Presidenta de l’Associació d’Afectats per l’1-O
Virgínia Martínez
La resposta de Dosrius i Canyamars a les càrregues policials ha estat liderar l’Associació d’Afectats per l’1-O, d’àmbit nacional
RESPOSTA
“Ningú no estava preparat per patir les càrregues policials i cadascú ha intentat superar-ho de com ha pogut”
SENYALS
“La majoria de les contusions que van rebre els afectats eren de cintura cap amunt, moltes al cap i al rostre”
OBJECTIUS
“Volem recollir el testimoni col·lectiu i obert de la repressió policial de l’1-O”
L’1 d’octubre del 2017, Dosrius i el seu nucli de Canyamars, al Maresme, van ser assaltats per desenes de guàrdies civils amb l’únic objectiu de requisar-ne les urnes i evitar la celebració del referèndum. La resistència passiva dels veïns va acabar amb 25 ferits de diversa consideració. Les imatges dels agents colpejant i arrossegant la gent pel terra van mostrar al món, encara avui, la violència desmesurada de l’actuació policial. Després de l’episodi, el poble va trigar setmanes a tornar a la normalitat i alguns dels afectats van necessitar atenció psicològica.
A principi del 2018, un grup de veïns que havien estat víctimes de la repressió policial van posar en marxa l’Associació d’Afectats per l’1-O amb el convenciment que la iniciativa seria la primera d’una xarxa que aniria sumant els altres municipis que van patir les càrregues de les forces de seguretat de l’Estat. No va ser així, i ara, tres mesos abans que es compleixi el primer aniversari de l’1-O, el projecte pren una nova embranzida amb més suports i amb la posada en marxa a les xarxes socials de la campanya #AraParlaTu, que vol recopilar testimonis personals tant dels afectats directes de la violència exercida per la Guàrdia Civil i la Policía Nacional com de ciutadans d’altres països que se solidaritzen amb el procés català. La presidenta de l’entitat és Virginia Martínez, una mestra i educadora jubilada que va viure en primera persona les sacsejades, els insults i les amenaces dels agents quan volia accedir a l’escola on hi havia el seu marit i el seu fill.
Per què ha trigat tant a posar-se en marxa l’entitat?
Aquests mesos, hem estat fent feina, però potser de manera més callada. Com a entitat, vam viatjar fins al Parlament Europeu a Brussel·les per participar en una jornada amb altres grups sobre la vulneració de drets l’1-O a Catalunya, i podríem dir que va ser allà, el febrer passat, que ens vam donar a conèixer internacionalment. Davant de polítics i periodistes, vam explicar la nostra experiència i crèiem que seria suficient per començar a rebre resposta d’arreu de Catalunya. No va ser així.
A què ho atribueix?
Les víctimes de l’1 d’octubre estan, estem, molt ben cobertes pels advocats. Després de posar la denúncia pertinent –parlo per mi però convençuda que ho comparteix més gent–, et sents molt malament. Aquí a Dosrius i Canyamars, vam anar a la comissaria dels Mossos en grup i això ens va donar força. Una força que vam creure que serviria d’efecte crida per a la resta d’afectats dels diferents municipis, que faria de taca d’oli. Ens vam equivocar.
La por hi tenia res a veure?
Estic convençuda que sí. Molts dels qui van ser colpejats pels agents dels cossos de seguretat, que són qui teòricament han de defensar el ciutadà, i van fer el pas de posar la denúncia van creure que amb això ja havien complert. Perquè a la seva pròpia por s’hi afegia la por per la família i també la pressió que feia aquesta mateixa família per girar full o alertant que denunciar un policia podia generar més problemes. Fins a cert punt, és lògic, perquè ningú no estava preparat per patir les càrregues policials i cadascú ha intentat superar-ho com ha pogut.
Com ho va fer vostè?
He passat per moltes etapes. He plorat molt, he estat molt enfadada, m’han ferit al cos i l’ànima, he hagut de rebre ajut psicològic i durant tres dies no vaig sortir del llit. A casa, es va establir un silenci molt dolorós, perquè jo no volia parlar per no afectar el meu marit i el meu fill que eren dins de l’escola quan van atacar els policies i ells tampoc parlaven per no fer-me mal a mi. Pocs dies després, el conseller de Salut Toni Comín va venir a Dosrius a presentar el programa d’assistència psicològica que el govern va posar en marxa per les víctimes del referèndum. L’alcalde, Marc Bosch, que també va ser colpejat, em va demanar que hi fos i allà em vaig desmuntar. D’aquella acte va sorgir la proposta d’uns professionals del poble d’atendre la gent que ho necessités i m’hi vaig apuntar. Va ser una gran sort i em va fer adonar que callar no era el camí i que calia exorcitzar les pors. A finals d’octubre, vam seure tots tres a casa i també amb la meva filla, que no hi va ser aquell dia, i vam poder parlar de tot el que havia passat i de com ho havia viscut cadascú.
Què pretén l’Associació d’Afectats per l’1-O?
Recollir el testimoni col·lectiu i obert de la repressió policial durant el referèndum, tant d’aquella gent que en va ser víctima directa com d’aquella altra que la va viure i la va veure. És el primer pas, i bàsic, per disposar de material que avali una posterior reclamació de responsabilitats civils i penals a l’Estat. I també reclamem a tots els partits polítics que s’obri una comissió d’investigació que aclareixi qui va donar les ordres i per què es va actuar de forma tan desproporcionada en determinats municipis.
Paral·lelament, posen en marxa la campanya ‘#AraParlaTu’ a les xarxes socials.
És la manera més fàcil d’arribar a tothom i de sumar a tothom. La campanya busca el suport de persones reconegudes, també internacionalment, i ja n’hem rebut, entre d’altres, de l’advocat de la consellera Clara Ponsatí, Aamer Anwar. També ens ajuden des de la Comissió Internacional de Ciutadans Europeus (ICEC) –que ens van donar els fons aconseguits durant la 81a edició del Vlaams Nationaal Zangfeest de Flandes–, de la Coordinadora de l’Advocacia de Catalunya i de l’Associació Atenes de Juristes pels Drets Civils. Aquests reconeixements ens donen força per continuar caminant.
Per què creu que van actuar amb tanta duresa a Canyamars i Dosrius?
Perquè som nuclis petits i als seus ulls érem més febles. Suposo que van creure que seria un passeig per a ells, però es van trobar amb gent que resistia i van acabar actuant violentament per generar por i mal. A Canyamars, els veïns no van tenir temps de reaccionar que ja els tenien a sobre i a Dosrius, els vam veure venir i tothom va comprovar que anaven a totes, que no s’aturarien. A Dosrius, vam ser vigilats hores abans i quan van veure que hi havia menys gent van desplegar tots els efectius. Havien de fer una demostració de força davant ciutadans desarmats que només volien votar. La majoria de les contusions que van rebre els afectats eren de cintura cap amunt, moltes al cap i al rostre. Ningú no es va pensar que aquella jornada democràtica que va començar sent una festa, acabés com va acabar.
Han detectat que amb el pas del temps s’està intentant apaivagar els fets?
Les víctimes en ocasions s’han sentit molt soles posant la denúncia i tenim constància que determinats jutges s’encarreguen de desestimar els casos amb arguments tan febles com que no es podia reconèixer l’agent que havia colpejat o fins i tot dient que la força utilitzada per la policia era proporcionada. Algunes de les persones que s’han trobat davant d’aquestes situacions s’han sentit desprotegides, perquè, tot i ser víctimes reals, el sistema no les ha volgudes reconèixer i en alguns casos fins i tot les ha assenyalades com a culpables. Però nosaltres som tossuts i no volem oblidar, perquè la injustícia no s’ha d’oblidar mai, per molt que interessi per tergiversar la història. Per això testimoniem: per sumar testimonis i donar suport en grup, per acumular forces. Units podem arribar molt més lluny que cada denúncia a títol personal.
Propers passos?
Hem demanat una reunió amb el president del Parlament per traslladar-li la nostra demanda sobre la comissió d’investigació i també comencem a contactar amb els diferents partits polítics catalans perquè traslladin la petició als seus representants del Congrés. És injustificable que se’ns negui saber per què ens van pegar agents de la Policía Nacional i guàrdies civils quan exercíem el nostre dret a vot com a ciutadans d’un país democràtic. Arribarem on calgui i ho tornarem a exigir les vegades que sigui necessari.
Veu viable una demanda conjunta?
Ho estem treballant amb el suport de diferents associacions i grups d’advocats, perquè tothom coincideix a dir que la vulneració dels drets civils l’1-O no pot quedar sense resposta. Tenim les veus, tenim els testimonis i tenim la veritat. Independentment de les demandes interposades per cadascuna de les persones afectades, creiem que com a associació tenim el deure moral de fer aquest pas i el farem passi el temps que passi, perquè ara estic jo al capdavant, però, quan jo marxi, hem de garantir que hi haurà relleu i els objectius es continuaran defensant.
Què els fa pensar que ara sí tindran el ressò que esperaven i que no va arribar en un primer moment?
Hi ha hagut un canvi significatiu. Ara, disposem del suport d’algú que s’ha implicat en la nostra causa i que està acostumada a moure’s pel món com és la portaveu de la Comissió Internacional de Ciutadans Europeus, Anna Arqué. Ella ens va trobar i es va posar a la nostra disposició per vehicular els ajuts i els contactes necessaris. Li estic molt agraïda, perquè com a voluntaris que som necessitem tota l’ajuda possible i si ens la dona un entitat amb prestigi i amb una estructura amb capacitat per fer més feina és un descans. En paraules seves: el poble està treballant i això és fer República!
Entenc que l’associació es desplaçarà pel territori.
Tenim la intenció d’anar a fer trobades i altres actes allà on ens les demanin, perquè és bàsic donar-nos a conèixer i compartir les experiències que tots hem viscut. Hem de fer país, fora de Barcelona, perquè pertanyem a aquesta demarcació, però l’objectiu és desplaçar-nos a la resta. De fet, des que hem començat a treballar amb l’ICEC, moltes de les persones amb què vam intentar contactar abans ens responen ara. És important el missatge i crear una xarxa de complicitats arreu del país que mantingui viu el record d’un dia que no hem d’oblidar mai. La resposta ciutadana ha estat i està sent constant, tant a les manifestacions i concentracions, com en els actes de suport als presos i exiliats, com en les aportacions econòmiques a les caixes de resistència. Cada cop que participen en algun acte, al final sempre se m’apropa algú que té la necessitat d’explicar-me com va viure l’1 d’octubre i alguns encara arrosseguen seqüeles i els costa de superar-ho. Perquè quan hi penses, ara que ja han passat molts mesos, continues veient que els fets van ser molt greus, que no hi ha cap justificació possible.
Creu que amb el temps la situació pot acabar normalitzant-se o diluint-se?
No, de cap manera! Ni oblidarem ni callarem. Des de la societat catalana hi ha una demanda real perquè el proper 1 d’octubre sigui un dia de commemoració, de celebració d’una victòria per un referèndum que vam aconseguir fer malgrat tots els entrebancs. Un jove del poble em va dir que l’1 d’octubre havia de ser “el nostre 11 de setembre”. Perquè els joves han viscut per primer cop en directe la repressió de l’Estat cap a la ciutadania i tenim la necessitat, ells i nosaltres, de fer-ne memòria. Hem de demostrar que encara hi som, que el nostre compromís amb el país es manté, perquè he parlat amb molta gent, amb afectats de tota mena, i la majoria m’ha assegurat que tornarien a sortir a defensar els nostres drets. Els policies van venir a fer por, i ho van aconseguir, però també ens van fer més forts com a poble.
Què en pensa, del lideratge dels partits i de les grans entitats socials?
Que estan fent molta feina, però que la ciutadania no es pot moure només quan es convoquen mobilitzacions, com si es tractés de ser-hi presents, de cridar quatre consignes i de tornar a casa amb la sensació que ja s’ha complert. El poble ja s’ha apoderat, ja ha triat República, i com a poble hem de poder demostrar la nostra força en tots els sectors socials, culturals, esportius... Sovint, comentem amb la gent de Dosrius que vam viure l’1-O que ens va sorprendre a nosaltres mateixos la reacció que vam tenir, perquè, tot i veure que els policies entraven en formació i es veia clar que venien a pegar, la gent es va agafar dels braços i es va posar davant de les urnes per defensar-les. Aquesta gent era la nostra gent, pares, germans, amics, veïns, i no pas els polítics. Un poble que és capaç d’arribar on hem arribat pot aspirar a molt.
I quin paper han de fer els polítics en aquest escenari de país?
Fa molts anys que vaig ser dins la política municipal i me’n vaig sortir perquè, més d’un cop, anava amb el lliri a la mà i me’l vaig haver de menjar [riu]. Crec que els polítics, en general, no estan reaccionant com una gran part del poble esperem. Haurien de plantejar-se que si estem vivint en un moment excepcional s’ha de respondre i actuar d’una manera excepcional. És a dir, no hi caben ni els interessos particulars, ni els de partit. L’important són els interessos globals, els que beneficien el futur del nostre país. Si continuen pensant que les eleccions que venen, siguin municipals o europees, han de ser igual que les anteriors, estan molt equivocats. Ara, estem a les trinxeres, estem lluitant per sobreviure i per poder dur a terme allò que l’1-O va començar i que el 21-D va constatar. Per tant, si aquest missatge no és entès per algun polític o per algun partit, el més correcte és que aquest polític o fins i tot aquest partit s’aparti. Conec gent que no volia anar a votar l’1-O i que quan va començar a veure els atacs als col·legis va sortir de casa amb la papereta a la mà. No es pot trair la voluntat del poble català i no es pot treure al poble allò que és seu, que ha lluitat i defensat i per què a alguns els han trencat la cara.
Davant els darrers moviments, creu que els partits seran capaços de tirar endavant aquest mandat del poble?
No ho sé i m’agradaria saber-ho. No conec les estratègies i, a més, hi ha una situació concreta que s’ha de resoldre, com és la dels presos i els exiliats polítics. Quan entra un lladre a casa teva, et roba, se t’endú els fills i després et demana de dialogar per pactar el seu retorn, no es tracta de cap negociació, sinó de xantatge. Políticament, mentre tinguin segrestats els nostres, acusats d’uns delictes inventats, no es podrà negociar en igualtat de condicions.
Un mandat de poble que ve de lluny.
Precisament, per això. Abans de l’1-O ja hi va haver la iniciativa de diferents municipis que van posar les urnes als carrers, començant per Arenys de Munt, el 2009, i posteriorment es va celebrar el 9-N. I tot va ser possible gràcies a la implicació de la gent, a la seva voluntat i a la seva força. Ja ho diuen que la República comença a cada casa i a cada població. Per això és tan important que, en els comicis municipals de l’any vinent, hi hagi uns resultats clarament independentistes i republicans. No serà fàcil teixir propostes polítiques conjuntes, ja ho estem veient cada dia, però per a això hi són els polítics i les seves estructures: per resoldre problemes i donar respostes. Els ciutadans els han triat i ells es deuen a les demandes que els han traslladat.
Experiència personal
Virgínia Martínez va col·laborar en els preparatius previs a la jornada electoral de l’1-O a Dosrius. A primera hora del matí d’aquell diumenge, van començar a arribar les imatges i les informacions sobre la càrrega policial a Canyamars. Cap al migdia, Martínez va decidir anar a dinar amb la seva mare. El seu home i el seu fill es van quedar dins de l’escola on es feien les votacions. Quan van arribar les furgonetes de la Policía Nacional, Virgínia Martínez va córrer cap al col·legi, però ja no hi va poder accedir. Va aconseguir plantar-se davant la porta i va reclamar de poder-hi entrar davant els agents que li ho impedien. Repetia plorant que no feia res de dolent i que volia anar amb el marit i el fill. Un dels agents la va sacsejar i va caure a terra mentre intentaven agafar-li la bossa, la insultaven i l’amenaçaven. Després d’uns minuts, la van deixar estar. “No vaig veure com entraven els policies, però mentre era a terra sentia els crits de la gent que era dins i això em va destrossar”, diu.
Les xifres de la vergonya
L’1 d’octubre del 2017, les forces de seguretat de l’Estat –Policía Nacional i Guàrdia Civil– van repartir cops sense miraments a més de noranta col·legis electorals, situats tant a les capitals catalanes i, en especial, en pobles petits. En el web www.catmemoria.cat encara es pot consultar la informació. De les actuacions desproporcionades dels agents es va derivar un nombre molt important de ferits, de què el Departament de Salut va fer un informe acurat i els va xifrar en 1.066 persones (un 10% eren gent gran). L’exministre Zoido va quantificar en 87 milions d’euros el cost de l’operació Copèrnic, en què van participar fins a 6.000 agents, per reprimir la celebració del referèndum.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.