El swing volcànic i positiu

La Stromboli Jazz Band es diu així “pel volcà, per l’esclat d’energia i pel caliu que sempre intentem transmetre”, explica Raül Cid, trombonista i cantant d’aquest quintet del Camp de Tarragona que aquest any celebra el seu desè aniversari i que ha publicat recentment el seu tercer disc, Dream, com sempre amb personals adaptacions al jazz tradicional de Nova Orleans de temes populars del pop, la cançó i les bandes sonores cinematogràfiques. “Dream tanca una espècie de trilogia que vam començar amb Smile (2013) i que vam continuar amb Be Happy (2017). La idea és que la gent somrigui, sigui feliç i somiï en la nostra música. En principi, és una trilogia, però no sabem com continuarà. Mira George Lucas amb La guerra de les galàxies...”, diu Cid, gran amant del cinema i de la música cinematogràfica.

Ton Solé (banjo i ukelele), Ismael Carles (tuba), Josué Garcia (trompeta) i Adrià Mort (bateria) completen la formació consolidada ara fa un lustre. Són músics de llarga trajectòria que han coincidit en àmbits tan diversos com ara el conservatori, les bandes municipals i els grups de seguicis populars. Aquest origen divers ha propiciat que la Stromboli Jazz Band sigui una formació totterreny, que actuï tant al carrer com en teatres i auditoris, adaptant el repertori i el concepte escènic a les diferents circumstàncies. “Hem inaugurat des d’una oficina bancària fins a un supermercat, i fins i tot ens han contractat per a una petició de mà”, explica Cid. Al llarg d’aquests deu anys, el grup ha ofert més de cinc-centes actuacions arreu de Catalunya, amb algunes sortides a la resta de l’Estat i fins i tot a Polònia.

Per celebrar el seu desè aniversari, la Stromboli Jazz Band va oferir el 13 de març passat, al Teatre Tarragona, el concert espectacle 10 anys d’alegria, amor i fantasia, amb artistes convidats –entre ells, diversos ballarins de lindy-hop, com es pot apreciar a la foto que obre aquest reportatge– i una barreja molt dinàmica de música amb “humor, teatre i una gran interacció amb el públic”.

El repertori d’aquest grup de swing, dixie i jazz popular de proximitat està format íntegrament per versions. “Volem que la gent participi, i per això és fonamental que conegui les cançons, els temes que reinterpretem a la nostra manera”, argumenta Cid. L’únic inconvenient és que, justament pels drets dels temes originals, els discos de la Stromboli Jazz Band no es troben en plataformes digitals com ara Spotify, però sempre se’n pot fer un tast al seu canal de Youtube i a la secció d’àudio del seu web, www.strombolijazzband.com , on també es poden adquirir els CD.

Dream s’obre amb Qualsevol nit pot sortir el sol, de Sisa, i continua amb el tema de La Pantera Rosa, del mestre Henry Mancini. Després arriba la relectura de L-O-V-E, el clàssic popularitzat per Nat King Cole el 1965, curiosament el mateix any en què es va estrenar la sèrie I Dream of Jeannie, de la qual la Stromboli adapta sintonia, obra del compositor i productor Buddy Kaye. I tot seguit sona You’re The One That I Want, de Grease, amb la tarragonina Mercè Verge fent les funcions vocals d’Olivia Newton-John. A continuació, la Stromboli viatja en el temps fins a la primera dècada del segle XX amb l’estàndard Some of These Days, compost per Shelton Brooks i cantat per Sophie Tucker. Podríem dir que fins aquí arriba la cara A del disc. La cara B s’obre amb Gotta be patient, un dels èxits confinats de Stay Homas, de nou amb Mercè Verge posant la veu femenina que a l’original interpretava Judit Neddermann. El Game of Thrones Theme dona pas a Dream a little dream of me, que han cantat des de Doris Day fins a The Mamas & the Papas, passant per Ella Fitzgerald & Louis Armstrong. En la recta final del disc apareixen la també multiversionada Just a gigolo; Soul Bossa Nova, de Quincy Jones, i Buona sera, cançó convertida en èxit per Louis Prima, que també va cantar Just a gigolo.

Dream és també un disc de proximitat, ja que, de fet, es va enregistrar a l’Amanita Estudi de Constantí, amb tot el grup tocant alhora perquè el resultat fos “tan semblant com fos possible al nostre directe”. “Cada disc s’ha fet en un estudi diferent i per a les portades també hem anat canviant d’il·lustradors, per donar un toc més personal a cada treball, i en aquest cas l’autora de la imatge del disc ha estat la dissenyadora gràfica Clara Calabuig”.

Discos a part, allà on es pot comprovar millor l’energia sempre positiva de la Stromboli Jazz Band és en els directes, sempre oberts a les sorpreses, especialment quan la banda actua al carrer, en un entorn ple de vida. És llavors quan el grup improvisa més i, al mig d’un dels temes del repertori habitual, hi pot incloure un gag o un petit fragment de Bailando d’Alaska y los Pegamoides, o de La raja de tu falda, d’Estopa, i si l’experiment funciona s’acaba incorporant a l’espectacle de manera regular. “Hem fet conya de les màscares durant la pandèmia i n’hem fet també de la verola del mico, sempre amb la idea que tothom s’ho passi bé a pesar de tots els problemes. Quan actuem al carrer som més irreverents i ens engresquem quan la gent primer se sorprèn i, a poc a poc, es va congregant una multitud al nostre voltant” .