Fins als 100 “escac i mat!”

En una sobre­taula fami­liar, la filla de Ramon Madaula va plan­te­jar la pos­si­bi­li­tat de can­viar-se els cognoms: avant­po­sar el de la mare, Sílvia Munt, al de l’actor i dra­ma­turg. Ell, tot i adme­tre que estava en el seu dret, reco­neix que li va dol­dre. Comen­tant-ho amb amics seus, també de la colla de la pro­gres­sia esquer­ra­nosa, teòrica­ment, tots coin­ci­di­rien que ho dei­xa­rien fer, però que els reca­ria que algun fill volgués per­dre el seu cognom. L’actor, que ja fa un gra­pat d’anys que trans­forma les seves dèries en comèdies, va posar fil a l’agu­lla. Munt, que alguns cops l’ha diri­git (com ara a Una comèdia espa­nyola, de Yaz­mina Reza, TNC 2009), se’n va desen­ten­dre. La pro­posta va arri­bar a mans de la pro­duc­tora Bitò, que va con­vi­dar la jove Mònica Bofill a impri­mir una mirada d’una altra gene­ració al text d’Els Bru­ga­rol. El pro­jecte pre­te­nia fer vida pels tea­tres de Cata­lu­nya, sense neces­si­tat de fer tem­po­rada a Bar­ce­lona, però el Tea­tre Poli­o­rama els ha aco­llit des de mit­jans març i s’hi esta­ran fins al 2 de maig (42 fun­ci­ons). En una tem­po­rada en què costa sig­nar con­trac­ta­ci­ons per la incer­tesa cons­tant de la situ­ació dels tea­tres, està garan­tit que superi el cen­te­nar de fun­ci­ons. I que a la tar­dor en repren­gui algu­nes més. A hores d’ara, ja n’hi ha comp­ta­bi­lit­za­des més de setanta (es va estre­nar ofi­ci­al­ment al Tem­po­rada Alta), ja que ja acu­mu­la­ven més trenta bolos abans de la sor­presa (agra­da­ble) del Poli­o­rama. En cada repre­sen­tació es veu el declivi d’un dels cognoms relel­vants de la soci­e­tat bur­gesa saba­de­llenca. El pare, sem­pre obser­vat per la mirada repro­va­dora del patri­arca, farà ser­vir totes les seves estratègies per sal­var la dinas­tia amb un doble escac i mat ben poc for­mal.

Ramon Madaula és un entu­si­asta dels tea­tres que aju­den a fer una bona digestió un diu­menge a la tarda, que no és poc. Comèdies d’aque­lles que pro­vo­quen riu­res amplis amb una peripècia, pot­ser pre­vi­si­ble, però igual­ment escla­tant (no compta tant el gir de la sor­presa, com la sen­sació de “ja veuràs com ara...”). L’actor va de ver­gonyós i inse­gur en aquesta mena de comèdia que ell defi­neix com de tre­si­llo i popu­lar. Ni tan sols les vol dis­fres­sar amb l’eti­queta de bou­le­vard, que les faria més fines, per molt que veneri Yas­mina Reza (Art, Un déu sal­vatge...). En rea­li­tat, Madaula s’ho deu pas­sar molt bé rient-se de les seves pròpies misèries men­tre escriu a casa i ado­nant-se que fa temps que ha dema­nat bai­xar del tren de la vida frenètica per degus­tar-la amb cui­nats a foc lent i amb un brou que tot­hom pugui iden­ti­fi­car, amb loca­lit­za­ci­ons que van d’Alpi­cat (Per­duts) a la rotonda de Mollet (Ados­sats). És murri i té prou habi­li­tat per tras­pas­sar aquesta sor­ne­gue­ria a la pla­tea i fer-ne comunió. En aquesta ocasió, l’actor i dra­ma­turg ha tro­bat dos còmpli­ces de pes a escena: el seu nebot Jaume Madaula i l’actriu Estel Solé (que alterna paper amb Júlia Truyol per fer-ho com­pa­ti­ble amb altres tre­balls).

Si a Ados­sats la peripècia se cen­trava en els per­so­nat­ges madurs, ara els joves tenen una escena pròpia. Però en rea­li­tat, en aquesta estratègia del gen­dre per acon­se­guir el favor del sogre bon­homiós (però amb un sola dèria, la defensa del cognom de la família), hi ha els meca­nis­mes maquiavèlics de la soci­e­tat con­ser­va­dora. Mal que els pesi als esquer­ra­no­sos. L’encert de Madaula és que es riu sàvia­ment d’ell mateix i és honest sense voler donar lliçons de gaire res. En rea­li­tat, tot gira a l’entorn d’aquest prisma i, segu­ra­ment per això, són les per­so­nes madu­res les que cele­bren més aquesta para­doxa vital que plan­teja el destí de l’estirp dels Bru­ga­rol. L’obra tindrà tanta vida com vul­guin els actors i la pro­duc­tora perquè té corda per a estona, ja que atrapa el seg­ment de públic més ampli a les pla­tees cata­la­nes.

En aquesta peça es plan­teja millor que mai la con­fron­tació de gene­ra­ci­ons (que ja es podia intuir a L’electe). Madaula des­criu des de la seva butaca: no vol ima­gi­nar la pos­si­bi­li­tat que el fill Bru­ga­rol, que s’ha entos­su­dit a ser artista i gai, pugui adop­tar un fill i posar-li el seu cognom. Ni que el nom de l’empresa quedi com a insígnia històrica però que la gover­nin altres mans. Per cert, els dits llargs del patri­arca són tan inqui­e­tants com de poc gust els marcs de fotos escam­pats pel men­ja­dor. I fa pen­sar que el glo­bus ter­raqüi deu tenir mots corcs (si és el mateix que apa­reix plas­mat en el qua­dre inti­mi­da­tori del fons de l’estança). Viure amb aquesta llosa sobre i voler sem­blar res­pec­ta­ble sí que és còmic. (Ai, la bur­ge­sia saba­de­llenca, que amaga el seu orgull de por­tes endins, a diferència de la ter­ras­senca, que la llu­eix amb unes façanes osten­to­ses...)

La situ­ació que plan­teja Madaula és la de con­fron­tar el públic a una situ­ació insòlita i gene­rar l’empa­tia dels espec­ta­dors amb els per­so­nat­ges.

Mònica Bofill ha sabut ten­sar millor la situ­ació dels joves que han de com­ba­tre una segona bata­lla, apa­rent­ment sense tanta bel·ligerància però amb molta més remor de fons. Perquè si algu­nes deci­si­ons bur­ge­ses poden tenir una certa dis­pensa en les gene­ra­ci­ons adul­tes, que s’enca­mi­nen cap a la jubi­lació, més para­do­xals poden res­so­nar entre els joves en con­fron­tar-los amb l’ascen­sor social. Té més valor un cognom català que un de cas­tellà? Aquest fet és sufi­ci­ent per des­fer el pro­jecte d’eli­mi­nar els pri­vi­le­gis de l’hete­ro­pa­tri­ar­cat?