“Com per a tots els esportistes, anar als Jocs és un somni”

Anna Godoy, filla i germana de triatletes, ha seguit la tradició familiar i finalment farà el cim a Tòquio, després d’haver hagut d’adaptar el seu entrenament, primer al confinament i després a les restriccions

PREMI

“He estat en campionats d’Espanya, d’Europa i del món, però això són paraules majors. És un premi a tot l’esforç i un orgull perquè només hi anem dues espanyoles”

PATIMENT

“Més que angoixa he patit per la incertesa de no saber què passaria, on podria anar a competir, a entrenar-me… He estat bastant tranquil·la per fer bé les coses. Si t’entrenes bé, no passa res”

XAVI OLTRA

A les portes dels seus primers Jocs, queden lluny els seus inicis en el triatló, ara fa tretze anys...

Vaig començar als 16. Jo nedava des de ben petita, competint al Club Natació Barcelona. Després de fer podis va arribar l’edat una mica crítica de decidir. I vaig provar amb el triatló, ja que el meu pare havia estat professional i el meu germà també ho era, i en família sortíem de tant en tant els caps de setmana en bicicleta i ho veia a casa. Els primers aquatlons em van anar bé i em van becar a la Blume d’Esplugues. Vaig acabar el batxillerat i vaig poder compaginar els entrenaments amb els estudis. Allà va començar tot.

Ser la primera de la família a arribar a una cita olímpica deu ser tot un orgull…

Com per a tots els esportistes el somni és participar en uns Jocs Olímpics. El meu pare no ho va poder fer perquè llavors el triatló no era olímpic, i en el cas del meu germà, va coincidir amb la millor generació de triatletes de l’Estat espanyol, així que jo hi participo una mica en nom d’ells, perquè gràcies a ells estic en aquest esport. Al final han estat molts anys entrenant-me amb un objectiu. Des de petita tenia clar que volia anar a uns Jocs. He estat en campionats d’Espanya, d’Europa i del món, però això són paraules majors. És un premi a tot l’esforç i un orgull perquè només hi anem dues espanyoles.

Els seus pares són metges. Com ha portat les mesures sanitàries al llarg de l’últim any per poder-se entrenar amb seguretat? I en l’aspecte anímic?

Crec que una mica com tots, amb molt de compte, sense ajuntar-me amb gaire gent. El meu dia a dia és entrenar-me sola o amb el meu germà, i quan anem a la piscina tot està molt controlat. Els meus pares ens van transmetre des del primer dia tranquil·litat, perquè si fèiem les coses bé no havia de passar res. I així ha estat. Ningú de la família s’ha contagiat.

Com es va entrenar durant el confinament domiciliari?

Al principi va ser crític, perquè no sabíem si es cancel·larien els Jocs i ens havíem de seguir entrenant al màxim a casa. Després, quan es van suspendre, vaig decidir amb el meu entrenador frenar una mica i controlar. No tenia fisioterapeuta, que és necessari, i em podia fer mal si em seguia entrenant al màxim. Vaig mantenir l’estat de forma entrenant-me el que es podia. La natació la feia amb exercicis amb gomes, gairebé cada dia. La bicicleta la feia en rodet, entre hora i hora i mitja. I per córrer, per sort, la federació em va portar una cinta a casa. Corria tres dies a la setmana, com a màxim una hora. El meu patiment era lesionar-me.

I en l’aspecte personal, com ho va viure?

Em va anar bé, perquè seguia estudiant comunicació a la UOC. Vaig aprofitar per fer coses diferents, que habitualment no puc fer, com cuinar, que m’agrada molt. Els dos mesos tancats em van servir per a això.

Ha patit una mica d’angoixa per la pandèmia?

No. Més que angoixa, he patit la incertesa de no saber què passaria, on podria anar a competir, a entrenar-me… He estat bastant tranquil·la per fer bé les coses. Si t’entrenes bé, no passa res. I per això no he patit angoixa en cap moment.

Com es va prendre la suspensió dels Jocs?

M’havia estat entrenant tot l’hivern molt bé i em quedaven un parell de competicions. Ho tenia tot lligat. En veure’m tancada a casa, va ser una baixada. Va ser una decepció, però em va durar un dia. Vaig pensar que si no es feien, intentaria anar als següents, a París 2024. Per això m’ho vaig prendre amb tranquil·litat i amb la idea de seguir entrenant-me. Si no anava a aquests, aniria als següents.

I si al final es tornen a suspendre, com ho assumirà?

Si no es fan, no passa res. Em seguiré entrenant per ser millor esportista, per anar a campionats d’Europa i del món i per fer-ho millor, i per anar als Jocs de París 2024, que és el meu objectiu següent. El 2024 seré millor esportista.

Com va anar la transició als entrenaments a l’exterior, tot i les restriccions?

Va ser una mica estrany, perquè tot i que els esportistes d’alt nivell podíem entrenar-nos a qualsevol hora, a Barcelona intentava sortir a les hores permeses per a tothom per no haver de donar explicacions, és a dir a primera hora al matí i al vespre. Si sortia per Barcelona en bicicleta a una hora que no tocava i no hi havia ningú, la gent et preguntava què feies allà. Per anar a córrer, sí que pujava a la carretera de les Aigües i era diferent perquè no hi havia gent, només els policies, a qui havia d’ensenyar el paper i que al final ja em coneixien. Respecte a la natació, les piscines estaven tancades, però per sort podia anar al mar. En definitiva, em vaig poder entrenar amb tranquil·litat, però amb incertesa.

Com es va classificar per a Tòquio?

Són dos anys de competicions abans dels Jocs per establir el rànquing, amb copes del món i sèries mundials. S’han de fer dotze puntuacions i hi ha diverses curses per assolir les millors dotze que puguis. Jo ja en tinc dotze, i bones. L’any passat vaig estar al campionat d’Espanya de Pontevedra, al campionat del món d’Hamburg i en dues copes del món, a la República Txeca i a Itàlia. Soc la segona del rànquing espanyol, darrere de Miriam Casillas, i n’hi van dues. Soc la 40 del món i n’hi van 55. També hi haurà relleus, als Jocs, en què també participaré.

També pren part en la Superlliga, una competició espectacular…

És una competició diferent, molt explosiva, divertida i interessant per a l’espectador. Són proves curtes, en què passen moltes coses en poc temps. Abans es feien a l’exterior, però per tema pandèmia ara les fan indoor, amb rodet, cinta i piscina, i amb molts bons resultats. Enguany se n’han fet a Rotterdam i a Londres, i m’han servit també com a experiència nova i per als relleus, que també són proves supersprint. És una competició molt atractiva per al públic.

Com afronta uns Jocs amb mesures tan estrictes?

Em semblen bé. Fins ara les competicions que he fet han estat així: no et pots abraçar, no et pots tocar... Serà el mateix. Crec que ens faran tantes PCR que estarem tots prou segurs. Mentre es facin els Jocs, ja estaré contenta. Sense públic de fora no serà el mateix, perquè al triatló ens agrada que la gent estigui animant al carrer, però en els últims mesos ja ens ha passat en moltes competicions.

Li sap greu no poder viure l’experiència plena d’uns Jocs?

Al final és el que ens ha tocat viure. Mentre es facin els Jocs, jo ja estaré contenta, perquè és fer realitat el meu somni. Al final competiré amb les millors del món, que és el que vull, i tots em podreu veure per la televisió, que és el que m’interessa. I segurament els Jocs del 2024 es podran fer amb normalitat. I si segueixo millorant i hi soc, podré viure tota l’experiència.

Com porta la preparació aquestes darreres setmanes?

Als esportistes ja ens han vacunat i he fet les dues darreres curses, la copa del món de Lisboa i la sèrie mundial de Leeds. M’estic entrenant unes vint-i-dues hores a la setmana, que no és gaire, però és el que a mi em funciona. Amb el meu entrenador busquem que no em lesioni, l’equilibri. M’entreno tres o quatre dies de cursa a peu, quatre dies de ciclisme, cinc dies de natació i dos o tres de gimnàs. Dues hores al matí i dues a la tarda, de dilluns a diumenge. M’entreno al Club Natació Barcelona, a la piscina descoberta, que és més agradable. Faig bicicleta des del barri d’Horta cap a Sant Cugat, Cerdanyola o el Maresme, i vaig a córrer per la carretera de les Aigües.

FILLA D’‘EL TAURÓ’

Aquesta triatleta professional barcelonina de 28 anys ha crescut en una saga de triatletes, encapçalada pel seu pare, Paco Godoy, un dels pioners d’aquest esport, conegut com el Tauró. El seu germà Francesc ha estat internacional en nombroses ocasions, com l’Anna, que va néixer el 1992, l’any dels Jocs de Barcelona. Amb tots aquests antecedents, tenia el futur gairebé escrit. En el seu currículum esportiu destaca la plata en els Jocs del Mediterrani de Tarragona 2018; el cinquè lloc en la copa del món de Tiszaujvaros; el sisè en la copa d’Europa de Quarteira i l’onzè en la copa del món de Suïssa. El 2019 va guanyar el Triatló ProTour de Pontevedra, i va ser quarta en la copa del món de Santo Domingo, cinquena a Madrid i Càller, i novena a Huatulco. També va ser vuitena en el campionat d’Europa olímpic de Weert. El mes de maig passat va ser 24a en la classificació general i la primera espanyola en la copa del món de Lisboa.