TORNANT AMB ELS AMICS

Josep Maria Mestres Quadrenys va morir dilluns als 91 anys. En feia disset que havia començat a escriure sobre els seus antics companys, ja desapareguts, uns escrits que finalment van prendre forma de llibre el 2007 Tot recordant amics (Arola Editors). Des de la talaia de casa seva, amb un estudi amb un finestral que hauria envejat el mateix Gaudí (la finestra panoràmica que tenia a l’estudi de la torre del Park Güell avui està tapada per edificis i una arbreda) s’entretenia hores conversant amb els que ja no hi eren. D’ulls petits que interrogaven educadament l’entrevistador, i amb la calma que demana fumar amb pipa i deixar que la flaire envaeixi l’estança, el seu amic i company Oriol Pérez Treviño escrivia en l’obituari del diari El Punt Avui que ha marxat un somiador de qui projectava “una enveja sana pel que deu estar organitzant, no sé exactament a on, juntament amb Brossa, Tàpies, Santos, Cercós, Ricci..., mentre de lluny s’ho deuen mirar, amb un somriure sorneguer, Gerhard i Miró”.

El compositor Josep Maria Mestres Quadreny (Manresa, 1929 - Barcelona, 2021) es va fer com a músic durant els anys del franquisme. Sense voler va complir, també, amb la definició que ell feia de la cultura catalana: “Pocs i mal avinguts.” Deia que si hagués conegut Robert Gerhard en vida i l’hagués tingut com a mestre, hauria arribat al mateix port sense necessitat de passar-se anys en meandres.

Durant la dictadura, la informació era escassa. Amb prou feines hi havia publicada una història de la música espanyola. I va haver de fer un trencament de l’estètica amb la generació de Montsalvatge sense conèixer la tradició. Va ser molt laboriós escriure música pròpia sense abans conèixer els antecedents. El resultat d’aquesta recerca es guarda avui en cinc armaris compactes a casa seva: “Vaig haver de reconstruir la història musical pel meu compte.” Les trobades personals, periòdiques, eren imprescindibles per construir un referent comú. Tothom assistia a les poques presentacions musicals o d’art.

Amb la democràcia, per estrany que pugui semblar, encara es va reduir més el nombre de presentacions de música contemporània, i els compositors tampoc es congregaven com dècades enrere. Mestres Quadreny admetia desconèixer la majoria de nous compositors. I se’n lamentava.

Va ser membre del Cercle Manuel de Falla, promotor de Música Oberta del Club 49 i del Grup Instrumental Català, així com del Laboratori de Música Electroacústica Phonos, ja en els anys setanta, quan en feia trenta que havia iniciat la seva carrera en solitari. Però tenia molts amics en l’art. Entre ells, Joan Brossa amb qui van confegir moltes obres d’òpera contemporània, que, anys més tard, els van vincular amb Carles Santos.

Hi havia un director del MOMA de Nova York que justificava l’explosió de creació catalana per la pobresa moral i espiritual de l’entorn. La tesi sense mala sang del directiu va ser “com una punyalada” per al músic, que ho continuava negant més tard: “Miró també va haver de lluitar contra el conservadorisme durant la República.” Tot i això, sí que reconeixia en una entrevista concedida el 2007 que, en situació d’avantguarda, lluitar contra un poder dona més força. “Avui, l’enemic és més pervers.” En aquest sentit, afegia el compositor: “El consumisme és pitjor que Franco.” Durant la dictadura, es podia passar gana i rebre cops si s’era crític amb Franco, però ara el consumisme ha convertit la societat en un grup amorf de “menfotisme”: “La gent està fotuda i no se n’adona.”