Pepa Plana
Pallassa
“Un somriure de pallasso desarma”
La pallassa Pepa Plana viu a Sant Jaume d’Enveja, però aprofitem per quedar un dia que ha d’anar a Barcelona. Ens trobem al restaurant del Cercle Artístic, al Gòtic, amb el tallat d’havent dinat al davant. En un primer moment, obre els ulls –molt clars–, rodons com taronges. Mira al seu voltant fascinada: “Com ha canviat tot!” Fa més de vint anys, quan estava a l’Institut del Teatre, ella rentava, estenia i planxava les estovalles i els tovallons d’aquest restaurant, precisament. “Era una de les moltes feines que tenia... [somriu] Era un lloc de menús, molt familiar...” Segueix passejant la mirada. “Gairebé sempre hi venien les mateixes persones, artistes.” Ara mira i només hi veu turistes. Hi ha sorpresa, i també una certa melangia, a la mirada. Quan era ben joveneta es delia per marxar a Barcelona i al cap dels anys es va delir per marxar de Barcelona, i ho va aconseguir. Del Raval de Barcelona, d’una urbs que resultava feixuga, a la natura, per anar-hi fent un projecte de centre de creació. N’ha fet molts, de canvis de rumb. Però ha mantingut l’amor per l’actuació i la crida a ser pallassa. Pallassa de teatre, i pallassa per a públic adult. Ens vam conèixer fa gairebé vint anys, quan va estrenar Giulietta. Una història hilarant i tràgica, tendra i punyent alhora, al voltant d’un dels clàssics més clàssics sobre l’amor romàntic. Des de l’espectacle Giulietta i De Pe a Pa –anterior (1998)–, ha plogut molt.
Sí és una paraula que la defineix. Ha anat dient que sí a allò que la vida li ha presentat. “Hem d’aprendre a dir que sí! Hem de viure al país del sí!” El 2012 va dir sí a treballar al Cirque du Soleil, en el projecte Amaluna. Va decidir marxar-ne abans d’acabar el contracte. “Estic molt contenta d’haver anat al Cirque du Soleil, i també d’haver-ne marxat, perquè ho vaig fer sense tenir un pla B!” “Un cop après el que havia d’aprendre, i veient que em quedava com un ratolí dins d’una gàbia, fent deu funcions per setmana, sense poder canviar res... vaig dir: «Me’n vaig!» Quan els ho vaig dir em van sortir ales: «Ja està, ja ho he fet: volo!»” Després d’aquesta experiència, de la llibertat i la por a sortir de l’espai de confort, va néixer el muntatge Paradís pintat.
NAS DE PAU
Quan arriba el fotògraf, la Pepa regira la bossa. S’ha deixat el nas de pallassa! Sempre el du a les fotografies. Recordem que al pallasso –i polític– Jordi Pesarrodona li han estat buscant les pessigolles per un simple nas vermell. Nas de pallasso i policies espanyols no mariden gaire bé. Els temps que corren semblen faltats de sentit de l’humor. “És com el món al revés! Un sense sentit!... Com a figura, el pallasso, o la pallassa, és un dels éssers més innocents del món, més amables. El conec, en Pesarrodona, és de Pallassos sense Fronteres, com jo. Moltes vegades, a Pallassos sense Fronteres, davant d’una situació conflictiva, o amb hostilitat, no hi ha res que obri més portes que un nas de pallasso, i donar un globus, una flor, fer un petó... Desarmes qui tens al davant. Un somriure de pallasso desarma. El que ha passat amb en Pesarrodona és surrealista... No va dir res, no va fer res! Delicte d’odi?” L’humor té una altra cara que, en cap cas, però, és violenta. La pallassa reflexiona: “Quan veus que ric, que estic molt bé, que canto, i que tu no estàs així, et fa molt mal.” El pallasso provoca, remou.
En tot cas, seguim parlant, tot plegat podria ser, potser, més fàcil. “Sempre! Quan treballo un espectacle busco les essències.” I l’essència és el més pur, el més senzill. La pallassa, que afegeix al clown la seva mirada de dona, canta les veritats, desmitifica, posa el dit a la nafra, sense ferir. “Ets un adult, no un nen o una nena. Però tens la capacitat de dir les coses com les diria un nen de menys de 4 anys, que no té maldat, però que té molta veritat. És allò de les seves preguntes impertinents, que en realitat són molt pertinents.”
PALLASSA? AU, VA
Hi ha una vocació, la d’actriu, que la sent des que té memòria, quan tenia 6 anys i muntava festivals. Qui anava als seus espectacles tenia el berenar assegurat. Contra vent i marea –contra l’oposició dels pares, que entén perfectament–, va seguir la carrera d’artista. Contra tot pronòstic, va aconseguir anar a l’Institut del Teatre. Fins i tot enmig d’una maternitat molt primerenca, als 17 anys, que la va deixar aclaparada. El seu fill ja en té 36. Mig acluca els ulls per expressar un desig: “Vull ser àvia!”
Aquest procés de maternitat i carrera professional va tenir molt a veure amb la voluntat d’anar dient que sí a la vida, explica, i també amb una xerrada amb el seu avi, un militant anarquista exiliat a França. Quan la Pepa va tenir el seu fill –havia marxat de casa dels pares–, el va anar a visitar, per presentar-li el besnet. Van parlar de la guerra, de la vida. “Em va fer un regal. Em va dir que no carregués les culpes de res, que el que no feia era la meva por. «Què volia fer?», em va preguntar el meu avi. Volia fer teatre! El més fàcil era dir «no puc per culpa de...», però em vaig dir: «He tingut la gran sort de ser mare i he de resoldre com aconseguir el que vull.» L’avi em va aconsellar que em mengés l’orgull i demanés ajuda als pares.” Va tornar a casa, i no sense dificultats i discussions, va aconseguir ser actriu. “Ara els pares són els meus fans número u!”
Van passar anys fins que es va adonar que volia ser pallassa, i pallassa per a públic adult. Va haver de topar amb tres dones, sentir tres campanades, per saber que aquell era el seu camí. La primera va ser l’Ariane Mnouchkine, fundadora del Théâtre du Soleil (1964), amb qui va fer una estada a París. La segona campanada va ser veure actuar la pallassa suïssa Gardi Hutter. “Era tan bo, el que vaig veure, que em sabia greu dir-ne «pallassa». No tenia res a veure amb algú vestit de manera estrafolària ni amb les festes infantils!” I la tercera i definitiva, la Virgínia Imaz, basca. La va conèixer en els vuitanta, a La Vakeria, a l’Hospitalet. La Pepa, en aquells moments, estava vinculada a les cases ocupades i autogestionades. “Fèiem jocs de pallasso desobedient, rebel... La vaig anar seguint, fins que em va dir: «Prou!» Ja no hi havia marxa enrere.” Una frase seva ho diu tot: “La primera vegada que em vaig posar el nas, vaig pensar: «Què bèstia!»”
Ara treballa en un muntatge de duos, basat en les entrades clàssiques dels pallassos al circ. Però ara fet per dones. I té al tinter una peça de Samuel Beckett, Oh, els bons dies, amb nas de pallassa. Una dona parla, perquè hi ha un home que l’escolta. Encara que ell no obre boca, Pepa Plana s’ho planteja com una obra de dos personatges. Quan va pensar en aquest home que l’havia d’acompanyar a l’escenari, va pensar en Carles Santos. “Li vaig proposar... i em va dir que sí! Em vaig posar a plorar. Era la bomba! Però saps què? No va interessar ningú... Vaig pensar: «Bé, no tinguem pressa.» Doncs si hagués tingut pressa, hauria treballat amb en Carles Santos. I me n’he quedat amb les ganes, perquè és mort. Després tot són homenatges i reconeixements... Massa tard, massa tard! Per tant, tot allò que vulgui fer, ho faré. Faré Oh, els bons dies, amb en Carles Santos, només que ell no hi serà. Ara, però, hi ha massa dolor, estic massa enrabiada.”
PALLASSO VS. POLICIA
“No hi ha res que obri més portes que un nas de pallasso, i donar un globus, una flor, fer un petó... De cop i volta desarmes qui tens al davant. El que ha passat amb en Pesarrodona és surrealista!”
MARE ADOLESCENT
“«Què volia fer?», em va preguntar el meu avi. Volia fer teatre! El més fàcil era dir «no puc per culpa de...», però em vaig dir: «He tingut la gran sort de ser mare i he de resoldre com aconseguir el que vull»”
BUSCAR LA LLIBERTAT
“Estic molt contenta d’haver anat al Cirque du Soleil, i també d’haver-ne marxat, perquè ho faig fer sense tenir un pla B! Un cop après el que havia d’aprendre, i veient que em quedava com un ratolí dins d’una gàbia, fent deu funcions per setmana... vaig dir: «Me’n vaig!»”
EN DETALL
Això de ser pallasso per a adults és més conegut ara que fa vint anys, no li sembla?
Crec que es portava més quan vaig començar que no pas ara. Sento que m’he quedat sola com a pallassa teatral per a adults. Vam aconseguir tenir un circuit! Caroline Dream, Leandre, Los Excéntricos, Marcel Gros... S’ha passat a fer espectacles per a públic infantil o familiar. En Marcel Gros, que és molt amic, tenia espectacles fantàstics per a adults, però no tenia bolos.
Com és?
Als pallassos se’ns ha ficat en un sac que es diu circ. Els promotors han fet com parcel·les i quotes. Resulta que el circ és considerat familiar, per tant... Però jo no vull ser una quota! Jo faig teatre!
Tot això té a veure amb la proliferació de l’humorista de “club de comèdia”?
L’humor ha derivat cap a aquí. Però l’humorista no és un pallasso. L’humorista fa humor local i actual, que amb el temps caduca. El millor humorista d’Anglaterra aquí no l’entendríem, perquè no entendríem els seus codis. És un altre gènere. L’humor del pallasso és universal, i no caduca. Mira una pel·lícula de Chaplin, parla d’allò que és essencial en l’ésser humà: té gana, té fred, té amor, treballa... I això no ha caducat.
En el seu cas, s’hi ha de sumar la perspectiva femenina en un món dominat pels homes.
La història de l’humor és masculina. Les coses canvien quan les dones comencem a emetre des dels nostres satèl·lits. Les dones, per no quedar excloses, hem rigut de l’humor masculí. I quan les dones jugàvem, érem l’objecte del riure, perquè qui escrivia era l’home. Es reia de la gorda, la lletja, la ximple... Quan les dones comencem a escriure els nostres espectacles i expliquem les nostres èpiques, els nostres deliris, les coses canvien.