LA CALÇADA ‘ROMANA’ D’ÀGER

Quan visites la vila d’Àger, als peus del Montsec, és gairebé obligat anar a fer un volt fins a la denominada via romana, un camí empedrat i costerut que et mena fins a la part alta del port des d’on es divisa tota la vall. Es tracta d’una calçada que enfilava cap al pla passant per Fontdepou, Vilamajor, Tartareu, Os de Balaguer i Balaguer. I d’allà, fins a Lleida. La tradició deia que era un antic ramal secundari de la Via Augusta que comunicava la Ilerda romana amb el Pirineu, però sembla que l’afirmació no s’ajusta a la realitat. Excavacions arqueològiques efectuades el 2002 al tram de Fontdepou van concloure que les tècniques constructives no s’adequaven a les d’una via romana i que no s’apreciaven les característiques habituals en aquest tipus de calçades. I més encara. L’estudi va determinar que esdevenia impossible assignar una cronologia fiable al camí tenint en compte que s’havia utilitzat ininterrompudament fins als anys seixanta del segle XX. En definitiva, que no sabem de quan és. Naturalment, això no descarta que pel Montsec i zones adjacents passessin vials importants construïts pels romans. De fet, és més que probable que fos així, perquè la Noguera i el Pallars van ser espais d’intensa romanització. Llegeixo en un manuscrit del segle XVIII al qual s’ha fet poc cas, el Discurso histórico o conjeturas sobre las antigüedades romanas y godas del Priorato de Meyá, signat el 1782 pel canonge Jaume Pasqual, que un rellotger de Lleida, Pere Llopart (o Lleopart) va descobrir diferents trams de possibles calçades romanes en aquella regió. Un d’aquests trams va localitzar-lo al capdamunt del Montsec. Era “un gran pedazo de carretera, casi entero, y trabajado al gusto de los romanos, cosa que le dejó pasmado”. Altres trams va localitzar-los entre el coll d’Orenga i Camarasa.

Pel que fa Llopart, sabem que entre el 1736 i el 1738 va fer el rellotge del campanar de Santa Maria de Cervera i, poc després, el de l’església de Bellpuig, tots dos conservats. És possible, a més, que fos el pare de l’orfebre homònim que va cisellar la fastuosa urna d’argent de Sant Ermengol encara avui custodiada a la catedral d’Urgell. Si fem cas del que Pasqual diu d’ell, ens l’hem d’imaginar com un personatge polifacètic, ja que el defineix com “uno de los hombres más de bien y digno de crédito que he tratado [...] hombre de idea y numen particular para toda especie de empresas”. Potser aquest perfil multidisciplinari devia motivar que la Junta de Comerç de Barcelona li encarregués el 1766 prospeccions del terreny per analitzar la viabilitat de la construcció del canal d’Urgell, tasca que va dur-lo a fer les descobertes esmentades.