“Els sanitaris se sentien culpables”

Ofe­rir atenció en el pri­mer moment és molt impor­tant perquè redu­eix les pos­si­bi­li­tats que aque­lla per­sona desen­vo­lupi, en el futur, algun tras­torn psi­cològic. Les pri­me­res hores també és impor­tant aten­dre la família i veure qui­nes per­so­nes són de risc i han de ser deri­va­des al metge o a salut men­tal.

De vega­des, ni par­lem. El pri­mer és acon­se­guir l’esta­bi­lit­zació psi­cològica, fer que recu­peri l’ori­en­tació perquè torni a tenir la sen­sació de con­trol. Hi ha gent que pot tri­gar vint minuts a mar­car el 112 perquè no troba els números. Nosal­tres tre­ba­llem des d’un model rela­ci­o­nat amb la resiliència. Les per­so­nes ja tenen habi­li­tats, però les hem de reac­ti­var perquè, en aquell moment, les tenen boque­ja­des. I aquí tot­hom pot ser dife­rent: un neces­sita par­lar; l’altre, callar, l’altre, plo­rar; l’altre, estar en grup; l’altre, estar sol… Dei­xem triar a la gent. I, per últim, vet­llem per la con­nexió amb la seva xarxa de suport social, que bàsica­ment és la família, o amb la xarxa de suport sani­tari si la neces­sita.

Exac­ta­ment igual, perquè el que tenim davant són per­so­nes amb reac­ci­ons nor­mals d’estrès agut.

El 17 d’agost, per pri­mer cop, els sani­ta­ris van tre­ba­llar amb por, perquè se sen­tien molt des­pro­te­gits. Veien els Mos­sos encap­su­lats i ells ana­ven amb la roba habi­tual. Dues uni­tats es van haver de tirar a terra perquè els Mos­sos tin­gues­sin via lliure per dis­pa­rar si calia. Que els Mos­sos et diguin de cop “amaga’t, que això no és zona segura” va ser molt impac­tant. Però la feina es fa tan bé com es pot.

Vam aten­dre totes les uni­tats a mesura que aca­ba­ven la feina. I vam fer segui­ment poste­rior. Hi havia ele­ments de més risc, com ara el fet de ser un espai on tot­hom té records, haver tre­ba­llat amb por, tenir fills d’edat simi­lar a algu­nes vícti­mes (perquè és difícil no pen­sar que podria ser el teu)... Les reac­ci­ons que pas­sen pel cos i la ment del per­so­nal sani­tari són les matei­xes de qui va donar refugi en un esta­bli­ment. Les ganes de sor­tir cor­rents les té tot­hom. La diferència és que notes el teu cos amb ganes de sor­tir cor­rents perquè vols arri­bar viu a casa, però seguei­xes cor­rent o cami­nant cap al lloc on et neces­si­ten. És la diferència entre fugir cap enda­vant o cap enrere.

Tots van tor­nar amb sen­sació de culpa per les ganes de sor­tir cor­rents o per haver tin­gut por. Els vam haver de recor­dar que això és natu­ral i que es van que­dar. Aque­lla nit, vaig par­lar amb 50 per­so­nes. Si una cosa tenien en comú, que em va sor­pren­dre, va ser el punt d’auto­e­xigència. Tot­hom se sen­tia cul­pa­ble de no haver pogut fer més. Em vaig pas­sant la nit repe­tint: “Tu no ets el ter­ro­rista. No has gene­rat aquesta ferida. No depèn de tu que la per­sona no pugui superar les feri­des. Depèn de tu fer el màxim.” I és obvi que van fer tot el que podien, però això no con­sola.

Al SEM feia tres anys que ens reuníem, pen­sant en pro­to­cols. Per sort i lamen­ta­ble­ment alhora, anem millo­rant els pro­ce­di­ments a mesura que es van pro­duint atemp­tats. El de París ens va donar una gran embran­zida. Vam con­vi­dar les per­so­nes que havien actuat allà i vam apren­dre’n molt. A Bar­ce­lona, tots els cos­sos inter­vi­nents hem fet reu­ni­ons con­jun­tes i estem millo­rant en coses tècni­ques. No neces­si­tem armi­lles anti­trauma, sinó tenir més clar que els sani­ta­ris no hem d’entrar en zona no segura. Això és molt dolorós per a ells. Els pro­fes­si­o­nals de París ens expli­ca­ven que els qui havien actuat al Bata­clan, hi havien arri­bat molt d’hora, veien els ferits i no podien actuar. El més dur per a un sani­tari és pen­sar que vol­dries aju­dar però no pots.