Ingressos extra

Les com­pa­nyies de tea­tre han hagut de superar el 2020 de la pandèmia amb un impre­vi­si­ble calen­dari de fei­nes guar­da­des a la nevera. El tan­ca­ment dels tea­tres va tallar la seva font d’ingres­sos habi­tual (a més, majo­ritària­ment, precària). Mol­tes de les pro­duc­ci­ons pre­vis­tes per al 2020 es van tras­lla­dar a la tem­po­rada 2020/21 i han endar­re­rit encara més les pre­vi­si­ons d’artis­tes. L’admi­nis­tració ha bus­cat fórmu­les per donar unes aju­des mínimes que per­me­tin parar el cop més greu, però sem­pre ente­nent que la Gene­ra­li­tat i els ajun­ta­ments i les dipu­ta­ci­ons no tenen, avui, la clau per donar un suport mínim als tre­ba­lla­dors de la cul­tura perquè no dis­po­sen de la caixa de la Segu­re­tat Social, per exem­ple. Qui­nes han estat les alter­na­ti­ves per bus­car fonts de finançament de les futu­res pro­duc­ci­ons? Aquesta és una foto­gra­fia d’algu­nes de les fórmu­les amb què artis­tes i com­pa­nyies han com­ba­tut la pèrdua d’ingres­sos pre­vis­tos pels seus espec­ta­cles. S’ha optat per donar sor­tida a la par­tida d’altres ingres­sos, a la recerca de diners extres que per­me­tin fer un reset a la seva tra­jectòria en el curs de les arts en viu que ara repre­nem, de mica en mica.

La guar­di­ola s’ha tren­cat. Aleix Fauró, direc­tor de La Vir­gue­ria, explica la tra­ves­sia pel desert que han de pas­sar els grups de tea­tre amb volun­tat de per­manència els pri­mers anys: cal posar ingres­sos pro­pis per tirar enda­vant les pro­duc­ci­ons que es van estre­nant i mar­cant una tra­jectòria. Pas­sada la gira, es poden recu­pe­rar els diners i (en el millor dels casos) reser­var una part per assu­mir les des­pe­ses per al mun­tatge següent. Cer­ta­ment, les aju­des plu­ri­an­nu­als per a com­pa­nyies que va implan­tar l’ICEC fa més de sis anys donen una major esta­bi­li­tat a les com­pa­nyies i per­me­ten abraçar pro­jec­tes més ambi­ci­o­sos, perquè hi ha un reco­nei­xe­ment de la feina feta i es per­met cobrir part de l’estruc­tura amb aju­des públi­ques. Però ara, amb un 2020 pràcti­ca­ment en blanc, les con­di­ci­ons tor­nen a ser tan precàries com les de l’arren­cada. Pot­ser per això, la Vir­gue­ria es va inven­tar la “màquina expe­ne­dora”, un pro­jecte lúdic amb què s’ofe­rei­xen mate­ri­als (inèdits) per als que tin­guin la curi­o­si­tat de veure què en surt. Fauró no se n’amaga: és una manera de treure recur­sos que sal­vin des­pe­ses del dia a dia. Ho fan amb la con­fiança que tenen molts còmpli­ces que vol­dran jugar-hi. Han pas­sat cinc mesos des de l’arren­cada i comp­ta­bi­lit­zen uns “altres ingres­sos” que s’apro­pen als 1.000 euros. Adme­ten que és només un joc que tindrà major reper­cussió quan recu­pe­rin pro­duc­ci­ons a escena com ara Snorkel i Com menja un caníbal. En aquesta màquina es pot jugar que l’atzar et doni dis­senys amb fra­ses lapidàries dels seus tex­tos, a com­par­tir secrets íntims dins de la com­pa­nyia, a lle­gir entre­vis­tes dels seus mem­bres i també a dis­po­sar dels tex­tos de cada obra. Sur­ten aleatòria­ment, “però com que només n’hi ha cinc, es pot anar rodant fins que triïs el que bus­ques”, diu, murri, Nil Martín, res­pon­sa­ble de comu­ni­cació de la com­pa­nyia. El que ha tin­gut més tirada és la redacció d’un conte a par­tir de tres parau­les pro­po­sa­des per qui l’encar­rega. També estan a punt d’obrir un nou pod­cast amb monòlegs lle­gen­da­ris de les seves obres.

Aquesta és la pri­mera botiga en línia de tea­tre, més enllà de les ofer­tes habi­tu­als de subs­criure’s per veure un deter­mi­nat títol, com tenen pro­gra­mat el TNC i el Lliure, o la clàssica venda de publi­ca­ci­ons. Aquesta aven­tura de bus­car abo­nats per veure obres edi­ta­des (que con­trasta amb les ces­si­ons dels drets que mol­tes com­pa­nyies van dei­xar en obert a les xar­xes per com­pen­sar la bui­dor en ple con­fi­na­ment domi­ci­li­ari), ja el van començar a prac­ti­car el Lliure i, pun­tu­al­ment, la Mos­tra d’Igua­lada poques set­ma­nes després que es tan­ques­sin els tea­tres. També el Tem­po­rada Alta ha pro­vat l’abo­na­ment per veure obres inter­na­ci­o­nals, a més de pro­po­sar fórmu­les ima­gi­na­ti­ves de nous pro­duc­tes ins­pi­rats en una nova pre­sen­ci­a­li­tat o, més ben dit, per donar una nova ubi­cació de l’escena en directe a través del ser­vei en línia o el telefònic.

Entrance és el nom de la com­pa­nyia que han creat la direc­tora Paula Errando i l’actriu Mari­ona Ibáñez. Men­tre el Palo Market Fest ha estat tan­cat per la covid, la direc­tora ha vol­gut repren­dre la seva car­rera artística. El d’Entrance és un prin­cipi abso­lut. Aspi­ren a tre­ba­llar pro­fes­si­o­nal­ment i a apor­tar els ingres­sos que cor­res­pon­guin a cada feina de la com­pa­nyia. Errando ha par­ti­ci­pat en labo­ra­to­ris com el d’Els Mal­nas­cuts (que fa anys que es va pro­pi­ci­ant des de la Sala Beckett), que ser­veix per posar a prova dra­matúrgies direc­ci­ons i fins i tot un càsting d’actors que se selec­ci­ona després d’un petit taller. Ara, però, vol abor­dar un camí pro­fes­si­o­nal. Són cons­ci­ents la difi­cul­tat que té una com­pa­nyia que arrenca per poder acce­dir a les sales de petit for­mat, alter­na­ti­ves. La seva pro­posta par­teix d’una adap­tació con­tem­porània d’un clàssic de Lorca: La casa de Ber­narda Alba es trans­forma en un mis­teriós La casa sin Ber­narda Alba. De fons, res­sona la importància dels lle­gats fami­li­ars i, evi­dent­ment, la falta de lli­ber­tat de les dones en aquesta obra en què Lorca posa el termòmetre en un parany forçosa­ment explo­siu. Errando ha bus­cat com­pli­ci­tat amb l’equip d’esce­no­gra­fia i de ves­tu­ari per bas­tir una coo­pe­ra­tiva que per­meti recu­pe­rar els ingres­sos, un cop estre­nada l’obra. La covid, efec­ti­va­ment, ha difi­cul­tat més l’accés a les sales perquè, ara, hi ha un exce­dent de pro­duc­ci­ons. Entrance s’ha pre­sen­tat a diver­ses con­vo­catòries que donen l’opor­tu­ni­tat d’estre­nar, com ara el Des­per­ta­LAB, però s’hi ha que­dat a les por­tes, admet Errando. La com­petència és molt dura perquè hi ha molts bons pro­jec­tes amb com­pa­nyies molt sol­vents. Entrance està tas­tant, podríem dir, el sos­tre de vidre, tot i ser un equip pro­fes­si­o­nal amb molt conei­xe­ment de l’ofici, però que es dona a conèixer amb un nom des­co­ne­gut. I això obliga a posar el comp­ta­dor a zero. Davant l’embús de no tro­bar un espai on poder repre­sen­tar, Errando no es con­forma (“tinc 38 anys i vaig començar al tea­tre als 14; soc tos­suda”) ha deci­dit fer una edició de vídeo de qua­li­tat per ofe­rir-lo a pro­gra­ma­dors i sales. Ara que es veu forta en el rol de direc­tora, no es vol atu­rar.

Cal tro­bar-hi una sor­tida, admet Errando: “No podem espe­rar la política, hem d’empènyer la pilota perquè rodi”, exem­pli­fica. Les ofer­tes que plan­te­gen són prou ori­gi­nals(en comp­tes de com­pen­sar les aju­des amb entra­des a l’espec­ta­cle o les samar­re­tes habi­tu­als). Ho fan amb foto­gra­fies nume­ra­des: set fotògrafs fan un retrat ins­pi­rant-se en la versió defi­ni­tiva de l’obra. Els fotògrafs que par­ti­ci­pen són  Tanit Plana,  Elena Cla­ve­rol,  Sílvia Poch,  Laura Mar­ti­nova,  Àlex Sardà, Marina de Luís i Lola Errando. La pro­posta d’Entrance neix de l’admi­ració cap a la feina d’aquests fotògrafs i la res­posta de tots ells sor­geix de l’estima i la cura per la pro­fessió. Tots se sen­ten part del pro­jecte escènic i han creat una obra a par­tir de la lec­tura de La casa sin Ber­narda Alba. Tots ells, i la mateixa com­pa­nyia, se sen­ten agraïts de for­mar part d’aquesta cadena de favors que con­tri­bu­eix al desen­vo­lu­pa­ment de la cul­tura. De fet, alguns dels artis­tes que par­ti­ci­pen d’aquesta pro­posta, comp­ten també amb la com­pli­ci­tat de per­so­nes del sec­tor cul­tu­ral per poder aixe­car pro­jec­tes pro­pis. De cada imatge es faran només 20 còpies i s’enu­me­ra­ran. Cada foto la cobren a 115 euros. Com que són cons­ci­ents que pot ser un cost que alguns no podran assu­mir, donen com a alter­na­tiva una còpia de l’edició defi­ni­tiva del guió, per 25 euros. S’han resis­tit a ofe­rir samar­re­tes, a 15 euros, que esti­guin impre­ses a la Xina, o en un país sub­desen­vo­lu­pat. Ente­nen que l’opció de Verkami no és la ideal però és la que per­met enge­gar en aquesta pri­mera ocasió.

La cam­pa­nya acaba el 10 d’abril i a par­tir de lla­vors sabran de quants recur­sos dis­po­sen: si ven­gues­sin totes les fotos podrien dis­po­sar de 16.000 euros. En la llarga recerca, han apa­re­gut opor­tu­ni­tats. La Nau Iva­now (que con­voca el Des­per­ta­LAB amb la sala Atrium) els ha con­ce­dit el mes d’agost per poder pre­pa­rar el mun­tatge i gra­var-lo al setem­bre, de franc. Tin­dran també l’opor­tu­ni­tat de fer una pri­mera mini­tem­po­rada (de diven­dres a diu­menge) per pre­sen­tar-lo a pro­gra­ma­dors.

Un altre exem­ple d’artista que busca ingres­sos extres a la pro­ducció és el mul­ti­dis­ci­pli­nari David Ymber­non. A diferència d’Entrance, l’uni­vers de Latung La La (el per­so­natge que sem­pre intro­du­eix l’artista en les seves obres de pre­ci­osa força visual) ja té bas­tant recor­re­gut. Ha coproduït amb El Més Petit de Tots, el Mer­cat de les Flors, el Pano­rama d’Olot, el TNT i el Grec. Ara, l’artista vol fer un tomb al que habi­tu­al­ment ser­veix amb música mini­ma­lista en directe, i hi afe­geix core­o­gra­fia. Pot ser un ele­ment que doni viva­ci­tat al món con­tem­pla­tiu de la cir­cu­lació d’objec­tes amb la intenció de des­per­tar la cri­a­tura que tots vam ser i som, tot i que més madura. De la sèrie de vint-i-cinc còpies (espera recap­tar 10.000 euros amb aquesta acció), ja n’ha venut cinc. No s’aca­ben aquí els pro­jec­tes d’un espec­ta­cle que espera estre­nar el 2022. També ha ini­ciat un lli­bre d’artista que reco­llirà el procés de cre­ació del mun­tatge (i que també serà útil per expli­car tot el procés de pro­ducció) i, fins i tot, plan­teja acci­ons al car­rer amb el vis­ti­plau dels regi­dors de Cul­tura: l’Ajun­ta­ment hi posa­ria l’equip de so i ell ani­ria a ballar pels pobles i posa­ria el bar­ret “o una olla” (a més del cro­ma­tisme blanc i taronja una altra de les seves obses­si­ons és el culi­nari com va que­dar ben palès al Mee­tings 23 de Bace­lona el 2017, amb Latung La La i els setze comen­sals). L’acció, és clar, s’acom­pa­nya­ria d’un rètol que diria: “Col·labora en la pro­ducció de Latung La La en dansa.” Clar i directe. Són només algu­nes idees, men­tre va afer­mant col·labo­ra­ci­ons amb fes­ti­vals estratègics, pro­gra­mació muni­ci­pal i, en la mesura del pos­si­ble, una nova copro­ducció amb un tea­tre de Bar­ce­lona.

Si no hi ha tea­tre pre­sen­cial caldrà inven­tar noves fórmu­les. Aquesta va ser una de les reac­ci­ons pri­me­ren­ques del sec­tor. Si, per una banda, es van posar a dis­po­sició a les xar­xes de gra­va­ci­ons de les obres (de molt diversa qua­li­tat de gra­vació) del reper­tori de com­pa­nyies i pro­duc­to­res, també es van començar a pen­sar amb nous for­mats. El Fes­ti­val Tem­po­rada Alta en va aco­llir un gra­pat que inda­gava en aques­tes fron­te­res, com el dra­mawalker de Cabo­san­ro­que Audi­o­guia per a super­mer­cats en temps de pandèmia. Aquest for­mat –ara la Sala Beckett ha sig­nat un con­veni amb el Cen­tro Dramático Naci­o­nal per desen­vo­lu­par-lo– ja es va estre­nar al Fes­ti­val Inter­na­ci­o­nal de Tea­tre de Tar­ra­gona (FITT): Que se la men­gin els coloms. Fran­cesc Cuéllar va pro­pi­ciar una inter­venció entre espec­ta­dor i actor en una mena de con­versa pri­vada: Firts casi blind date. Però el direc­tor i actor con­fessa a Entre­acte, que no el vol repe­tir: «El tea­tre té de bonic la tro­bada i la presència». L’experiència només té lògica en un con­text de pandèmia. Cuéllar con­clou que «l’online suma com a eina damunt de l’esce­nari, no com a canal». Més fruit sem­bla que pot tenir el Poeta de guàrdia (lec­tu­res de ver­sos a cau d’ore­lla per part d’actors) que es va fer al Grec i que es va repro­duir al Tem­po­rada Alta.

El Zoom sí que va fun­ci­o­nar (fins i tot es van repe­tir for­mat en la mateixa edició del Tem­po­rada Alta), per a repre­sen­tació de monòlegs. És el cas d’Ivan Benet i l’Informe per a una acadèmia. D’altra banda, Yanes Pro­duc­ci­ons (sem­pre ama­tents a nous for­mats) van crear el Com­par­tir Ubi­cació, una mena de conte còmic i d’intriga que reproduïen en directe, sem­pre ins­pi­rant-se en l’estra­nya sole­dat del con­fi­na­ment de la tar­dor pas­sada.

Pocs mesos abans de la Covid, el nou equip del Lliure, amb Juan Car­los Mar­tel al cap­da­vant, havien creat els ajuts Car­lota Sol­de­vila: Fins a 39 com­pa­nyies van optar a ser la com­pa­nyia resi­dent el 19/20; aquest 20/21 s’ha reduït en 32 com­pa­nyies per acce­dir a aquesta plaça, que per­met pro­gra­mar durant unes set­ma­nes tant obres pròpies com de còmpli­ces. Al cap de poc de decla­rar-se la pandèmia, el Tea­tre Lliure va ser molt àgil a obrir una con­vo­catòria extra­or­dinària per dis­tri­buir més aju­des al sec­tor (valo­ra­des en 50.000 euros). Van rebre 638 pro­pos­tes que els van des­bor­dar i només en van poder aco­llir vint. Enguany, han repe­tit la con­vo­catòria d’aju­des extra­or­dinàries, amb una par­tida simi­lar. A hores d’ara, les com­pa­nyies encara estan en ter­mini de pre­sen­tar-s’hi. Ja se sap que només podran donar vint beques en total. Una des­pro­porció entre pro­jec­tes pre­sen­tats i gua­nya­dors s’ha produït amb els Pre­mis Coro­na­Cul­tura, que va con­vo­car el novem­bre pas­sat la Fun­dació de les Anti­gues Cai­xes Cata­la­nes i BBVA. Vui­tanta-nou pro­jec­tes es van pre­sen­tar als tres pre­mis, que, en total, ator­ga­ven 10.000 euros.

També el Des­per­ta­LAB ha notat un incre­ment de pro­jec­tes al seu con­curs, fins a arri­bar al cen­te­nar en l’edició con­vo­cada durant la pandèmia, que ha pro­gra­mat fun­ci­ons a l’Atrium pels volts de l’arri­bada de l’estiu. De fet, l’edició del 2020 va haver d’endar­re­rir els assaigs i les repre­sen­ta­ci­ons. S’ha optat per ofe­rir les fun­ci­ons a la mateixa Nau Iva­now aquests mesos, quan ja espe­ren sales d’assaig les pre­mi­a­des en l’edició del 2021.

Un altre cas para­digmàtic és el de l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona: va deci­dir trans­for­mar la par­tida d’1,6 mili­ons d’euros que des­tina anu­al­ment als Pre­mis Ciu­tat de Bar­ce­lona a con­ce­dir beques per a pro­jec­tes per rea­lit­zar durant el 2021. Es plan­te­ja­ven fins a 225 beques en dife­rents cate­go­ries i es van rebre més de 2.200 pro­jec­tes. Pel que fa a les 169 beques adreçades a les específiques (és molt pro­ba­ble que algu­nes com­pa­nyies hagin optat també per altres cate­go­ries) sumen fins a 1.892 títols: només en podran pre­miar un de cada onze. En els apar­tats de Cul­tura - Salut hi ha 22 beques Edu­cació i s’hi han pre­sen­tat 154 pro­pos­tes (una de cada set seran pre­mi­a­des) i a les 34 beques que pro­mo­uen pro­jec­tes entre Cul­tura i Edu­cació s’hi han pre­sen­tat 154 can­di­da­tu­res (una de cada cinc podran tenir beca, en prin­cipi).

Final­ment, una altra de les noves ini­ci­a­ti­ves és la de la Fila­dora. Els regi­dors d’En Comú Podem reti­ren part del seu sou per donar suport a pro­jec­tes soci­als. Si en les dues dar­re­res con­vo­catòries, es van adreçar al sec­tor social, ara han vol­gut enfo­car-les en el sec­tor cul­tu­ral. Són només 100.000 euros que es des­ti­na­ran als pro­jec­tes que dibui­xin una Bar­ce­lona post­co­vid més resi­li­ent, justa i sos­te­ni­ble (tenint molt pre­sent el col·lec­tiu LGTBI i/o la pers­pec­tiva anti­ra­cista, per exem­ple). S’hi poden pre­sen­tar pro­jec­tes fins a l’11 d’abril. El màxim que poden des­ti­nar a un pro­jecte són 25.000 euros, per mirar d’esti­rar aquesta par­tida al major nom­bre de pro­jec­tes cul­tu­rals.

L’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, així com la Gene­ra­li­tat i la Dipu­tació de Bar­ce­lona, han pro­cu­rat recon­ver­tir les seves aju­des (i pun­tu­al­ment ofe­rir noves par­ti­des per donar un coixí al des­em­pa­ra­ment de les com­pa­nyies que no haurà estat sufi­ci­ent però que ha sal­vat de mol­tes alar­mes). És cert que la incer­tesa de les com­pa­nyies i, sobre­tot, de les sales exi­geix una atenció molt sen­si­ble durant els pro­pers exer­ci­cis, perquè les pèrdues són milionàries i la des­trucció de gires al ter­ri­tori deixa en la corda fluixa molts pro­jec­tes empre­sa­ri­als. I, sobre­tot, en el camp de la música, com recor­dava la pre­si­denta d’Adetca (Asso­ci­ació d’Empre­sa­ris de Tea­tre de Cata­lu­nya), Isa­bel Vidal, en la pre­sen­tació dels actes de la Set­mana Mun­dial del Tea­tre que s’estan fent aquests dies per donar rellevància a la pro­gra­mació i enfor­tir la relació amb el públic a patir d’acci­ons de con­tex­tu­a­lit­zació d’espec­ta­cles i també d’ofer­tes pun­tu­als en el preu de taqui­lla.

Les ins­ti­tu­ci­ons que han bus­cat fórmu­les per poder donar feina als artis­tes i dra­ma­turgs en temps de pandèmia i de tea­tres tan­cats han estat mol­tes. Un altre exem­ple és la sèrie Tea­tre en tres minuts, impul­sada per l’Ins­ti­tut Ramon Llull, que va encar­re­gar a una desena de referències de la dra­matúrgia en català que redac­tes­sin un monòleg inter­pre­tat en tres minuts. La intenció era tra­duir-los a altres llengües i inter­pre­tar-los en cas­tellà, francès i anglès, alhora que s’entra­ven tex­tos d’autors d’altres ter­ri­to­ris i es traduïen i s’encar­re­ga­ven a intèrprets dels Països Cata­lans. Una fórmula més d’acce­dir a ingres­sos extres que per­me­tes­sin dig­ni­fi­car la pro­fessió i gene­rar noves cre­a­ci­ons com­pa­ti­bles amb aquesta època de distància, mans i mas­ca­reta, en espera que la vacuna sigui majo­ritària. I, alhora, per donar a conèixer, àgil­ment, les veus de la nova dra­matúrgia més enllà dels noms ja més reco­ne­guts en l’escena inter­na­ci­o­nal.

La pre­ca­ri­e­tat dels artis­tes ja exis­tia abans de la pandèmia i, molt pro­ba­ble­ment, con­ti­nuarà fins que, com a mínim, no s’asso­leixi el com­promís del 2% del pres­su­post de la Gene­ra­li­tat en Cul­tura. El que s’ha evi­den­ciat més que mai és que men­tre la soci­e­tat ha soma­tit­zat les pors a la pandèmia i ha empa­tit­zat amb les vícti­mes a través de l’art gràcies al des­in­terès dels cre­a­dors, aquests, a més, han hagut de bus­car la fórmula per tro­bar nous canals pro­vi­si­o­nals des d’on desen­vo­lu­par la seva super­vivència artística i també humana. L’última alter­na­tiva han estat les bos­ses soci­als d’ajuda d’enti­tats de gestió de drets com la SGAE i AISGE als seus socis i, encara una nova línia d’ajuda: la pla­ta­forma ActúaAyu­da­A­li­menta, impul­sada per l’actriu Nora Navas, en col·labo­ració amb el Banc dels Ali­ments.