Crítica literària
VILADOT, UN GENI QUE TRENCA ESQUEMES
Guillem Viladot (1922-1999) va ser un creador descomunal, polifacètic, però continua sent un autor inclassificable. A part de les obres completes de poesia (actualment descatalogades, a excepció del volum V), i dels objectes visuals exposats a la Fundació Lo Pardal d’Agramunt, va escriure més de vint llibres de narrativa (la majoria, també descatalogats), un fet que demostra la magnitud de tota la seva obra poètica, literària i artística. Al web de la Càtedra Màrius Torres de la Universitat de Lleida s’aplega tot el seu corpus en format digital. El seu centenari ja va començar amb l’oblit de la Generalitat, que el va excloure de la llista de les commemoracions oficials. Tot i publicar en certes editorials de prestigi, va tenir moltes dificultats i també mala sort (Edicions del Mall va fer fallida després de publicar les seves obres completes), i aquestes dificultats ja determinen la els problemes per poder-lo llegir i poder-lo valorar, una de les claus per entendre el perquè de tot plegat.
Va ser un dels pioners de la poesia visual a Catalunya, ja que va publicar el primer llibre de poesia experimental: Estrips (1964). A continuació, va editar Nou plast poemes (1965), un altre treball avantguardista, antològic, amb l’escultor Cristòfol Leandre. Al llibre 5+1 lais a Antoni Tàpies (1969) indicava els motius per qüestionar el llenguatge: “Hi ha alguna cosa més per ser dita més enllà del llenguatge del sobirà, fossilitzat de tan repetit.” Viladot va participar en la primera exposició de poesia visual a Catalunya, amb Joan Brossa i Josep Iglésias del Marquet (1971, Petite Galerie de Lleida).
La derivació per trencar amb el discurs va començar de forma clara en el llibre de poesia Els metaplasmes (1959), publicat en les Obres completes d’Edicions del Mall (1986), uns poemes sonors que ja trencaven esquemes. A Urim Tummim (1959) tots els poemes comencen amb el mateix vers: “Arribarem a l’estació a les 4.15.” Ia-Urt (1960) ja és una demostració plena de talent visual, una obra que també es va publicar en les Obres completes d’Edicions del Mall i després a Columna (1991, Poesia Completa I, 1952-1965).
El silenci de l’angle (Fonoll, 2022), de l’escriptora Teresa Ibars, és una extraordinària introducció al cosmos de Viladot. Els retrats literaris es poden llegir de dues maneres: com una manera d’entrar en l’obra o com una forma per entendre-la millor. El llibre de Teresa Ibars assumeix aquestes dues funcions. I si Viladot és un creador inclassificable, aquest llibre se suma a la genialitat de l’autor. Viladot va ser un nen sensible d’una família benestant, rica, d’apotecaris d’Agramunt. El seu pare ja escrivia poesia i articles a la premsa, com a intel·lectual de l’època. Viladot es va anar creant un món. Una de les aportacions extraordinàries del llibre són les cartes de l’editor Joan Sales a Guillem Viladot, les negatives de no publicar-li algunes de les seves obres més significatives per considerar-les anticristianes. Altres parts destacades són les dedicades a la relació que va mantenir amb Leandre Cristòfol (1908-1998), un dels pioners de l’escultura surrealista a Catalunya, i persona clau que va influir en l’evolució poètica i artística de Viladot.
Un dels llibres estel·lars de Viladot és Temps d’estrena (1959, Selecta), que més tard es va aplegar en un volum peculiar, Memòria de Riella (1974 i 2022, Pagès Editors). Temps d’estrena és un monument literari que s’hauria de publicar de forma separada. És la història d’un nen en un entorn rural, hostil, violent i estrany. Viladot tracta el naixement d’un infant com una expulsió del paradís. Amb totes les seves diferències, sembla un llibre paral·lel a Em van fer Joan Brossa (1950). Si els poemes de Brossa són plenament avantguardistes, els fragments poètics i narratius de Viladot tenen una mirada innocent, descomunal. De fet, és igual la forma que tenen les emocions, ja que les emocions són bàsicament emocions. L’obra és un aplec de cent fragments breus, prodigiosos. La frontera entre poesia i narrativa es pot percebre en aquesta primera obra viladotina. De fet, va ser el primer llibre recollit a la Poesia Completa I (1952-1965, Columna, 1991). El llibre és un retrat d’època. “Déu és com un pare que sempre està enfadat.” L’obediència familiar és extrema, com si hagués sorgit del conte La carta al pare de Kafka. L’exageració era una manera de ser lliure. Innocència i lucidesa contra opressió i acceptació. Aquest és el gran lema existencial de Viladot. “Fins i tot el meu cos semblava que m’havia abandonat.” S’encadenen les descripcions de la natura, dels companys d’escola, de l’ambient del poble, de les festes, de les sessions de cinema, de les celebracions religioses, amb reflexions de gran fondària. Hi ha fragments que tenen una delicadesa extrema. “La culpa recau sempre damunt els més dèbils.” És com un àlbum de seqüències, com un llibre de la història emocional d’una època. El nen Viladot descobreix la poesia visual en l’abric d’un senyor que en girar-lo tenia cosida la indicació: “Propietari.” L’analítica del pensament popular és lluminosa, i la descripció sobre la vida sexual dels seus convilatans és antològica: “Fins a l’estiu vinent, l’esposa vivia amb el cos deshabitat i ple de silenci.” Escrivia a brancades, com si li naixessin branques per tot el cos.
La cendra (1972, reeditat per Fonoll, 2019) és un altre dels llibres fonamentals i màgics de Viladot. És el monòleg d’una nena que va descrivint el seu pas cap a l’adolescència, al mig de la Guerra Civil i de la victòria feixista, amb l’aval fanàtic i pervers de l’Església. La realitat és molt forta i la Filomena acaba sent contaminada, sotmesa als canvis col·lectius. Es podria llegir com un llibre d’història. “Sempre tenen raó els altres.” Aquesta és la força poètica-innocent-màgica de Viladot. De la brevetat en va fer una obra categòrica. Va ser un constructor d’inicis, dels inicis de la vida, dels inicis de la infància, dels inicis de l’adolescència, dels inicis romàntics, dels inicis d’un conflicte, dels inicis d’una identitat sexual. Va transcendir en aquesta frontera de la literatura. En això, també es va avançar a moltes qüestions. Per exemple, denuncia abusos sexuals que va patir la protagonista, perpetrats per una monja. El tema del pecat recorre el llibre com un gran mirall. Viladot és un especialista en monòlegs, en discursos propis que es multipliquen. Tenia una mirada emocional, distant, però potser era una mirada molt més humana i menys violenta. “De vegades penso que és la tristesa la que ha desencadenat aquesta guerra.” Escriu frases curtes demolidores. “Que bella és la veritat.”
Amb el centenari s’han publicat dues obres fonamentals de la seva poesia visual. Cantates, fugues i colls de la baralla (Pagès Editors, 2022), és una creació artística del 1972 que va quedar en un calaix. Està feta a partir de les guies de telèfon, en què s’estampen símbols, dibuixos, lletres o cartes. Hi ha sèries memorables com Fuga de vocals, en què les vocals de Catalunya desapareixen; la petjada d’una sabata damunt una guia de telèfon o un as de bastos damunt els telèfons del poble d’Oliana en el poema Dictadura. Poema de l’home (Pagès Editors, 2022) és un llibre objecte, compost el 1973, per tres separates. El primer és un llibret que incorpora un gran desplegable amb les lletres de l’alfabet, una autèntica obra d’art dins d’un llibre. El segon, amb un altre format, està configurat per dotze pàgines, dominades per una ratlla horitzontal amb paraules seriades (home, por, déu, pare, cultura, poder), creant tot un discurs sense ser discurs. El tercer llibret és un desplegable horitzontal, de paraules envoltades amb unes lletres grans que configuren la paraula tot. Providencial! En l’obra visual de Viladot no hi ha ambivalència, però hi ha detallisme, i, aquesta, potser és la seva característica principal.
Somni d’un apotecari d’estiu, una novel·la inèdita del 1983, ha estat publicada al cap de quaranta anys per Comanegra. És una novel·la amb una imaginació desbordant, amb unes tècniques que podrien obrir nous camins. Tot i tenir moments irregulars, em meravella la creació d’uns personatges entranyables. Utilitza un llenguatge telegràfic, lliure de retòrica. Busca la síntesi de les escenes. El tren que somia l’apotecari, com si fos una arca de Noé, és una història accidentada, surrealista, molt divertida. La mirada poètica de Viladot ho traspassa tot. Acaba traspassant el mateix llibre. “Les gallines s’admiren dels ous que han post.” Sembla una pel·lícula de Berlanga o de Fellini. És memorable l’escena de l’interrogatori del jutge. Els dos protagonistes de la història s’acaben trobant i s’acaben confonent entre el somni i la realitat. I sembla que t’estigui assestant la imaginació perduda d’un infant. Aquesta és la mirada de Viladot, una mirada poètica i prodigiosa.
