UNA NOVA GUERRA

El 24 de febrer, Vladímir Putin, va anunciar una “operació militar especial” a Ucraïna. El president rus va justificar la invasió per la necessitat de “desmilitaritzar” i “desnazificar” el país; però també va apel·lar al passat comú, al desmembrament de l’URSS i a la influència creixent de l’OTAN. En qualsevol cas, poques hores després d’aquest anunci, tropes russes van creuar la frontera mentre es multiplicaven els bombardejos a les principals ciutats del país, incloses Kíiv i Khàrkiv, i s’ocupava la central nuclear de Txernòbil. Rússia també va aconseguir controlar en poc temps la central nuclear més gran d’Europa, emplaçada a Zaporíjia. Un projectil va impactar en un edifici proper en unes de les unitats del reactor de la central i va provocar un incendi, un fet que va mantenir en alarma la comunitat internacional.

El president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, va respondre a l’atac rus de manera immediata i va ordenar una mobilització general per “garantir la defensa de l’Estat, mantenir la preparació per al combat i la mobilització de les forces armades d’Ucraïna i altres formacions militars”. Els primers dies, les tropes russes van avançar amb una certa rapidesa des del nord i feia la impressió que l’encerclament i la caiguda de la capital seria qüestió hores. Però els problemes logístics i la resistència ferotge van fer que a finals de maig i principis d’abril el govern de Moscou renunciés a ocupar la capital davant la quantitat de pèrdues humanes i materials que acumulava. L’exèrcit rus també es va retirar dels voltants de Khàrkiv, la segona ciutat més important del país, però va mantenir Izium, considerada la porta d’entrada al Donbass. La invasió russa ha deixat un rastre de destrucció, ha obligat a fugir milions de persones i ha provocat milers de morts, gairebé 7.000 segons les xifres de l’ONU.