Consellers a Brussel·les

M.S.: Hem notat l’absència del pre­si­dent, però tot i això hem vol­gut man­te­nir la reunió set­ma­nal que fem des del pri­mer moment de l’exili. Per mit­jans telemàtics inten­tem man­te­nir el con­tacte amb els que són física­ment aquí, per tal de donar una certa esta­bi­li­tat a la nos­tra acti­vi­tat. Aques­tes set­ma­nes també s’estan inten­si­fi­cant els con­tac­tes i les visi­tes de per­so­nes i enti­tats de Cata­lu­nya.

T.C.: Hi ha una car­peta que ens ocupa molt temps, que és la judi­cial. Totes aques­tes victòries no venen del no-res. Ens les gua­nyem, els advo­cats tre­ba­llant molt i nosal­tres tre­ba­llant amb ells. Fins que no t’hi tro­bes no saps la quan­ti­tat de temps que has d’esmerçar per acon­se­guir gua­nyar aques­tes bata­lles. Nosal­tres, a més, les vivim amb molta passió, perquè som cons­ci­ents que són bata­lles polítiques. I també hi ha una part que és la feina amb els mit­jans de comu­ni­cació. I el con­tacte amb el país. Des de par­ti­ci­par en els actes d’allà, i això ho estem fent molt per mit­jans telemàtics, fins a rebre la gent i enti­tats que ens venen a veure.

L.P.: Es va atu­rar els pri­mers dies de la detenció i empre­so­na­ment del pre­si­dent Puig­de­mont, però tot­hom que ja havia con­cer­tat una data, la va voler man­te­nir. I ens hem repar­tit entre tots tres alguns com­pro­mi­sos que tenia el pre­si­dent Puig­de­mont, i val a dir que les per­so­nes que hau­rien pre­fe­rit que les rebés el pre­si­dent també han valo­rat que siguem un o diver­sos con­se­llers que els rebem aquí. El valor que ha adqui­rit aquesta casa de Water­loo com a Casa de la República el segueix man­te­nint.

T.C.: El resum és que al final les nos­tres agen­des no estan gaire menys ple­nes que quan exercíem a Cata­lu­nya.

T.C.: Sí, ara tot és una mica més artesà, perquè tenim un equip més reduït.

M.S.: Apre­cies més la feina de les per­so­nes que ens donen suport i ens aju­den a tran­si­tar en aquest dia a dia des de la distància. Gràcies també a totes les acti­vi­tats que es fan a Cata­lu­nya, on ens dema­nen la col·labo­ració amb vídeos o vide­o­con­ferències, ens sen­tim tant o més pre­sents que quan érem física­ment al ter­ri­tori. Ens sen­tim encara molt con­nec­tats i apre­ci­ats.

M.S.: Hi ha con­tacte amb la con­se­llera Pon­satí, i també amb Marta Rovira i Anna Gabriel. Ara estan en el seu tram judi­cial i des d’aquí ho res­pec­tem molt. Quan elles poden, hi ha con­ver­ses, con­tac­tes i inter­canvi d’impres­si­ons, sobre­tot per l’estratègia judi­cial.

T.C.: Des del pri­mer minut que estàvem a l’exili, els cinc mem­bres del govern, hi incloc la con­se­llera Pon­satí, hem tin­gut molta consciència de repre­sen­tar la ins­ti­tució. Ha estat com un deure: repre­sen­tem la Gene­ra­li­tat, neguem la legi­ti­mi­tat del 155 i, per tant, ens con­si­de­rem govern legítim a l’exili. Fèiem les reu­ni­ons els dimarts, el mateix dia que feia les reu­ni­ons el con­sell exe­cu­tiu a Cata­lu­nya. Hem estat exer­cint com a govern a l’exili, amb la consciència històrica de la con­tinuïtat de la ins­ti­tució. Aquesta ins­ti­tució no és nos­tra. Tenim obli­ga­ci­ons, i garan­tir la con­tinuïtat és una d’aques­tes obli­ga­ci­ons. Per fer debat polític era impor­tant pren­dre deci­si­ons en aquesta fase tan com­pli­cada que hem hagut de pas­sar. I l’hem man­tin­gut amb la con­se­llera Pon­satí, perquè un cop es rein­cor­pora a les seves acti­vi­tats acadèmiques es manté com a per­sona con­vi­dada en aquest govern a l’exili. Ara pas­sa­rem de govern a l’exili a Con­sell de la República pro­vi­si­o­nal fins que es pugui ins­ti­tuir de manera for­mal i ofi­cial el con­sell. Quan a Cata­lu­nya hi hagi un govern ope­ra­tiu pas­sa­rem a ser el Con­sell de la República.

L.P.: Tot està molt pen­sat, tre­ba­llat i par­ti­ci­pat. Espe­ci­a­lis­tes a ges­ti­o­nar la par­ti­ci­pació de per­so­nes i tècnics en suports informàtics que per­me­tin la vida molt activa del con­sell. Hi haurà grups de tre­ball més reduïts o exe­cu­tius. Aquests cinc mesos hem tin­gut un suport, una xarxa de per­so­nes que ens han aju­dat amb tra­duc­ci­ons, que ens han aju­dat en l’aspecte informàtic. De volun­ta­riat, n’hem anat tenint. Ara això s’ha d’obrir i s’ha de fer partícip tot­hom que vul­gui sen­tir-se part d’aquest procés cons­ti­tu­ent, ja que ningú té un manual d’ins­truc­ci­ons. Aquí no hi ha cap manual i, per tant, l’hem d’anar con­sen­su­ant, l’hem d’anar par­lant, l’hem d’anar expli­cant i anar escam­pant i que tot­hom s’hi senti lli­gat.

M.S.: És desit­ja­ble i man­te­nim aquest opti­misme. Vam venir aquí per bus­car la justícia que intuíem i pensàvem que a Espa­nya ens cos­ta­ria més de tro­bar. I l’opti­misme és que el pre­si­dent Puig­de­mont torni cap aquí i poder fer d’una vegada el dis­seny de con­sens amb tot­hom qui ha de par­ti­ci­par en aquest con­sell.

L.P.: Aquest dimarts el fis­cal d’Ale­ma­nya ha tor­nat a dema­nar l’extra­dició del pre­si­dent Puig­de­mont per rebel·lió i el jutge ha tor­nat a dir que no. Espe­rem que, en pocs dies o en poques set­ma­nes, es resol­gui l’expe­di­ent del pre­si­dent Puig­de­mont a Ale­ma­nya.

T.C.: L’esce­nari és fer l’acte cons­ti­tu­tiu del Con­sell de la República amb el pre­si­dent, i fer-lo a Bèlgica; per tant volem espe­rar que ell hagi tor­nat. És impor­tant dei­xar clar el que ja podem expli­car des d’ara, que és d’on neix el con­sell. Neix del fet que l’1 d’octu­bre els ciu­ta­dans de Cata­lu­nya van donar un man­dat a les ins­ti­tu­ci­ons cata­la­nes. I hem d’acla­rir molt bé una cosa: aquest man­dat exis­teix. Una altra cosa és que aquest man­dat no es pugui fer efec­tiu perquè la repressió de l’Estat espa­nyol no ho per­met, però el man­dat hi és, que no sigui efec­tiu no vol dir que no hi sigui. Què vull dir amb això? Que en els pro­pers temps la nos­tra feina com a repu­bli­cans és fer que un man­dat que exis­teix es faci efec­tiu. El Con­sell de la República és un dels ins­tru­ments. Pot­ser és el més impor­tant, però segu­ra­ment no és l’únic. Lla­vors, qui­nes són les fun­ci­ons del Con­sell de la República? És un parai­gua dins del qual caben moltíssi­mes coses. La inter­na­ci­o­na­lit­zació té un front mediàtic, un front ins­ti­tu­ci­o­nal, un front acadèmic, un de think tank. Per tant la inter­na­ci­o­na­lit­zació és un gran parai­gua. Una altra funció del Con­sell de la República és exer­cir un lide­ratge polític, també, en el procés cons­ti­tu­ent que es pro­du­eixi a Cata­lu­nya. I encara hi ha una altra funció, que és exer­cir un lide­ratge polític sobre el con­junt d’actors ins­ti­tu­ci­o­nals. La missió és inter­na­ci­o­na­lit­zació, lide­ratge polític del procés cons­ti­tu­ent.

T.C.: Això ho diu l’acord d’inves­ti­dura. És una ins­ti­tució que té una funció pública, però que des del punt de vista de la car­cassa jurídica tindrà la forma d’una ins­ti­tució pri­vada, i com a tota ins­ti­tució pri­vada, el finançament és pri­vat. No té més secret, això.

L.P.: Sí, ja s’hi ha començat a tre­ba­llar, i està a punt. Per des­comp­tat, si no ens ho cre­iem i ho paguem entre tots, par­ti­cu­lar­ment i indi­vi­du­al­ment, poca cosa podrem fer. Som un país que des de mit­jan del segle XIX sem­pre ens ho hem fet. Des de les pri­me­res coo­pe­ra­ti­ves, els pri­mers molins man­co­mu­nats, tre­balls asso­ci­a­tius... sem­pre s’ha fet allò que la soci­e­tat tenia ganes de fer. I sabem que hi ha molts cata­lans amb ganes de ser-hi.

T.C.: Des d’un punt de vista més teòric tren­ca­rem una fron­tera que de vega­des tenim molt mar­cada: la fron­tera entre soci­e­tat civil i ins­ti­tució pública. Inno­va­rem ins­ti­tu­ci­o­nal­ment. Hem d’inven­tar un tipus d’ins­ti­tu­ci­ons molt dife­rents a les que estem acos­tu­mats, i això està a cavall entre el que seria una ins­ti­tució de la soci­e­tat civil i una ins­ti­tució pública. Qui es faci soci, per dir-ho així, d’alguna manera s’estarà dient a ell mateix que vol ser ciu­tadà de la República que va néixer l’1 d’octu­bre. Per tant, és aquesta doble con­dició: jo con­tri­bu­eixo al Con­sell de la República en la mesura que em sento ciu­tadà de la República. Per tant, no serà una quota, serà col·labo­ració, el meu impost per República, que jo lliuro voluntària­ment i lliu­ra­ment, la meva manera d’aju­dar que neixi el con­sell.

L.P.: És increïble el suport i l’escalf que rebem i que se’ns fa arri­bar. I sobre­tot, l’ajuda econòmica de la soci­e­tat civil a la caixa de resistència, adreçada a les fian­ces i a les mul­tes; a l’Asso­ci­ació Cata­lana de Drets Civils, que és qui recull els diners i aju­des per als viat­ges dels fami­li­ars d’empre­so­nats i empre­so­na­des i exi­li­ats i exi­li­a­des, i també per als que tenen fills menors d’edat. Per al Con­sell de la República el suport que es dema­na­ria seria una ajuda molt dife­ren­ci­ada, enca­mi­nada a aquest procés cons­ti­tu­ent. És bo que s’expli­qui bé què es recull en cada lloc, a què es des­tina i com s’aplica.

M.S.: És molt el reflex d’aquesta pròpia cul­tura política que fa anys que la soci­e­tat cata­lana va cul­ti­vant i tei­xint, des de l’asso­ci­a­ci­o­nisme, el coo­pe­ra­ti­visme, de molt de sen­tit de soli­da­ri­tat, i que en el fons és la bona base a par­tir de la qual cons­truïm república. República també és una manera, una cul­tura política de posar al cen­tre les per­so­nes, de gover­nança par­ti­ci­pada, de tenir trans­parència, de pen­sar en el bé comú, i això és el que anem cul­ti­vant. Emo­ci­ona molt veure com, en aques­tes set­ma­nes i amb tot el que s’ha vis­cut, con­ti­nuem amb una ciu­ta­da­nia majo­ritària­ment res­pon­sa­ble dels seus drets, dels seus deu­res i amb aquesta capa­ci­tat de con­ti­nuar cons­truint aquest pro­jecte comú.

T.C.: Amb els que tenim fills petits, com és el meu cas, és impres­cin­di­ble man­te­nir el vin­cle de manera per­ma­nent i, si pogués ser, quo­ti­di­ana. La meva filla petita està venint de manera regu­lar i rutinària. De vega­des fa esta­des de qua­tre dies, de vega­des de deu dies. Ho hem pac­tat amb l’escola i quan ve aquí deu dies l’ajudo jo a fer els deu­res. Té cinc anys i no en té gai­res, de deu­res, però les fei­nes que faria a l’escola aque­lla set­mana les fem aquí. És impres­cin­di­ble. Faig una mica de broma i en el meu cas, en ser dos pares som dos papes mames i amb més motiu el vin­cle s’ha de man­te­nir de manera per­ma­nent.

L.P.: També s’ha de fer una reflexió: venir aquí son dues hores d’avió, i anar de Bar­ce­lona a la Vall d’Aran en són qua­tre. O sigui que tam­poc no és un gran tras­bals. No és exces­si­va­ment pesat ni trenca cap dinàmica. I no cal dir que quan estem acom­pa­nyats de fami­li­ars o d’amis­tats per­so­nals, les hores es pas­sen més ale­gres.

M.S.: Sí que se’ns ha refer­mat l’opti­misme i la con­fiança, però no aban­do­nem la cau­tela. Som molts cons­ci­ents que encara estem en aquest curt­ter­mi­nisme perquè segu­ra­ment hi haurà una ter­cera euro­or­dre i perquè estem molt pen­dents del que pas­sarà amb el cas del pre­si­dent a Ale­ma­nya, o el cas de la Clara Pon­satí a Escòcia, i també és impor­tant el que acabi pas­sant a Suïssa. Som cons­ci­ents que som a Bèlgica, que no ens mou­rem de Bèlgica, i con­ti­nuem avançant dia a dia, man­te­nint tota la sere­ni­tat dins d’aquesta incer­tesa sense poder fer pla­ni­fi­ca­ci­ons gaire clares. Política­ment, també estem pen­dents de com s’acaba con­cre­tant el govern, el Con­sell de la República... per tant, dia a dia.

T.C.: Ens hem con­ver­tit, perquè ens hi ha obli­gat la situ­ació, ens en uns experts a ges­ti­o­nar la incer­tesa. La incer­tesa judi­cial, la incer­tesa política, fins i tot en l’aspecte per­so­nal i fami­liar. I ara la incer­tesa judi­cial s’ha reduït una mica, però no prou. La incer­tesa política s’ha reduït una mica, però no del tot, tam­poc, perquè hem de veure com es pot cons­ti­tuir el govern. I el Con­sell de la República és, per defi­nició, un procés obert que s’haurà d’anar con­cre­tant. El que tenim ganes és que el tema judi­cial esti­gui resolt per poder-nos lliu­rar en cos i ànima a la tasca ins­ti­tu­ci­o­nal.

M.S.: Ho hem por­tat bas­tant bé, des d’aquí. Evi­dent­ment, hi ha diferències i cadascú té la seva manera d’enten­dre-ho, de pen­sar-ho. Hi ha dos par­tits dife­rents, però hem tin­gut molt clar des del pri­mer moment que la part per­so­nal i humana pre­val i, per tant, podem man­te­nir, mal­grat les diferències, unes rela­ci­ons molt cor­di­als, uns nivells de con­fiança, crec, molt alts. Això, evi­dent­ment, ens ajuda. Pot­ser aquesta incer­tesa en la part gene­ral i que afecta, i molt, la part per­so­nal fa que fins hi tot les divergències polítiques les puguem por­tar com jo crec que s’han de por­tar, amb molta natu­ra­li­tat i amb molt res­pecte.

L.P.: Jo ho reforçaria amb la imatge que tots tenim aquí gra­vada al cap del 21 de desem­bre a altes hores de la nit elec­to­ral, la volun­tat del pre­si­dent Puig­de­mont que sortíssim tots cinc i que parléssim del que sumàvem tots cinc, que volia dir que seguíem sumant una victòria, en defi­ni­tiva. No vam com­parèixer Junts per Cata­lu­nya per una banda i ERC per l’altra, sinó que vam com­parèixer com a govern donant resul­tats que sumàvem i que dona­ven ener­gia i força i ànims per tirar enda­vant. El procés és trans­ver­sal des de la CUP fins a Junts per Cata­lu­nya pas­sant per ERC. Evi­dent­ment, sem­pre hi ha hagut pen­sa­ments dife­rents, però sem­pre hem dit que aquesta és una de les prin­ci­pals vir­tuts.

T.C.: La situ­ació tam­poc és tan tan dife­rent del man­dat ante­rior. Hi havia una marca única, però hi havia dues for­ces polítiques dins d’aque­lla marca, amb la seva diver­si­tat interna. Per tant, no ha can­viat el grau de cohesió o de divergència entre les for­ces inde­pen­den­tis­tes. El que ha can­viat és el con­text, que és molt més dramàtic, i en aquest sen­tit ens esfor­cem molt per inten­tar con­so­li­dar la cohesió, perquè neces­si­tem més que mai que la cohesió sigui tan gran com sigui pos­si­ble. S’ha d’assu­mir la diver­si­tat com un valor, per això no podem pres­cin­dir de ningú, ni de la CUP, ni d’Esquerra, ni de Junts per Cata­lu­nya, ni del PDe­CAT, ni de Demòcra­tes, ni de MÉS. No hi sobra ningú, per defi­nició. M.S.: En tot aquest procés de república, un dels ele­ments que ens ha d’aju­dar a con­ti­nuar seguint enda­vant és accep­tar la diver­si­tat com un valor i accep­tar les crítiques i les divergències com un enri­qui­ment i com una manera de gene­rar dinàmica de progrés i d’avançar. T.C.: A nosal­tres ens ha com­pla­gut molt quan la nos­tra cohesió aquí ha estat útil per faci­li­tar la cohesió a Bar­ce­lona. És veri­tat que les cir­cumstàncies per­so­nals, huma­nes, ho han faci­li­tat. De vega­des faig la metàfora de les cinc per­so­nes en barca al mig d’un oceà amb tem­pesta: és clar que tenen unes lle­ial­tats molt for­tes! Hem inten­tat fer de pont com bona­ment hem pogut quan hi ha hagut dis­crepàncies entre els actors polítics a Bar­ce­lona. El nos­tre paper sem­pre ha ser­vit per lli­mar diferències i faci­li­tar con­sen­sos.

T.C.: Tots teníem clar que aquesta era una decisió per­so­nalíssima del pre­si­dent Puig­de­mont.

L.P.: Esti­guem o no al govern, tenim un pre­si­dent d’una gran talla.

T.C.: És una cam­pa­nya gro­llera, pobra, lamen­ta­ble, feta a corre-cuita. Com que els va aga­far per sor­presa, s’han hagut d’inven­tar, com un publi­cista de quarta divisió, una mena de per­so­natge que no té res a veure amb la rea­li­tat, i la rea­li­tat s’aca­barà impo­sant.

T.C.: És ini­ma­gi­na­ble el que ha pas­sat aquests dar­rers mesos, però ja fa temps que, per desgràcia, cons­ta­tem el paper total­ment impropi d’un par­tit demòcrata, del par­tit soci­a­lista. Pot­ser el que hem des­co­bert aquests dar­rers mesos és que a Espa­nya no hi va haver una veri­ta­ble tran­sició. No es va demo­cra­tit­zar el poder judi­cial, no es va demo­cra­tit­zar una part impor­tant de l’apa­rell dels mit­jans de comu­ni­cació, que van seguir en mans dels que venien de l’antic règim, no es va demo­cra­tit­zar una part de les for­ces de segu­re­tat. És a dir, res del que sí que es va fer a Ale­ma­nya després del nazisme, del que sí que es va fer a Itàlia després del fei­xisme, a Espa­nya hem entès que el procés de des­fran­quit­zació no es va fer. I qui va ser el res­pon­sa­ble de no fer això? Qui és el res­pon­sa­ble del pecat per omissió? El PSOE. Per tant, no és només el trist paper de Pedro Sánchez, és la ver­go­nya de la dimissió històrica del PSOE de la seva funció, que era demo­cra­tit­zar l’Estat espa­nyol. Van moder­nit­zar l’eco­no­mia espa­nyola, van obrir Espa­nya a la lli­ber­tat cul­tu­ral euro­pea, però la demo­cra­tit­zació d’un estat que venia de qua­ranta anys de fran­quisme no la van fer. I això té uns res­pon­sa­bles que es diuen Felipe González i Alfonso Guerra. Si el PSOE ja ve d’aquí, d’haver permès que el fran­quisme seguís allà, latent, i de no fer aquesta neteja de l’ànima auto­ritària de l’Estat espa­nyol, ens estra­nyem que ara Pedro Sánchez faci el que està fent?

M.S.: El que estan man­te­nint encara, per desgràcia, és aquesta estratègia que va ver­ba­lit­zar Soraya Sáenz de San­ta­maría, que con­sis­teix a deca­pi­tar. Ells con­ti­nuen volent deca­pi­tar els líders inde­pen­den­tis­tes, i per això ara estan demo­nit­zant i menys­te­nint el pre­si­dent Torra, i per això cada vegada que hi ha algú que s’eri­geix com a líder comença un altre embat. És evi­dent que men­tre la gent per­sis­teixi i men­tre ens man­tin­guem en la constància i en aques­tes con­vic­ci­ons fer­mes això no tra­bo­carà. Aques­tes acti­tuds no aju­den a crear aquest clima neces­sari de diàleg. Des de la part que defen­sem la cons­trucció de la República ja fa molts mesos que recla­mem aquest diàleg. De fet, fa anys que recla­mem aquest diàleg. Sobre la base del res­pecte, par­lant de tu a tu. I ens con­ti­nuem ado­nant que no volen reconèixer aquest res­pecte, que no volen trac­tar de tu a tu. Ha d’arri­bar algun punt que faci de des­llo­ri­ga­dor. No que­darà més remei, a mesura que pas­sin les set­ma­nes i que el pre­si­dent Torra es man­tin­gui com a pre­si­dent i que hi hagi un govern que fun­ci­oni i que, a més, judi­ci­al­ment, espe­rem que es pugui anar avançant posi­ti­va­ment.

T.C.: Deixa’m fer una reflexió històrica. Aquest pro­blema català només té dues mane­res de ser ges­ti­o­nat: o per la repressió o pel diàleg. Mirem-nos el segle XX. Sem­pre que Espa­nya ha optat per la repressió, no se n’ha sor­tit. Durant el fran­quisme van inten­tar exter­mi­nar el cata­la­nisme. I no se’n van sor­tir. Hau­rem d’espe­rar més o menys. Però què pas­sarà? Que es tor­narà a cons­ta­tar a ulls d’Europa i del món que la via repres­siva fra­cassa. I quan fra­cassa la via repres­siva només en queda una altra: la que fan els països nor­mals: el Canadà amb el Que­bec, el Regne Unit amb Escòcia. I el que falta en el cas d’Espa­nya és que es demos­tri que la repressió no ser­veix, que ja s’està demos­trant.

M.S.: És com una par­tida d’escacs, una estratègia de des­gast. Ens interessa que es vagi des­gas­tant, que acabi d’aflo­rar el cas Gürtel i que cada vegada es faci més evi­dent quina és la natu­ra­lesa real dels líders de Ciu­ta­dans, perquè jo penso que no tot el seu elec­to­rat és com els seus líders. I que es vegi també cap a on va el PSOE, i que veiem quin són els valors democràtics que hi ha i no hi ha dins el PSOE, quina volun­tat tenen de resol­dre-ho d’una manera dia­lo­gada. Tot això s’ha d’anar fent evi­dent. Ho hem d’anar veient set­mana a set­mana, dia a dia veient com pas­sen els esde­ve­ni­ments. Això men­tre nosal­tres man­tin­guem una coherència política de no renun­ciar al pro­jecte. I també en el sen­tit de la manera com con­ti­nuem en aquest pro­jecte, que és pacífica­ment i per vies democràtiques, i amb aquesta per­sistència de la ciu­ta­da­nia.

T.C.: El que és evi­dent és que la repressió ha ensor­rat la repu­tació de l’Estat espa­nyol, la repu­tació de la justícia espa­nyola, i mira que n’hi ha, de jut­ges que ho fan bé, però la repu­tació de la judi­ca­tura espa­nyola està molt tocada per com actua el Suprem. En els fòrums ins­ti­tu­ci­o­nals i mediàtics inter­na­ci­o­nals ja és assu­mida la deriva turca d’Espa­nya. Això hi és, la gent ho ha vist, és una rea­li­tat, la gent té ulls a la cara. De moment, els sis mesos del 155 a qui ha supo­sat un cost immens és al govern espa­nyol. Aquest és el balanç.

M.S.: Des de l’1 d’octu­bre, penso que és molt evi­dent i que s’ha fet molt evi­dent per a molta gent. Par­lant amb la gent del car­rer pot­ser ho ente­nen o no ho ente­nen, estan a favor o no estan a favor de l’opció política de la inde­pendència, de la república, però sí que tenen molt clar que la repressió poli­cial i que la repressió judi­cial no són la via. Això ho tenen claríssim.

L.P.: D’aquí a un any em sem­bla que encara esta­rem llui­tant judi­ci­al­ment. Espero, tant de bo, que ja en instàncies euro­pees. Estem con­vençudíssims que s’haurà d’aca­bar reso­lent en instàncies euro­pees.

M.S.: D’aquí a un any em veig encara pro­ba­ble­ment a Brus­sel·les, a Bèlgica, tre­ba­llant amb els com­panys per aques­tes estratègies d’inter­na­ci­o­na­lit­zació, podent fer molt de com­ple­ment de tots els com­panys i com­pa­nyes de Cata­lu­nya, que puguin estar tre­ba­llant i avançant en aques­tes pos­si­bi­li­tats i vies de diàleg, però sobre­tot, tre­ba­llant i avançant perquè aquests valors repu­bli­cans i aquesta idea de república pene­trin cada vegada més en més ciu­ta­dans i man­te­nint aquest opti­misme i aques­tes ganes de defen­sar un pro­jecte polític.

T.C.: Em veig a Bèlgica, és el més pro­ba­ble. Espe­rem que d’aquí a un any la ter­cera euro­or­dre s’hagi resolt satis­factòria­ment. I si és així, d’aquí a un any esta­rem posant les nos­tres victòries judi­ci­als al ser­vei de la defensa dels com­panys que encara estan a Espa­nya empre­so­nats. El segon capítol de la nos­tra estratègia judi­cial és aquest, tre­ba­llar en totes les instàncies pos­si­bles perquè els nos­tres èxits judi­ci­als siguin útils també per a ells, per als de dins. Per a nosal­tres és tan impor­tant com gua­nyar aquí. D’altra banda, espe­rem estar amb el pre­si­dent Puig­de­mont havent posat dem­peus el Con­sell de la República, i com que la gent ja l’haurà vist actuar, que l’enten­gui millor, que s’expli­qui pels seus fets.

L.P.: D’aquí a deu anys espero que ja en faci tres o qua­tre que hàgim tor­nat a Cata­lu­nya, amb la cara molt alta, havent gua­nyat a Europa tots els embats judi­ci­als que hem sofert. En el meu cas, con­fio estar jubi­lat...[riu] si no ha des­a­pa­re­gut el sis­tema de pen­si­ons! Tinc 58 anys i m’ima­gino seguint tre­ba­llant per la cul­tura, però des d’una nova situ­ació, però veig que hau­rem tor­nat al nos­tre país, i que serà més lliure i més democràtic.

M.S.: Se’m fa molt difícil par­lar tant a llarg ter­mini, també perquè jo no soc de pla­ni­fi­car. No he pla­ni­fi­cat gaire la meva vida... Per això estic on estic, ara! [riuen] Però vull man­te­nir aquest espe­rit opti­mista i, igual que el con­se­ller Puig, crec que d’aquí a deu anys s’haurà fet un tomb impor­tant a la situ­ació i serem ciu­ta­dans lliu­res i esta­rem vivint en plena lli­ber­tat en el nos­tre con­text diari, desen­vo­lu­pant-nos pro­fes­si­o­nal­ment. I amb mol­tes pos­si­bi­li­tats que el pro­jecte polític, si no és una rea­li­tat, ja sigui una opció molt assu­mida per una part molt impor­tant de la ciu­ta­da­nia.

T.C.: Una cer­tesa, un pronòstic i un desig. La cer­tesa és que d’aquí a deu anys la meva filla en tindrà 15 i suposo que patiré molt, diguem [riu], com tots els pares que tenen fills ado­les­cents. I la meva filla té molt caràcter, molt! I, per tant, suposo que estaré inten­tant ges­ti­o­nar la situ­ació. Ja dema­naré con­sell al con­se­ller Puig, que ja ha pas­sat per aquesta etapa [riuen]. Després el pronòstic. Espero poder pas­se­jar-me pel país veient aca­ba­des algu­nes de les refor­mes que vam començar a impul­sar des del Depar­ta­ment de Salut ara fa dos anys i que estan a mit­ges, algu­nes de les quals neces­si­ten més temps. M’encan­ta­ria d’aquí a deu anys, a Cata­lu­nya, mirar-me la feina feta, que és una feina de tot l’equip, no només meva. I, final­ment, vull pen­sar que d’aquí a deu anys –això ja és el desig, però és el desig pel qual tre­ba­llem cada dia, i un desig que veiem pos­si­ble– la República serà una rea­li­tat. Que, per tant, hau­rem tor­nat, entre altres motius, perquè ja hau­rem acon­se­guit que hi hagi la República, que és bona per a tots. Que és bona per als que la volen i per als que avui no la volen, també. I això és la nos­tra tran­quil·litat, saber que és un pro­jecte que bene­fi­cia tots els cata­lans. Que la nos­tra tor­nada sigui un símbol de la nos­tra victòria, de la victòria dels repu­bli­cans. Perquè és una victòria del país. Jo vull posar la nos­tra tor­nada al ser­vei d’aquest esclat d’ale­gria col·lec­tiva. De dir que hem gua­nyat i farem un país millor.