Maleïts reptilians!
Als anys vuitanta, al manual de tot bon alumne per anar a l’escola o a l’institut, era indispensable no oblidar la cartera, conseqüentment dels dònuts i, sobretot, portar les carpetes folrades. La majoria ho fèiem destacant de manera ben visible els nostres gustos, la majoria amb imatges d’ídols musicals i estrelles del cinema o la televisió. Les principals fonts de recursos provenien de les revistes il·lustrades, aleshores liderades pel Super Pop o el Tele Indiscreta, i anar als quioscos a comprar aquells exemplars era tota una litúrgia, que tenia el premi gros quan venien acompanyades de regals complementaris i tan consagrats com podien ser col·leccions de cromos, xapes i enganxines. Recordo que Tele Indiscreta ens va fer més que feliços amb la rèplica de la pistola de Mike Donovan i els patrons de confecció dels uniformes que portaven la Diana o en Willie, els Visitantes.
Ens referim, com la majoria deu recordar, a una de les sèries fenomen i que més culte va despertar durant aquella dècada prodigiosa, V (Invasión extraterrestre), estrenada a TVE el febrer del 1985.
I què coi tenia aquella sèrie que tant ens va fascinar? No hi ha dubte que la sèrie concebuda per la CBS va saber explotar la popularitat de la saga de La guerra de les galàxies, en aquest cas a partir d’una novel·la de Sinclair Lewis del 1935, Això no pot passar aquí, que va comptar amb una adaptació de caràcter més polític titulada Storm warnings, a la qual van incorporar la trama de l’arribada d’uns extraterrestres que rere una aparença humana amagaven sota la pell d’ovella uns reptilians que conspiraven amb un pla molt calculat per apoderar-se dels recursos del planeta i sotmetre la població humana a l’esclavatge. Res a veure amb el lletjot però bonifaci E.T., que tants cors va trencar. Aquests alienígenes venien amb males intencions, com tota aquella remesa extraterrestre de què la ciència-ficció dels anys cinquanta ens havia previngut.
Així, amb les defenses baixes, van irrompre aquests nous visitants. La seva arribada no podia ser més espectacular: amb una flota de naus colossals que sobrevolaven les principals ciutats del món. Els seus tripulants, uniformats com les SS, deien que venien en so de pau i es guanyaven ràpidament la confiança dels líders mundials. Tot això fins que un periodista de la televisió, el ben plantat Mike Donovan, descobria no sense horror la terrible realitat, que tot era una enganyifa amb aquell gran sisme de la història de la televisió quan se’ns va mostrar com la malvada Diana obria la boca d’una forma monstruosa i es menjava una rata peluda amb gran plaer.
Una revelació epifànica que va donar peu a la Resistència, un moviment d’activistes rebels, al qual tots ens hauríem allistat, que va comptar fins i tot amb dissidents liderats per alienígenes bons com en Martin. Res a veure amb la resta de Visitants que, com dèiem, remetien gens indissimuladament als nazis lluint una mena d’esvàstica als uniformes i portant aquelles ulleres fosques que tant s’assemblen a aquests que es passen el dia demanant un taxi amb el braç alçat. Que Diana fos una científica era evident que l’equivalència fos l’execrable Josef Mengele.
Arran de l’èxit, V va passar d’emetre dues minisèries (l’original i La batalla final) a sumar-hi una tongada de dinou capítols més, en la qual molts personatges repetirien, però que no va arribar ni de bon tros al nivell de les entregues anteriors. Pitjor van anar les coses quan el 2009 algun il·luminat de la cadena ABC va donar llum verda per portar a terme un remake que no va passar de la segona temporada, atès el poc interès que va despertar. Em sap greu per Morena Baccarin, però ningú es menjava els ratolins com Jane Badler, la nostra Lady Di preferida.
