EVA MILLET
PERIODISTA ESPECIALITZADA EN CRIANÇA
EVA MILLET
Periodista barcelonina que fa anys que recepta sentit comú quan es tracta de criar els fills
SOBREPROTECCIÓ
“És un model que crea nens gens preparats per a la vida, amb un nivell de frustració baix i amb massa pors”
ALERTA
“Si per sistema li fas sempre tot al teu fill, li estàs enviant un missatge molt clar: «No pots fer res sense mi»
AUTORITAT NECESSÀRIA
“Posar límits no és donar una bufetada al fill, és treure-li el mòbil quan se’n va a dormir”
CAS EXTREM
“Hi ha infants a les escoles bressol que cauen i no saben aixecar-se sols. Fins llavors sempre hi havia algú que ho havia fet per ells”
PARES HELICÒPTER
Sobrevolen la vida dels fills atents a les seves mínimes necessitats. Estan atents a tots els seus movimentsPARES TIGRE
Model d’inspiració asiàtica. Són sobretot mares que obliguen els fills a ser allò que elles volen que siguinPARES SECRETARI
O mares agenda. Porten el dia a dia de l’infant, l’ajuden o li fan els deures, controlen el WhatsApp de l’escolaPARES ENTREPÀ
Representen una imatge clàssica dels parcs i places, tot perseguint la mainada perquè mengin el berenarPARES GUARDAESPATLLES
Fan de la sobreprotecció una obsessió. Als seus fills, ni se’ls toca ni se’ls critica. Un malson per als mestresPARES MAJORDOM
Responen a les mínimes ordres dels petits, ja sigui carregant amb la motxilla o portant-los un got d’aiguaPARES PICONADORA
Progenitors que aplanen el camí als seus infants per evitar que afrontin els esvorancs de la vidaDesenganyem-nos, els fills no venen amb un llibre d’instruccions sota el braç. La maternitat –i també la paternitat– és un període intens que dura tota la vida i que ningú afronta de la mateixa manera, ni amb les mateixes forces. En un món globalitzat com el nostre, on la recerca de referents vàlids és un esport de risc, models com el de la hiperpaternitat o sobreprotecció dels fills fa anys que suma adeptes amb resultats més que discutibles. Eva Millet ha acumulat material i experiències per escriure dos llibres: Hiperpaternidad (2016) i Hiperniños, (2018) tots dos de Plataforma Editorial. Els seus consells tenen molta lògica i una bona dosi de sentit de l’humor.
Vostè explica que hem passat de considerar l’infant com una mena de “moble” a posar-lo en un “altar” i a fer que la vida familiar giri al seu voltant. Carai quin canvi!
Sí, durant molts anys he estat estudiant a fons el fenomen de la hiperpaternitat, que com moltes altres coses hem importat dels Estats Units. Un model de criança en què el fill o la filla són el centre màxim d’atenció, en què se’ls presta una atenció obsessiva, en què se’ls ajuda a fer-ho absolutament tot evitant que siguin ells els que desenvolupin capacitats per resoldre els seus problemes. En conseqüència, un model que crea nens i nenes gens preparats per a la vida, amb un nivell de frustració molt baix i amb massa pors. L’excusa és donar a l’infant la millor preparació possible per a la vida adulta, però no funciona.
Pobres nens i pobres pares. L’estrès deu ser el pa de cada dia
Malauradament. La meva intenció a l’hora d’escriure aquests dos llibres ha estat donar un toc d’atenció als pares i mares hiper, perquè es relaxin i perquè no llencin a les escombraries tot allò que té de bo l’educació tradicional i els valors de tota la vida. Els temps són diferents, però això no vol dir que alguns dels instruments d’abans no puguin fer un bon servei també ara.
Posi’m exemples.
El respecte als adults, que s’està perdent. Adults entesos com a pares, però també com a mestres. Ara hi ha una tendència a confondre l’autoritat amb l’autoritarisme, i qualsevol discrepància a casa, a l’escola o al parc és entesa com un atac. La societat, i dins de la societat la criança, s’està polaritzant i d’una banda cada cop trobem més aquests infants hiperassistits, hiperprotegits i hipercuidats i, a l’altre extrem, infants molt desemparats. M’angoixa.
Situa l’hiperpaternitat en les classes mitjana i alta.
És el nivell en què es troben més casos; a les famílies de classe baixa hi ha altres problemes més importants per resoldre. Criar fills ja representa un esforç important, sobretot econòmic, per a qualsevol família. Doncs criar fills que aspirin a la perfecció afegeix un plus, i la competència entre pares arriba a ser ferotge. La perfecció per definició és cara, i parlem de canalla que té l’agenda plena d’activitats, que no té temps d’avorrir-se ni de jugar al seu aire, que rep l’ajuda constant d’uns pares que arriben a convertir-se en professionals, en mànagers del seu fill.
Una recerca de la perfecció que ha donat peu a un mercat d’ofertes impressionant.
Hi ha centenars de propostes per omplir les hores fora de l’escola. I no només formatives o educatives, sinó lúdiques i les conegudes com a “experiències màgiques”. Els nens han d’anar per obligació a Disneyland París i han de tenir una festa d’aniversari de superheroi o de princesa, i han de tenir la millor roba i les millors joguines encara que no tinguin temps per jugar-hi. És la cara més brutal del capitalisme consumidor.
Omplim amb extraescolars l’estona que no els podem dedicar com a pares per culpa de la feina?
En part sí que volem compensar el temps que no hi som, tant perquè estem treballant com perquè estem pendents del mòbil [riu]. Però d’altra banda, molts nens podrien estar a casa tranquil·lament i estan fent extraescolars perquè els pares estan angoixadíssims perquè no perdin cap lloc en la cursa en què s’està convertint la infantesa avui dia. Una infantesa que cada cop més s’assembla més a un camp d’entrenament per assolir un seguit d’habilitats que, suposadament, han de garantir que la seva vida adulta serà millor.
Però no hi ha cap garantia que serà així.
No, és clar. Sempre recordo que hi ha una part de la criança que està en mans de l’atzar. Tu no pots controlar absolutament tot el que faran els teus fills. El model hiper dóna una importància bàsica als coneixements, però oblida l’entrenament del caràcter, l’instrument que la criatura haurà de fer servir per afrontar els obstacles que es trobi a mesura que es va fent gran. No modelen la paciència, la tolerància a la frustració, la capacitat d’esforç, l’empatia, la valentia... Pots tenir tres màsters, però si has de renunciar a la feina de la teva vida perquè ets incapaç d’afrontar la frustració és que alguna cosa falla.
Són nens condemnats a no poder avorrir-se.
I és molt trist. Reivindico els espais en blanc a les agendes dels hipernens, a gaudir d’estones sense programar, lliures per fer el que vulguin. Els infants tenen dret a poder jugar, és el patrimoni d’aquesta etapa de creixement i no hi haurien de renunciar en cap cas. Cada cop hi ha menys temps per jugar, i això és un mal símptoma.
Com va conèixer aquest fenomen?
Doncs me’l vaig trobar aquí, a Barcelona. Coneixia gent que treballava amb estudiants adolescents estrangers d’intercanvi i m’explicaven històries increïbles, com la d’una noia que es va quedar tancada a l’ascensor de la residència i que va trucar a la seva mare als Estats Units demanant ajuda perquè va ser incapaç de prémer el botó d’alarma. Però és que la mare tampoc li va dir que ho fes, sinó que va mobilitzar un equip de rescat des de l’altra costat de l’oceà! Quan van aconseguir obrir la porta, la noia estava asseguda tranquil·lament, consultant el mòbil. Normal, la mare li havia resolt el problema... un altre cop.
És un model recent, però.
El situen a principis del segle XXI i als Estats Units s’ha escrit molt sobre el tema, perquè van més avançats que aquí i han vist més aviat les conseqüències. Quan vaig tenir els meus fills em vaig adonar que el fenomen començava a arribar aquí i vaig començar a escriure articles fins que em van proposar fer el llibre Hiperpaternidad.
Els hiperpares ho són perquè consideren que la seva infantesa no va ser feliç i no la volen repetir en el seus fills?
No, i és molt curiós. No estan traumatitzats per una infantesa en què eren considerats poc més que un “moble”, en què els seus pares no estaven tan a sobre i en què tenien llibertat per jugar i experimentar. Penso més que es deixen portar per una tendència, per la creença tradicional que ells com a pares estan obligats a fer-ho millor que els seus. De fet, ara es comença a reivindicar un nou moviment contrari, l’slow parenting o criança lenta, sense estrès, sense pressió... Ser pares és un ofici molt insegur, estàs sotmès a mil i un incentius i ofertes diàries que t’acabaran influenciant.
Els pares s’involucren cada cop més en la criança dels fills, però la hiperpaternitat afecta molt més les mares.
La mare continua sent la columna vertebral de la criança dels fills. Són elles les que s’emporten la pitjor part en forma d’estrès, esgotament i tensió. Llegia fa poc temps que a Bèlgica el govern ha obert una línia d’ajuda a pares estressats, a pares que estan “cremats” davant de tanta exigència. Una exigència que s’autoimposen, d’altra banda. Em pregunten per què la gent no té fills? Doncs en bona part perquè l’esforç que representa és una muntanya que no tothom està disposat a pujar.
Repeteix sovint: sobreprotegir és desprotegir.
Perquè és cert. Tot la feina d’investigació d’aquests anys, totes les entrevistes a experts que he fet em duen al mateix lloc. La sobreprotecció en cap cas garanteix la felicitat del petit, que se suposa que és l’objectiu prioritari d’aquest model de criança. Si per sistema li fas sempre tot al teu fill, si li resols tots els problemes, si li aplanes el camí cada dia, li estàs enviant un missatge molt clar: no pots fer res sense mi, ets dèbil i no tens capacitat per afrontar i resoldre els teus reptes. I aquest missatge es manté a mesura que es va fent gran. És la perversió del sistema: volent fer el millor, l’acabes perjudicant.
Un nen dèbil i dependent allargarà molts anys més el moment de marxar de casa?
Pot ser un motiu de pes, tot i que als països mediterranis i llatins sempre hi ha hagut més tendència a mantenir els llaços familiars ben a prop. Ara, és curiós, un dels escriptors que més m’agraden és Jonathan Coe, i en el seu últim llibre assenyala un fenomen nou en el món universitari anglès. Tradicionalment, els joves marxaven lluny de casa, a la universitat, a estudiar i a viure-hi durant el curs, i veien els seus pares molt de tant en tant. Coe destaca que en els últims temps, aquests universitaris han començat a canviar els hàbits i tornen a casa cada cap de setmana. Sorprèn una mica.
Com es transmet a uns pares tan competitius que els valors tradicionals han de tenir un pes específic en la criança dels seus fills?
En certa manera, estan tornant amb l’educació emocional, que tampoc s’ha d’entendre malament i utilitzar-se per fomentar tant l’autoestima que acabis sent un narcisista. Has d’entendre que tu ets bo en tant que entens que la resta de la gent també ho és. I, d’altra banda, els valors els acabes assumint en algun moment de la teva vida, malgrat la sobreprotecció. Tard o d’hora t’hi adaptaràs, perquè si no, no podràs mai estar bé ni amb els altres ni amb tu mateix.
Els hiperfills estan condemnats a ser hiperpares?
Jo crec que sí, però no és una ciència exacta. Curiosament, de les amigues de la meva infantesa que es podria qualificar que van tenir hiperpares, cap ha volgut tenir fills. Suposo que el model les ha superat.
En el llibre parla de com està de mal vist entre els pares sobreprotectors posar límits a les seves criatures.
Ho entenen gairebé com un atac personal i no ha de ser així. Els límits i l’afecte són els dos pilars d’una bona educació infantil. Fa quinze anys que em dedico a aquest àmbit i la necessitat de posar límits sempre ha estat present quan n’he parlat amb professionals i experts. Posar límits no és donar una bufetada al fill, és treure-li el mòbil quan se’n va a dormir. Els nens i nenes que no tenen límits estan molt perduts, perquè els necessiten per estructurar els seu dia a dia i, sobretot, els seran imprescindibles quan siguin grans per poder viure en societat.
En els seus llibres assenyala que la família no és cap democràcia.
Perquè no ho és. No ha de ser una dictadura, però hi ha una jerarquia i els que posem les lleis, els que marquem els límits, som els pares. Faig meves frases d’un jutge de menors de Granada, Emilio Calatayud, que diu coses tan clares com que és un error caure en el colegueo amb els nostres fills. “A les famílies no hi ha separació de poders: els pares són el poder legislatiu, executiu i judicial.”
Qüestionar l’autoritat també està a l’ordre del dia.
És un dels mals d’aquest temps. Algú ho vincula aquí amb el fet d’haver volgut superar l’herència d’una dictadura ferotge, però el cert és que a Suècia, que es troba als antípodes d’Espanya, també es troben en aquesta situació. Jo el vinculo més a l’individualisme profund en què vivim avui dia. És el moment del jo i dels meus drets i els drets dels altres no tenen cabuda. Si tu ets el centre de l’univers no pots permetre que ningú més et qüestioni. I si estem criant nens com si fossin el centre de l’univers, doncs ja tenim el problema. Amb 16 anys i 1,80 m, un infant a qui els pares no han dit mai que no, no acceptarà un no del professor.
La tendència educativa és que l’escola s’adapti a les necessitats de l’alumne.
Sí, però és impossible que s’adapti a les necessitats de cada alumne, i encara menys quan alguns d’aquests alumnes exigeixen ser els primers, sempre, a ser atesos. És allò de la generació “jo-jo”, “ja-ja” de què parla la directora de La Granja, Cristina Gutiérrez, un centre expert en educació emocional.
I els pares s’afegeixen a aquesta exigència adaptativa individual.
L’escola ho està passant molt malament, amb l’hiperpaternitat, perquè les famílies ocupen uns rols que no els corresponen. Per exemple, hi ha mares i pares que entren dins de l’AMPA per garantir que als menús de l’escola no hi hagi productes que el seu nen o nena no menja. Això ha passat, ho juro! Molts mestres es lamenten que el primer no que escoltaran aquests alumnes a la seva vida serà quan entrin a l’escola. I et trobes que a l’aula els ensenyen autonomia, a cordar-se sols la bata, a endreçar el material i quan surten els estan esperant els hiperpares, que automàticament carregaran amb les motxilles.
Són casos que fan riure, però que també fan pensar.
El tema de la motxilla sembla anecdòtic, però no ho és. Fins i tot una escola ha fet un vídeo musical en què es demana als pares que deixin portar la motxilla als seus fills. Però per casos sorprenents el que m’explicaven mestres de les llars d’infants, que s’han trobat nens i nenes nous que cauen a terra i que es queden quiets, sense moure’s. Quan van a comprovar que no els passi res, s’adonen que estan esperant que algú els aixequi, perquè no ho saben fer sols. Fins llavors sempre hi ha hagut algú a prop que els ha aixecat.
Estrès, ansietat, poca tolerància a la frustració, neguits, pors... Els infants sobreprotegits sembla que tinguin molts números per acabar sent medicats.
Amb totes les excepcions que es vulgui, però hi ha estudis preocupants sobre això. Les últimes dades del Plan Nacional sobre Drogas assenyalen que un de cada sis adolescents va calmar les seves tensions davant d’un examen o d’una ruptura l’any passat prenent ansiolítics, i per primer cop els tranquil·litzants, el famós diazepam, supera l’alcohol i el tabac com a droga d’inici.
Alguna fórmula per educar millor?
Un bon començament seria que l’infant sàpiga quan ha de dir “bon dia”, “gràcies” i “perdó”. Sembla molt senzill, però no està tan estès com caldria.
Experiència contrastada
Nascuda a Barcelona l’any 1968 es va llicenciar en Ciències de la Informació a la UAB. Amb una llarga trajectòria periodística, aquesta freelance va treballar a Londres per al diari The Guardian i per a la BBC ràdio, mitjà pel qual va fer de corresponsal a Mèxic durant la dècada dels noranta. Col·laboradora habitual del magazín de La Vanguardia i d’altres suplements de diari, va ser arran de la seva maternitat –un nen nascut el 2002 i una nena el 2005– que es va començar a interessar pels temes de criança. El seu primer llibre, Hiperpaternidad, li va permetre aprofundir, sempre amb un punt d’humor, en l’obsessió dels pares que volen fer dels seus fills els millors en tot, malgrat que de genis només n’hi ha un en cada generació. Amb Hiperniños. Hijos perfectos o hipohijos, Millet mostra les conseqüències d’aquesta educació malaltissa: nens sense límits i amb massa pors.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.