“Creia que a l’URSS era més lliure”

Té 92 anys... 92! La Roser Rosés és eixerida i menuda; es mou com una joveneta d’ulls penetrants. Han vist tantes coses, aquests ulls, que han après a acceptar la vida tal com és, sense enganyar-se. Ho sabem xerrant amb ella i pel seu llibre, Trenes tallades. Records d’una “nena de Rússia” (2016, Edicions Cal·lígraf). “Aquest llibre m’ha canviat la vida. M’ha donat moltes il·lusions, moltes alegries. És un regal inesperat en la vellesa”, explica. Són records de molts anys d’exili, que van començar el 1938, als 12 anys, quan els pares la van enviar a Rússia –l’URSS, aleshores–, amb centenars de nens, per posar-la a recer dels estralls que estava causant a Barcelona la Guerra Civil. Havien de ser uns mesos, però va trigar nou anys a poder tornar a casa. D’aquests nou anys, set i mig els va passar a Rússia, i la resta, a Mèxic, on hi havia l’oncle Víctor, que havia facilitat que participés en l’expedició i que després va fer possible el seu retorn. Va tornar a veure els pares i el germà el 1947. Tenia 21 anys.

La Roser Rosés va tenir experiència, en poc més d’una dècada, de la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial, i de la postguerra plena de dificultats econòmiques i del franquisme i la seva repressió brutal. No fa pas tant, que va començar a explicar el seu periple vital a Rússia, ple de llargs i penosos desplaçaments a causa de la guerra amb els alemanys. Segueix fent presentacions del llibre –que al principi eren unes notes a l’ordinador, pensades com un llegat per a la família–, i xerrades. A les presentacions, du un llapis de memòria per ensenyar els recorreguts que va fer des de l’exili fins a la repatriació.

Les preguntes s’acumulen. S’amunteguen una al damunt de l’altra. Nou anys? Passant d’una guerra a una altra? Als 12 anys? Com es va sobreposar? “Em concentrava en el dia a dia.” Deixar escapar el cor, per a aquells “nens de Rússia”, era un luxe. “Aquella era la realitat. No podia pensar en els pares, en el sentit de dir: «Ai, si els tingués aquí!»... A part que no soc pessimista de mena. Això hi fa molt, perquè si ets pessimista estàs més a prop de la mort.”

Rosés narra els seus records com ho hauria fet als 12, 13... als 21 anys. No escriu com la dona que és ara. No rellegeix els fets amb allò que sap ara. No reinterpreta. I del règim soviètic, què en pensava? “Jo només ho vivia. Vaig anar amb la tieta [que va acabar fora de la colònia per la seva actitud crítica]. Ella veia altres coses, però jo... Jo feia el que feia tothom. I al començament no estava pas malament! De l’adoctrinament que es parla, jo me’n vaig adonar després.” I segueix: “Els més grans, potser sí que estaven més polititzats i feien actes d’exaltació de la segona pàtria, Rússia. I jo hi pensava, si potser ho seria, una segona pàtria... No m’hi capficava, però.” Alguna vegada –molt poques–, quan ha parlat en públic, algú li ha insistit perquè fos crítica amb l’URSS. “Vaig ser ben acollida. Em van acollir en un país, la Unió Soviètica, on em volien, interessadament o no, en això no m’hi poso. I, en canvi, què passa amb els refugiats que van creuar la frontera, com els van acollir a França? Només hi va haver una diferència de mesos, entre el meu acolliment i el dels nens que marxaven amb els seus pares...” Les coses no són blanques o negres. Els judicis sumaríssims sobre la història poden ser paranys.

Quan va tornar, ja amb 21 anys, es va trobar un escenari ben diferent de la República feliç d’abans de la guerra que recordava. “Sent dues dictadures, aquí i a l’URSS, creia que a l’URSS era més lliure, perquè allí, al començament, tenia una vida regalada, estava tot resolt. Després, la Segona Guerra Mundial ho va destrossar tot. Però mentre no hi va haver guerra amb els nazis, es pot dir que a Rússia vivíem bé.” Tot el que havia viscut s’ho va haver de quedar per a ella. A casa, amb els pares i el seu germà, el pacte de silenci va ser explícit, li ho va dir la mare: tothom havia patit molt, era millor no parlar-ne. Però per a la Roser, que s’esperava poder compartir el que havia viscut, va ser un tràngol haver d’empassar-se tantes coses. Era la por, diu ara. L’oncle, que la va reclamar des de Mèxic i va aconseguir que pogués retrobar-se amb la família, li va fer prometre que mai, mai, diria que havia estat a l’URSS. Per a tothom ella havia estat refugiada a França. “Vaig venir molt alliçonada pel tio Víctor per no explicar que havia estat a l’URSS. Aquesta repressió, de bon començament... Pensava: «Un dia vindrà la policia i em descobriran!» Sempre tenia aquest neguit.”

Recorda els pares. “Em va costar de pair, el silenci, però si hi penso ara, crec que va ser com una entesa. Havia arribat amb papers falsos, i a un poble, Mollet, on les notícies s’escampaven més fàcilment. Tot plegat em feia estar alerta, per no relliscar. Amb els pares va ser com un pacte: ells no sabien res de mi i jo no sabia res d’ells. Així, si ens interrogaven, no podríem explicar el que no sabíem. Va ser por i va ser una manera de protegir-nos.” Durant els set anys i mig passats a Rússia, no saber res de la família, si eren vius o morts. Quan va tornar no li va faltar l’afecte. “Em sentia estimada, ho veia, ho sentia, era una evidència. Però el fet de no poder parlar-ne hi feia molt, era com una barrera que ens separava.”

Pensa en el franquisme. “També em va afectar, et condicionava, encara que mantenies l’esperit d’allò que estimaves: la llibertat, la República, el que tenia abans de la Guerra Civil. Sí, era feliç, amb la República... i això també ens ho volien treure del cap.” Els ecos del que va aprendre a l’escola abans de la guerra la van mantenir dempeus: amor per la pròpia terra i la pròpia llengua. “La República va ser una època molt oberta i molt maca. Si hagués continuat, Espanya hauria estat molt diferent, molt...”

Amb el seu marit, no en va parlar gaire, d’aquells anys d’infantesa i primera joventut. Ni tampoc amb els fills. Fins que no fa tants anys, cap al 2006, sense saber per què, ho va comentar amb un grup d’exalumnes de les escoles de la República. Explicar aquells anys, posar-los per escrit –si més no una part–, què va representar per a la família? “Es fan càrrec dels patiments, es fan càrrec de la història. També m’ha apropat més als meus fills.”