mi sí, i una de les que no em trec del cap aquests dies, sobretot quan veus tants progenitors forçats a exercir de mestres o de professors dels seus fills perquè els centres educatius estan tancats, és la pel·lícula estrenada l’any 1985 i que aquí vam conèixer com El club de los cinco (entenc que no agradava tant la seva traducció literal, El club de l’esmorzar, però bé...), centrada en alumnes d’un institut –cinc, és clar– obligats a quedar-se confinats a l’aula tot un dissabte, concretament el 24 de març del 1984.

La pel·lícula, escrita, produïda i dirigida per John Hughes, va marcar tota una generació d’adolescents d’aquella dècada, que consideraven que per primera vegada es veia reflectida la seva realitat a la pantalla, i per això la van convertir en un film de culte. També va crear escola, amb una llista interminable de cineastes que la van emular i que podria començar amb Todd Solondz (Benvinguts a la casa de nines), Alexander Payne (Election) i Wes Anderson (Academia Rushmore) i acabar amb pel·lícules més recents com Els aventatges de ser un marginat (Stephen Chbosky, 2012) o la sèrie Sex education, ambdues retratant amb suma sensibilitat la figura del jove marginat. En aquest cas, l’espectre juvenil s’amplia focalitzant la història en cinc adolescents (cada un representatiu d’un dels diferents clixés) que, a mesura que passen junts un dissabte castigats, descobreixen que cadascun d’ells és més profund que el seu respectiu estereotip. Ambientat al fictici institut Shermer d’Illinois, hi trobem la Claire, “la princesa” (interpretada per Molly Ringwald); en Brian, “l’aplicat” (Anthony Michael Hall); l’Allison, “l’estranya” (Ally Sheedy); en John, “el rebel” (Judd Nelson) i l’Andrew, “l’esportista” (Emilio Estévez). A priori, com dèiem, se’ns presenten com si no tinguessin res en comú, ben situats a la seva franja de la trinxera social i distanciats per aquestes etiquetes definides pel professor àrbitre que els supervisa, Mr. Vernon. Ben aviat, a través de llargues converses i diàlegs profunds sobre diferents temes i aspectes de les seves vides que aniran sorgint ens anirem adonant, com ells, que ningú no és tan diferent de l’altre, malgrat les vicissituds particulars i les circumstàncies familiars. És més, aniran (anirem) descobrint a través de les seves confessions –el motiu per superar el càstig és fer un assaig comú sobre qui són– que hi ha una cosa que sí que els uneix: tots qüestionen l’autoritat dels adults. No és aquest un dels grans pilars de l’adolescència, cercar la teva pròpia identitat a mesura que et desprens del lligam paternal i maternal?

D’això i de tantes altres coses més que viuen amb intensitat els nois i noies d’aquesta edat és del que tracta la pel·lícula, localitzada en un espai únic –l’aula– i situant tot el pes en els diàlegs de les converses introspectives dels protagonistes, talment com si fos una obra teatral filmada. Tot, per acabar confluint en un final antològic, en què el club dels cinc surten, ara sí, fent pinya mentre sona el cèlebre tema Don’t You (Forget about me) de Simple Minds, i amb Brian recitant la carta que han decidit adreçar al mestre en nom de tots: una pura rebel·lió en què es desmarquen dels cinc estereotips etiquetes amb què el Sr. Vernon els va assignar. Que a l’últim pla es congeli la imatge amb l’antisocial i desestructurat John Bender aixecant el puny, malgrat que sembli una traïció al relat fins aleshores coral, s’entén com un triomf de l’esperança, un crit de reafirmació d’uns joves a qui no queda res més que un llarg futur al davant.

Té mala llet saber que la nefasta relació durant el rodatge amb l’actor que encarna precisament Bender fos la causa perquè se n’anés en orris el projecte inicial de Hughes de reprendre els personatges cada deu anys. Per sort nostra, un altre realitzador talentós, Richard Linklater, va adaptar aquesta idea genial a l’hora de portar a terme la trilogia que parteix amb Abans de l’alba i, ja amb tot filmat i abocat en un sol film, Boyhood. Cinema generacional en majúscules.