El setembre del 2012 tenien 3.600 socis; ara, gairebé 17.000. En la seva última campanya, La llengua no es toca, arran del 155, van aconseguir més de 110.000 adhesions. La Plataforma per la Llengua, l’ONG del català, acaba de presentar l’InformeCAT 2018: 50 dades d’àmbits diversos, per prendre el pols a l’ús de la llengua durant el 2017. Hi ha dades bones, dolentes i estables. El futur és obert: hi més coneixement de la llengua, però el seu ús està, molt especialment, en mans de cada catalanoparlant. Aquest 2018, l’entitat farà vint-i-cinc anys i la millor celebració seria que no calgués, aquesta ONG, perquè el país fos tan normal que tothom conegués la llengua oficial, el català, i l’utilitzés en tots els àmbits de la vida. Òscar Escuder és el president de Plataforma per la Llengua, una ONG que impulsa el català com a element de cohesió social als diferents territoris del domini lingüístic i des d’una perspectiva transversal.
Més de 10 milions de persones saben parlar català. Satisfet?
Ens pot semblar que el fet que un 70% de la població de la comunitat lingüístic el sàpiga parlar està bé, però és que això no passa amb altres llengües. En el cas del danès, del suec, del noruec, de l’hongarès o del grec, que tenen més o menys el mateix nombre de parlants que el català, seria inversemblant pensar que el 30% de la població no sap la llengua oficial! És una situació fora de la normalitat, perquè hem tingut la història que hem tingut.
Normalitat...
No és normal, com no ho és anar a comprar un electrodomèstic i que no tinguis les instruccions en el teu idioma, que te més de 10 milions de parlants. Compres una rentadora i les instruccions venen en vuit o nou idiomes, entre els quals hi ha el polonès i el rus, que sí, tenen molts més parlants que el català, però no pas a casa nostra! Això no passa fora. Si estàs a Dinamarca i compres una rentadora, les instruccions estan en danès.
I el reconeixement institucional?
Som 10 milions de parlants a Europa i no tenim el reconeixement de llengua oficial, quan el maltès té 40.000 parlants, l’irlandès uns centenars de milers... Hi ha onze llengües a Europa que són oficials i tenen menys parlants que el català! No em sembla malament que siguin oficials a la UE, el que em sembla malament és que el català no tingui aquest estatus.
Sempre s’haurà de fer activisme?
La resposta és fàcil: haurem de ser activistes mentre no tinguem el que tenen altres llengües, un estat potent, que ens doni suport. Fa tres-cents anys que som activistes!
Tres-cents anys de pressió de l’espanyol sobre el català.
Però no era el mateix fa dos-cents anys que ara... En aquell temps els governants podien dir el que volguessin, que la gent només sabia català. De fet, no cal anar tan enrere. Un dels meus avis era aragonès i va venir a Catalunya el 1926. Em deia: “Arribaves a Barcelona i havies d’aprendre el català, si no ningú t’entenia!” Aquí es parlava català, i prou; fora de la gent amb més estudis, i altres herbes, que no eren la majoria.
Sempre s’ha d’acabar parlant de voluntat política.
La disjuntiva, com dèiem, és tenir un estat a favor. En cas contrari, hem de continuar sent activistes. No soc sociolingüista, però em fa l’efecte que és una anomalia considerable tenir una llengua tan viva, tot i que durant tres-cents anys se l’han intentat carregar de totes les maneres possibles. Segur que no hi ha gaires llengües al món amb una història com la nostra.
D’on neix la voluntat de liquidar el català?
Ens ha tocat viure entre dos estats, Espanya i França, amb una mentalitat molt jacobina, molt uniformitzadora. Tot allò que no sigui el francès o l’espanyol els fa nosa, en lloc de veure-ho com a riquesa i pluralisme. A Finlàndia, per exemple, hi ha un tant per cent molt petit de parlants de suec, entre un 6% i un 7%, i tenen més drets que nosaltres aquí.
I hi ha més exemples.
Hi ha estats que gestionen la pluralitat lingüística amb normalitat. A Bèlgica hi ha uns 50.000 parlants d’alemany i quan hi havia el franc belga el text que hi apareixia estava escrit en francès, en neerlandès i en alemany. L’alemany, llengua d’estat per a aquelles 50.000 persones. Aquesta xifra, 50.000, seria comparable als parlants de l’aranès.
Una falta de respecte envers el català?
I una falta de drets! Ens tracten com a ciutadans de segona o de tercera. Fins i tot es dona el fet que hi ha tràmits –pocs, en aquest cas– amb l’Estat que es poden fer en anglès o portuguès, però no en català!
Que el català no tingui rang de llengua oficial a la UE és per alguna raó tècnica que se’ns escapa?
És voluntat política, estrictament. El govern espanyol no ha de pressionar ningú per aconseguir-ho, només ha de dir: “Volem que el català sigui llengua oficial a Europa.” Què passa, que això representa dos sous més de traductor?!
Una situació que destaquen a l’InformeCAT, per negativa, és la de l’ús del català en l’àmbit de la justícia.
Amb els processos dels polítics catalans exiliats hem vist, per exemple, que podien triar si volien ser atesos en francès o en neerlandès. Ho podien triar! Aquí, en canvi, tots recordem que fa uns mesos una jutgessa va tractar de maleducades dues advocades a Olot perquè parlaven en català. Per principi, un funcionari està per servir el ciutadà. Per tant, ha de parlar la llengua que parla el ciutadà, i si aquest en parla dues, el funcionari n’ha de parlar dues, i s’ha acabat el bròquil! No hi ha res a discutir. Són servidors públics. El jutge està per servir-me a mi, no perquè jo li faci la vida més fàcil.
Quan sent parlar de ‘coerció’ dels catalanoparlants als castellanoparlants, què pensa?
Que no és així.
Però és recurrent.
Estem al davant de la mentalitat uniformadora que dèiem abans. I això no ve d’ara, ve de sempre. El que passa és que amb la situació política actual alguns ja no tenen complexos, ja no se n’amaguen: “Aquí el que val es l’espanyol i la resta són foteses.” I encara gràcies, que ens toleren! I pensa que aquest discurs s’ha inculcat des de fa anys. M’imagino que si ets de Salamanca, per dir algun lloc, i tots els diaris i totes les televisions i les ràdios et van dient el mateix, cada dia, amb mínimes variacions, al final penses que deu ser veritat.
Segueix sorprenent, o no, que sobre la vida a Catalunya circulin visions tan esbiaixades.
En el cas dels que fan aquest discurs i viuen aquí o hi han estat i tenen un cert coneixement de la realitat, in situ, directe, hi ha mala intenció.
S’ataca la immersió, però hi ha nens que, tot i haver nascut a Catalunya, tenen moltes dificultats a l’hora d’expressar-se en català.
Tots sabem que a Catalunya, si un noi als 15 anys no sap parlar una llengua, no és la castellana. Això ho tenim clar. Soc metge, visito al Parc Taulí, a Sabadell, i en tinc exemples. Si els pacients m’ho demanen, canvio de llengua, evidentment, perquè soc allà per donar un servei al ciutadà. Quan es tracta de joves, els parlo directament en català. Es dona el fet que, amb certa regularitat, em trobo persones de menys de 20 anys a les quals parlo en català i que em responen en castellà. I m’entenen, i no em demanen que canviï de llengua... Però segueixen parlant en castellà! La meva especialitat, la cirurgia maxil·lofacial, té un vocabulari senzill, per tant no cal un domini gaire profund de la llengua. Els pregunto coses com: “Fa mal?”, “des de quan?”, “obre la boca”, “tanca la boca”...
Més aviat cal reforçar l’aprenentatge, doncs?
Hi ha fills de famílies castellanoparlants, i hi ha un 8-9% que no parlen ni català ni castellà. Pel que fa a aquests últims, el fet de no saber català és com una discriminació. Si ho permetem els estem marginant i estem reconeixent el dret a la ignorància. Oi que els pares no poden decidir que els seus fills no faran classe de mates?
A l’InformeCAT parlen de l’hostaleria. Queda molt per fer quant a l’ús del català.
En els últims anys, hi treballa més gent de fora. Això no és un problema, el problema és no tenir les eines, ni el poder, no per insistir-los, sinó perquè vegin que el català és útil.
I això és així per...?
Per la falta de poder polític i la falta d’eines legislatives, que si fa o no fa és el mateix.
L’altre dia vaig enganxar dos nens xerrant. Deien que qui parla català és independentista.
A veure... a la vida real hi ha gent de tots els colors! Però sí que s’ha estudiat la relació entre la llengua que es parla i el partit que es vota.
Una llengua amb connotació política?
La connotació política li han donat des de l’altra banda, intentant sempre desacreditar el català, fer-lo desaparèixer. I no ho fan més perquè no poden. Un estudi publicat fa poc deia que els partits unionistes tenen pocs catalanoparlants, però que els independentistes sí que tenen bastants castellanoparlants.
Des del punt de vista de l’ús del català en el dia a dia, el fet que no sigui llengua oficial a la UE en què ens afecta?
Per exemple, en el nostre codi de consum. Hi ha una norma europea sobre al·lèrgies que impedeix, a la pràctica, que el producte alimentari es pugui etiquetar en català. Per què? Perquè s’ha de fer en les llengües oficials de la Unió Europea.
Tornem a l’exemple d’abans de la rentadora. En aquest cas, per què el manual no està en català?
La llei del Codi de Consum de Catalunya és del 2010 i s’hauria d’estar complint des del 2011. En teoria, a qualsevol botiga, fora del cas dels aliments, ens haurien d’oferir els productes etiquetats o amb instruccions en català. Ja fa set anys que hauria de ser així...
No s’aplica. És per por de la reacció que pot provocar?
Crec que és això, tot i que no ens ho han dit mai... De fet, la Generalitat té més denúncies lingüístiques per protegir el castellà que no pas per protegir el català, perquè les lleis espanyoles hi estan al damunt.
Malgrat tot, el coneixement de la llengua creix.
Anem lents, anem fent... Després de quaranta anys de suposada democràcia!
I l’ús?
Si mires l’InformeCAT, que no és l’estudi sociològic, hi ha de tot: dades positives, negatives i d’altres que, si fa no fa, diuen: “Estem estables des de fa vint anys”.
Han fet tallers de rap en català i també de creació de mems. Tothom recorda la imatge d’una parella fent-se un petó, amb el lema ‘Utilitza la llengua’. Estan lluny del folklorisme.
Intentem ser una entitat que estigui al dia. Nosaltres no fem cursos de català, volem que la gent el parli, i com més bé, millor, és clar. Hem de conscienciar, d’una banda, i de l’altra, pressionar les institucions perquè apliquin les polítiques que afavoreixin que la gent utilitzi el català, a tot arreu.
Què demanen al president Torra?
Al president Torra li demano que faci aplicar el Codi de Consum de Catalunya i que es posin en marxa les eines perquè les persones que han vingut de fora aprenguin el català, i vegin que sí, que com tota llengua aprendre’l requereix esforç, però té recompensa.
I a Pedro Sánchez?
Li demano que sol·liciti l’oficialitat del català a Europa. I que ens tractin com a ciutadans de primera.
