SENSIBILITAT ÉS CONTEMPLACIÓ

Xarim Aresté (Flix, 1983) és un per­so­natge dife­rent, que ha escam­pat la poe­sia a través dels gèneres i les dis­ci­pli­nes que ha con­reat. Alguns el conei­xen per la seva vocació rockera –de la qual es mos­tra dis­tan­ciat– en for­ma­ci­ons com Very Pomelo, o pels seus dis­cos plens de joia o en col·labo­ració amb Gerard Quin­tana, Sopa de Cabra, San­jo­sex, Maika Makovski i Paul Fus­ter, entre d’altres. Aresté no es pot, però, eti­que­tar fàcil­ment. En paral·lel manté una obra pictòrica i literària en què també està esde­ve­nint un artista de culte. En aques­tes pàgines havíem par­lat del seu debut en la poe­sia publi­cada amb el volum Cata­cumba umbi­li­cal, publi­cat per l’edi­to­rial de la revista Ruta 66. Ara, Rosa dels Vents pre­senta Les fugues de la font del tem­ple, una nova incursió en la poe­sia però mit­jançant l’art més sub­til de tots, l’afo­risme, l’epi­grama, l’epi­tafi, la sentència... Aresté no busca en el seu recull un con­junt de dites moral bar­ro­ques –que també ho són–, sinó com des­cab­de­llar el con­cepte i, fins i tot, el mot dins d’una estruc­tura de llam­pec en la fos­cor. Acom­pa­nyat d’una edició deli­ci­osa amb il·lus­tra­ci­ons de Joan Garau, el volum és un com­pendi del pen­sa­ment ideològic però també metafísic de l’artista de Flix, que anota frag­ments de vida, de la cre­a­ti­vi­tat, de l’amor, del pas del temps, de la natura i de tot allò que tin­gui a veure amb l’existència quo­ti­di­ana, i més.

L’afo­risme és un gènere perillós perquè de seguida et pot abo­car a l’abisme de la bana­li­tat, però Aresté demos­tra aquí la seva perícia i humi­li­tat fent ús de la savi­esa que ha collit amb paciència al llarg del seu peri­ple vital: “Fort és qui comprèn la fra­gi­li­tat. Cec és qui no es veu a si mateix. Coix és qui va allà on no desitja. Mut és qui no pot dir la veri­tat. Sord és qui no s’escolta. Sen­si­bi­li­tat és con­tem­plació.” Entre les ana­lo­gies i les com­pa­ra­ci­ons s’obren pas les teo­ries pròpies sobre l’uni­vers i en algun moment el nos­tre home deriva, no sé si incons­ci­ent­ment, cap a Pujols, de qui m’ha rebo­tat la ins­pi­ració d’una de les seves fra­ses lapidàries: “El pen­sa­ment català rebrota sem­pre i sobre­viu als seus il·lusos enter­ra­dors.” Aresté no pon­ti­fica tant i pre­fe­reix par­lar amb el seu estil, en veu baixa i ins­tal·lat de manera perenne en el dubte: “Cada humà té la seva pròpia res­sonància / però tots tenim set cor­des per igual. Si se’n / des­a­fina una, / es des­a­fina tot.”

No des­a­fina, però, Xarim Aresté en aquest curiós i reco­ma­na­ble volum. Com els grans mes­tres d’aquest estil (tinc Canetti, Lec, Cham­fort, Witt­gens­tein, Bor­ges, Valéry, Ors, De La Boétie i entre nosal­tres, Palol i Ramón Andrés) uti­litza els seus recur­sos d’una manera clàssica, tant del pen­sa­ment occi­den­tal com de l’ori­en­tal. És a dir, con­cisió i les dosis apli­ca­bles en la inter­secció entre poe­sia i filo­so­fia. L’efecte és imme­diat: “Covard és aquell que es nega a expe­ri­men­tar la seva covar­dia. Valent és qui l’exer­ceix.”

Quan un va a un con­cert d’Aresté, la gui­tarra pot fer de tot. En lite­ra­tura, les seves cor­des també cre­men.