MENTEIXEN

Tota l’experiència acu­mu­lada durant els molts anys que fa que exer­ceixo com a advo­cat no ser­veix per tor­nar a assu­mir la con­dició de pro­ces­sat; no obs­tant això, dilluns em va tocar acu­dir a l’Audi­en­cia Naci­o­nal per com­plir amb el que alguns cre­ien que seria un tràmit, el de la decla­ració inda­gatòria, que és el moment pro­ces­sal en què la jut­gessa d’ins­trucció no només comu­nica la inter­lo­cutòria de pro­ces­sa­ment, sinó que també indaga si el pro­ces­sat està o no con­forme amb els fets con­tin­guts en la reso­lució.

No és un cop fàcil d’assu­mir, sobre­tot quan es té l’abso­luta con­vicció que s’és inno­cent i que s’està sent víctima d’una autèntica cacera de brui­xes, a la qual s’ha anat apun­tant tot­hom que veu que pot treure par­tit de la situ­ació.

Un cop que la jut­gessa María Tardón em va expo­sar els fets, que ella dona com a certs, també amb un caràcter de gai­rebé defi­ni­tius, em va pre­gun­tar si estava d’acord amb la inter­lo­cutòria de pro­ces­sa­ment.

La meva res­posta va ser una altra pre­gunta: amb quina de les inter­lo­cutòries? La noti­fi­cada als mit­jans de comu­ni­cació el 18 de desem­bre o la que se’m va noti­fi­car el 28 de desem­bre? No era un joc de parau­les, sinó una rea­li­tat, ja que pri­mer hi va haver una reso­lució noti­fi­cada als mit­jans i després una de dife­rent que és la que final­ment se’m va noti­fi­car a mi i a la resta de pro­ces­sats.

Acla­rit el tema, i un cop dei­xat constància que això vul­nera el dret a la pre­sumpció d’innocència –el mateix que els va pas­sar amb Lluís Puig a Bèlgica–, vaig pro­ce­dir a indi­car-li que, per des­comp­tat no ho estava i que con­tes­ta­ria a les pre­gun­tes dels meus advo­cats, entre els quals hi havia Fran­cisco Andújar, Isa­bel Elbal, Josep Costa i Josep Rius.

Estic con­vençut que ni la jut­gessa ni l’absent fis­cal De Lucas espe­ra­ven que declarés, però ho vaig fer perquè ja estic can­sat d’aguan­tar men­ti­des, insults, insídies i totes les fal·làcies que s’han anat inven­tant per cri­mi­na­lit­zar la meva feina i, de pas­sada, des­truir-me pro­fes­si­o­nal­ment, huma­na­ment i econòmica­ment.

L’acu­sació se sosté, única­ment i exclu­si­va­ment, a par­tir del tes­ti­moni de dos copro­ces­sats: Manuel Puen­tes Saa­ve­dra i Manuel González Rubio, cada un amb els seus res­pec­tius pre­mis per men­tir i incri­mi­nar-me.

Tot just començar, vaig dei­xar clar que González Rubio no només no era la “mula” o el “cor­reu humà” que la jut­gessa des­criu en la inter­lo­cutòria de pro­ces­sa­ment i que es va per­me­tre recor­dar-me aquell matí, sinó que es tracta d’un aca­ba­lat empre­sari que con­ti­nua ges­ti­o­nant les seves empre­ses des de la presó; per tant, que men­tia quan va fer creure a la jut­gessa que era un pobre des­gra­ciat de la vida.

També vaig expli­car i acre­di­tar amb pro­ves inqüesti­o­na­bles que González Rubio era cli­ent del meu des­patx des de feia deu anys. Per tant, que men­tia quan va fer creure a la jut­gessa que em va conèixer el 2017.

Després li vaig expli­car que era fals, i vaig acre­di­tar amb pro­ves irre­fu­ta­bles i que ja cons­ta­ven al sumari, que González Rubio no havia estat en les reu­ni­ons que li havia fet creure a la jut­gessa…, que no hi havia assis­tit perquè aquells dies era a l’Amèrica Lla­tina. Per tant, que men­tia.

Com que els atacs venien per les dues ban­des, també vaig expli­car i acre­di­tar amb pro­ves inqüesti­o­na­bles que mai s’havien produït les reu­ni­ons entre Puen­tes Saa­ve­dra i Sito Miñanco que tan ale­gre­ment li havien fet creure a la jut­gessa i que apa­rei­xen com una espècie de fets pro­vats en la inter­lo­cutòria de pro­ces­sa­ment. Puen­tes Saa­ve­dra, com González Rubio, men­tia.

I no només això, ja que també em vaig per­me­tre acre­di­tar, un cop més amb pro­ves inqüesti­o­na­bles, que tam­poc s’havien produït les reu­ni­ons entre Puen­tes Saa­ve­dra i González Rubio al meu des­patx, que tots dos des­cri­vien… ves a saber a instàncies de qui. Per tant, i conei­xent el premi que han rebut, queda clar que, un cop més, men­tien.

Final­ment, vaig demos­trar, de manera inqüesti­o­na­ble, i a par­tir de pro­ves que cons­ten al sumari des de l’any 2017, que els diners que van inter­ve­nir a González Rubio eren seus i no de Sito Miñanco, com sosté la poli­cia i després van rati­fi­car, previ premi, Puen­tes Saa­ve­dra i González Rubio. Per tant, tots dos men­tei­xen i la tesi poli­cial no és que faci aigües, sinó que no val ni el paper en què està escrita.

No sé quin serà el resul­tat ni fins on vol­dran arri­bar amb aquesta abjecta impu­tació, però sí que tinc clar el que vaig dir abans d’aca­bar la meva decla­ració: “Em defen­saré fins al final, no en tin­guin cap dubte.”