“Els sanitaris se sentien culpables”

Oferir atenció en el primer moment és molt important perquè redueix les possibilitats que aquella persona desenvolupi, en el futur, algun trastorn psicològic. Les primeres hores també és important atendre la família i veure quines persones són de risc i han de ser derivades al metge o a salut mental.

De vegades, ni parlem. El primer és aconseguir l’estabilització psicològica, fer que recuperi l’orientació perquè torni a tenir la sensació de control. Hi ha gent que pot trigar vint minuts a marcar el 112 perquè no troba els números. Nosaltres treballem des d’un model relacionat amb la resiliència. Les persones ja tenen habilitats, però les hem de reactivar perquè, en aquell moment, les tenen boquejades. I aquí tothom pot ser diferent: un necessita parlar; l’altre, callar, l’altre, plorar; l’altre, estar en grup; l’altre, estar sol… Deixem triar a la gent. I, per últim, vetllem per la connexió amb la seva xarxa de suport social, que bàsicament és la família, o amb la xarxa de suport sanitari si la necessita.

Exactament igual, perquè el que tenim davant són persones amb reaccions normals d’estrès agut.

El 17 d’agost, per primer cop, els sanitaris van treballar amb por, perquè se sentien molt desprotegits. Veien els Mossos encapsulats i ells anaven amb la roba habitual. Dues unitats es van haver de tirar a terra perquè els Mossos tinguessin via lliure per disparar si calia. Que els Mossos et diguin de cop “amaga’t, que això no és zona segura” va ser molt impactant. Però la feina es fa tan bé com es pot.

Vam atendre totes les unitats a mesura que acabaven la feina. I vam fer seguiment posterior. Hi havia elements de més risc, com ara el fet de ser un espai on tothom té records, haver treballat amb por, tenir fills d’edat similar a algunes víctimes (perquè és difícil no pensar que podria ser el teu)... Les reaccions que passen pel cos i la ment del personal sanitari són les mateixes de qui va donar refugi en un establiment. Les ganes de sortir corrents les té tothom. La diferència és que notes el teu cos amb ganes de sortir corrents perquè vols arribar viu a casa, però segueixes corrent o caminant cap al lloc on et necessiten. És la diferència entre fugir cap endavant o cap enrere.

Tots van tornar amb sensació de culpa per les ganes de sortir corrents o per haver tingut por. Els vam haver de recordar que això és natural i que es van quedar. Aquella nit, vaig parlar amb 50 persones. Si una cosa tenien en comú, que em va sorprendre, va ser el punt d’autoexigència. Tothom se sentia culpable de no haver pogut fer més. Em vaig passant la nit repetint: “Tu no ets el terrorista. No has generat aquesta ferida. No depèn de tu que la persona no pugui superar les ferides. Depèn de tu fer el màxim.” I és obvi que van fer tot el que podien, però això no consola.

Al SEM feia tres anys que ens reuníem, pensant en protocols. Per sort i lamentablement alhora, anem millorant els procediments a mesura que es van produint atemptats. El de París ens va donar una gran embranzida. Vam convidar les persones que havien actuat allà i vam aprendre’n molt. A Barcelona, tots els cossos intervinents hem fet reunions conjuntes i estem millorant en coses tècniques. No necessitem armilles antitrauma, sinó tenir més clar que els sanitaris no hem d’entrar en zona no segura. Això és molt dolorós per a ells. Els professionals de París ens explicaven que els qui havien actuat al Bataclan, hi havien arribat molt d’hora, veien els ferits i no podien actuar. El més dur per a un sanitari és pensar que voldries ajudar però no pots.