La Cimera de la UpM I GAZA

Dilluns tenia lloc a Bar­ce­lona el VIIIè Fòrum Regi­o­nal de la Unió per la Medi­terrània (UpM), en què van par­ti­ci­par qua­ranta-tres països, els vint-i-set països de la UE, cinc països euro­peus medi­ter­ra­nis que no en són mem­bres (Albània, Bòsnia, Mònaco, Mon­te­ne­gro i Macedònia del Nord) i els països àrabs del sud d’aquest mar (Algèria, Egipte, Jordània, el Líban, el Mar­roc, Mau­ritània, Pales­tina, Tunísia, Tur­quia i Líbia) més un con­vi­dat espe­cial, el minis­tre d’Afers Estran­gers de l’Aràbia Sau­dita, que abans de l’atac man­te­nia nego­ci­a­ci­ons per esta­blir rela­ci­ons amb Israel, el príncep Fai­sal bin Far­han, en repre­sen­tació del comitè minis­te­rial ara­boislàmic creat arran de la for­ma­lit­zació, gràcies a la medi­ació xinesa, de la recon­ci­li­ació entre l’Aràbia Sau­dita i l’Iran.

L’ordre del dia de la cimera ini­ci­al­ment estava cen­trat en les tas­ques de la ins­ti­tució i en la seva reforma en el quinzè ani­ver­sari de la seva fun­dació, però, òbvi­a­ment, la guerra de Gaza i la neces­si­tat de posar-hi fi van trans­for­mar l’agenda de la cimera, que es va cen­trar en les con­seqüències que pot tenir per a l’Ori­ent Mitjà l’actual i bru­tal con­flicte, que ja ha cau­sat dese­nes de milers de ferits i la mort de més de 14.000 pales­tins i de 2.200 isra­e­li­ans i un nom­bre inde­ter­mi­nat d’hos­tat­ges, no infe­rior a 200 per­so­nes, cap­tu­rats per Hamas. És el cop més gran sofert mai per Israel en un atac ter­ro­rista. El canvi del con­tin­gut de la cimera va pro­vo­car la no assistència –la qual cosa no és la pri­mera vegada que suc­ce­eix– d’Israel, ja prou molest per les decla­ra­ci­ons del pre­si­dent del govern espa­nyol, Pedro Sánchez, sobre la con­veniència de reconèixer l’Estat palestí i del pri­mer minis­tre belga, Ale­xan­der de Croo, que assu­mirà la pre­sidència de la UE l’1 de gener, que exi­gia a Israel res­pec­tar el dret huma­ni­tari i posar fi a la matança de civils. En suma, els dos diri­gents euro­peus pen­sen que no hi ha una solució mili­tar per al con­flicte pales­ti­nois­ra­elià.

Pel que fa a la cimera, va haver-hi con­sens en la neces­si­tat d’una treva per donar pas a un procés de nego­ci­a­ci­ons que por­tin a una pau defi­ni­tiva en base a la cons­ti­tució de dos estats. La con­dició prèvia és el reco­nei­xe­ment de l’Estat palestí (sense con­tinuïtat ter­ri­to­rial entre Gaza i Cis­jordània) i recu­pe­rar l’espe­rança que s’havia obert entre la Con­ferència de Pau de Madrid (30 de novem­bre - 1 de desem­bre del 1991), que va donar pas als Acords d’Oslo del 1993 i el 1995, i la Cimera de Pau de Camp David entre pales­tins i isra­e­li­ans pro­pi­ci­ada per Bill Clin­ton el juliol del 2000, que va tenir un colofó, també frus­trat, en la Con­ferència de Taba del gener del 2001. Però, més enllà del con­sens en la neces­si­tat de posar fi a la violència, resta la qüestió de qui ha de repre­sen­tar al futur Estat palestí en les nego­ci­a­ci­ons. Per als euro­peus, segons decla­ra­ci­ons de l’alt repre­sen­tant de la Unió Euro­pea per a Afers Exte­ri­ors i Política de Segu­re­tat, Josep Bor­rell, només l’Auto­ri­tat Naci­o­nal Pales­tina (ANP) està legi­ti­mada per fer-ho, men­tre que per als països àrabs, encapçalats per l’Aràbia Sau­dita, més enllà de les decla­ra­ci­ons for­mals, cre­uen que també cal con­si­de­rar a Hamas, que va gua­nyar les elec­ci­ons del 2006 a Gaza (no n’hi ha hagut més) i que té un suport incon­tes­ta­ble a la Franja i crei­xent a Cis­jordània. Una enquesta feta entre el 31 d’octu­bre i el 7 de novem­bre per l’Arab World for Rese­arch and Deve­lop­ment (AWRAD) de la Uni­ver­si­tat de Bir­zeit mos­trava que el 59% dels enques­tats estava d’acord amb els atacs de Hamas del 7 d’octu­bre i que un 16% li dona­ven bas­tant suport (poc abans dels atacs una altra enquesta de l’Arab Baro­me­ter asse­nya­lava que la majo­ria dels enques­tats tenien poca o cap con­fiança en Hamas) i que un per­cen­tatge simi­lar dona­ven suport a la cre­ació d’un Estat palestí des del riu Jordà fins al mar. L’ANP només obte­nia el suport d’un 10% dels enques­tats, però el par­tit majo­ri­tari de l’Auto­ri­tat, Al-Fatah, arri­bava al 23%. Per tant, una opinió molt volàtil (hi ha un abans i un després del 7 d’octu­bre) que, en el dis­curs del príncep sau­dita, es va tra­duir en un posi­ci­o­na­ment favo­ra­ble a la solució dels dos estats i en l’exigència d’impo­sar san­ci­ons a Israel per l’assas­si­nat de població civil.

Per con­cloure, per pri­mera vegada des dels anys noranta sem­bla que hi ha con­sens, espe­ci­al­ment als països del sud glo­bal, sobre la neces­si­tat de posar fi a un con­flicte que ja ha oca­si­o­nat dese­nes de milers de morts durant gai­rebé un segle i que és un fac­tor de deses­ta­bi­lit­zació cons­tant a l’Ori­ent Mitjà. La solució dels dos estats depèn també de treure els colons de Cis­jordània, nego­ciar les fron­te­res defi­ni­ti­ves, defi­nir la capi­ta­li­tat de Jeru­sa­lem i, menys pro­ba­ble, per­me­tre el retorn dels refu­gi­ats a l’actual Israel. El pre­si­dent Joe Biden, però, a pesar del des­gast polític que està patint quan falta poc menys d’un any per a les elec­ci­ons pre­si­den­ci­als, no sem­bla dis­po­sat a dei­xar de donar suport a Israel, que arri­bats a aquest punt ha empre­so­nat ja més pales­tins que no pas n’ha alli­be­rat en apli­cació del pacte que va pro­pi­ciar la treva, men­tre s’apro­fun­deix el fos­sat entre els països del sud glo­bal i els occi­den­tals, als quals acu­sen d’usar una doble vara de mesu­rar a l’hora de trac­tar isra­e­li­ans i pales­tins. I Europa no sap, no con­testa, incapaç de tenir una posició glo­bal enfron­tada a la de Was­hing­ton.