“Ferrater no feia cas de modes ni de doctrines”

Hi ha commemoracions que són més discutibles i d’altres que són indiscutibles. I aquesta és una de les clarament indiscutibles.

El primer llibre surt el 1960, el segon el 62, el tercer el 66, i el 1968 ja compila la poesia completa, [a Les dones i els dies] i adeu-siau. Però en aquests tres llibres, Ferrater fa una mena de poesia que és completament nova en català i, a més, va molt a favor dels corrents de l’època. És una poesia que de seguida va ser molt acceptada com un dels camins que el gènere poètic havia de seguir. Va canviar el rumb de la poesia catalana en general. I això té a veure amb tres coses. Una, que la mena de poemes que feia Ferrater no eren els poemes poètics, entre cometes, a què ens havia acostumat la tradició prevalent en la poesia catalana del segle XX, sinó que estaven fets d’una altra manera. D’una banda, eren poemes molt prosaics, molt d’explicar una història; i, de l’altra, poemes que semblaven fets d’un diàleg, de la parla d’algú que està adreçant-se directament a tu, davant teu mateix. I dues, hi ha una qüestió de llengua: Ferrater s’aparta de la llengua poètica convencional i aposta per una llengua molt propera als registres orals del català. I en tercer lloc, tan important com els altres, Ferrater no parla de les coses de què tòpicament parla la poesia, sinó d’allò que interessa una persona normal i corrent amb el cap despert i el seny ben posat. Parla de les coses que li passen a un, de com s’enamora i de com fa l’amor. És una poesia molt explícita i que és molt capaç d’interessar el lector.

Ell, en tot el que fa, sempre va per lliure. Defensa aferrissadament no solament el dret, sinó gairebé el deure de ser lliure i independent. De pensar per compte propi sense que et convenci la ideologia de ningú, d’escriure allò que realment tens ganes d’escriure, de llegir allò que vols llegir, i de no fer cas de modes ni de doctrines.

Justament ell no s’inscriu enlloc. Aquest és el seu mèrit, i va pagar un preu molt alt per fer-ho. Va ser un home que no va tenir precisament una vida fàcil en cap sentit. Però estava convençut que el que defineix la intel·ligència és la capacitat de pensar pel propi compte i que qualsevol doctrina ideològica, de la mena que sigui, necessàriament implica una abdicació de la teva responsabilitat de pensar en favor d’un altre; deixes de pensar pel teu compte i adoptes una idea que et ve com de fora, i ell això no ho acceptava de cap de les maneres. Això, naturalment, en el terreny polític, però el mateix en el terreny cultural, en el lingüístic o amb la crítica pictòrica. Això és enormement interessant en el cas de Ferrater. La seva obra literària és la poesia i això està molt ben consolidat i establert, però en els altres camps, en tots els altres textos que va produir –quan va fer crítica literària o lingüística–, hi ha dos aspectes que no necessàriament sempre hem de valorar en el mateix grau. D’una banda, hi ha allò que ens diu d’un determinat quadre o d’un determinat poema, que hi podem estar més o menys d’acord, però de l’altra, hi ha la netedat dels ulls amb què es mira aquell quadre o la lucidesa i la intel·ligència amb què es mira aquell poema. Encara que no estiguis d’acord amb l’opinió estètica que tingui sobre un quadre o sobre un poema, la seva operació mental sempre és interessant, i això passa amb molt pocs autors.

Sí. Més que antiacadèmic, diria que no va ser mai acadèmic, per tant, va anar per fora de l’acadèmia. Les coses sempre s’han de posar en el seu context històric. La universitat que a ell li va tocar viure (s’hi va matricular per primera vegada en els anys quaranta, per estudiar matemàtiques a la Universitat de Barcelona), no era cap ganga. Era una universitat amb uns programes bastant demencials i amb un professorat –tot els que eren bons–, que havia estat esporgat. No era un panorama gaire afalagador. Naturalment, de professors bons sempre n’hi ha hagut, només faltaria. Ell entra en el món acadèmic del professorat universitari molt tard, el gener de l’any 1969, i hi entra en una provatura nova que depèn d’una llei que s’havia fet recentment, que eren les universitats autònomes, en què el sistema de contractació del professorat també era diferent. O sigui, entra en una universitat que ja és una mica diferent. A més, els seus alumnes deien que era un professor molt diferent dels altres. Aquest tarannà de no seguir cap doctrina també implica no seguir cap doctrina acadèmica. Que fos antiacadèmic, però, no vol dir que després algunes de les seves opinions o posicions sobre, per exemple, la història de la literatura catalana contemporània, no s’hagin convertit en doctrina acadèmica, tot i que això ja és en la posteritat.

Ell no va deixar escrit cap paper. El que sí que sabem segur és que havia dit, no una vegada, sinó moltes, i durant molts anys i a gent molt diferent, que no pensava passar dels 50 anys; que la vellesa era una cosa que no l’interessava, ni per la decrepitud mental ni per la decrepitud física. Per què es va suïcidar el 27 d’abril del 1972? No tenim manera de saber-ho. És probable, posats a especular, que es conjuguessin dos factors. Un, la decisió, que és evident que estava presa, que no arribaria als 50 anys. Però malgrat haver-ho decidit, el dia que fas els anys pots decidir que vols seguir vivint i tirar-ho enrere; o sigui, que això no implica res. I, dos, no crec que fos una decisió gaire premeditada en el sentit de dir “al dia tal no hi arribaré”, perquè dos dies abans de suïcidar-se estava anant a buscar llibres de lingüística a la biblioteca de l’Autònoma perquè l’interessaven per a la gramàtica que estava escrivint. En algun moment va decidir posar en pràctica allò que havia dit. Hi devien coexistir les raons que sempre havia sostingut: que no volia fer-se vell i, d’altra banda, la decrepitud física, que devia tenir bastant a la vora perquè tenia la salut molt castigada.

Sí, aquestes coses de seguida atrauen la gent. Però la mitificació a ell no li ha fet cap mena de favor, com no en fa cap mai a ningú.

No és un personatge per tenir-lo penjat a la paret com els pòsters del Che Guevara que hi tenia la gent. Però és aquest estil d’icona. Si mires les fotos dels poetes catalans de començament dels anys seixanta, el contrast amb Ferrater és bestial, perquè ell va amb texans, amb la camisa oberta, amb ulleres fosques... Té un aire de modern i de jove que els altres no tenen. Aquesta imatge una mica icònica ell se l’havia cultivada. Ferrater era un senyor nascut l’any 1922, però amb els seus alumnes nascuts en els anys quaranta o cinquanta hi tenia un tracte gairebé d’igual a igual. Hi ha alumnes que diuen que anava vestit més de jove Ferrater que ells. Això, sumat al fet del suïcidi, fa molt fàcil la mitificació. El problema de les mitificacions és que la llegenda amaga el personatge real i només queda la rumorologia. Però tot i que en vida només havia publicat tres llibres de poemes, i el quart que els recollia, després el seu germà Joan va anar recuperant papers i els va anar publicant. I la seva obra pòstuma, tant pel cantó de la crítica d’art com pel de la crítica literària i la lingüística, ha arribat a tenir un pes que, per sort, ha escampat les boires de la llegenda.

Ja ha sortit una reedició del primer llibre de poemes, Da nuces pueris, amb la nova editorial del Camp de Tarragona Peu de Mosca. Està a punt de sortir a Obrador Edendum un recull d’articles sobre pintura [L’art de la pintura. Notes d’estètica i de crítica], que anirà ple d’il·lustracions. Ha sortit el llibre de Marina Porras [Donar nous als nens], un llibre molt necessari perquè ofereix una antologia de textos assagístics, molt important per a algú que no conegui el pensament de Ferrater, i amb un pròleg molt llarg, en què una persona que ve molt després de Ferrater el descriu més enllà del mite. I la biografia escrita per Jordi Amat [Vèncer la por] és realment el llibre fonamental de l’Any i ens feia molta falta. Amat s’ha mirat amb molt detall cada fet, ha provat de datar tots els fets de la vida de Ferrater i ha muntat un puzle minuciós, que dona una imatge molt viva de Ferrater. És una aportació de primeríssim ordre.

Depèn de la gent jove. La gent jove que són poetes, el coneixen tots. Ferrater és una peça de pedra picada en la tradició poètica recent. Hi ha autors que són molt importants, que necessàriament tothom se’ls mira; que obliguen a posicionar-se davant d’ells, i Ferrater és d’aquests. Al marge dels poetes, la gent no sap realment qui és Ferrater, tot i que els ha arribat una mica la llegenda. Tampoc no és que calgui que Ferrater sigui tan famós com Messi, només faltaria! Però és per això que, com a comissari de l’Any Ferrater, el meu interès és coordinar i donar altaveu de tots els actes que s’organitzen arreu del país, que són molts i molt variats, però sobretot incidir en dos camps. D’una banda, les biblioteques. Ferrater era, abans que res, un grandíssim lector. Es passava la vida llegint, i llegia per plaer i per ofici. I, a més, era un grandíssim usuari de biblioteques. No era de tenir molts llibres a casa, sinó d’anar a les biblioteques a llegir. Per tant, la biblioteca és un lloc ideal perquè la figura es difongui. I, entre altres activitats, hi haurà una exposició itinerant, dissenyada especialment per a les biblioteques, acompanyada d’un vídeo biogràfic. I l’altre camp en què ens sembla que val la pena incidir és el de l’ensenyament a secundària. A través del Departament d’Ensenyament farem arribar un dossier didàctic sobre Ferrater i un vídeo perquè les escoles el puguin fer servir.

Sí, i per a mi, que fa molts anys que em dedico a Ferrater, és sorprenent. Aquesta explosió que estem veient ara no l’havíem vist mai, i em sembla molt sana. Els poetes i els crítics literaris tots hi tenien tractes, amb Ferrater, però no era tan habitual entre els cantants, per musicar poemes de Ferrater, o entre la gent del teatre, per fixar-se en ell. No sé si perquè la seva figura no era gaire atractiva o perquè causava un respecte molt gros. I crec que la gent ha perdut la por i aquest any hi ha moltíssimes propostes d’adaptacions musicals i teatrals, i espectacles de dansa, a partir de Ferrater. Demostra que la vigència d’aquesta figura en l’imaginari de la gent que es dedica al món de la cultura és molt gran.