Enric Garriga
President de l'Amical Mauthausen i d'altres camps
“Que s’utilitzi ‘nazi’ com a insult em provoca ràbia i indignació”
L’Amical de Mauthausen i altres camps i de totes les víctimes del nazisme d’Espanya va néixer el 1962, però es va mantenir en la clandestinitat fins a 1978. D’àmbit estatal i amb seu a Barcelona, l’associació defensa el record dels 10.000 republicans i republicanes espanyols que van ser deportats als camps de concentració nazis. Enric Garriga és fill d’un deportat que va aconseguir tornar a casa. La gran majoria no va poder sortir d’aquell infern.
Què sent quan escolta la paraula ‘nazi’ utilitzada com a insult?
Ràbia i indignació. Els nostres dos objectius bàsics com a Amical són la defensa de la memòria de la deportació republicana i la prevenció del feixisme. Nosaltres coneixem la realitat de les persones que van patir el règim nacionalsocialista i això no és comparable a cap altra situació. La banalització tant del terme nazi com del terme feixista i la seva utilització de manera indiscriminada ens dol i ens indigna. No ens cansem ni ens cansarem de lluitar, sobretot ara en uns moments en què qualsevol i en qualsevol àmbit i bàndol s’atreveix a fer un ús tan lleuger d’aquestes paraules. I arriba un moment en què no saps si és per ignorància o, pitjor, per mala fe.
I què proposa per intentar aturar-ho?
Denunciar-ho públicament com hem estat fent des de fa temps. Ni històricament ni lingüísticament és adequat l’ús d’aquests termes, però sobretot no ho és moralment.
Hi ha un discurs intencionat per banalitzar determinat llenguatge?
Crec que hi ha un 50% d’intencionalitat i un 50% d’ignorància. Estic convençut que si féssim una enquesta a aquesta gent que fa servir a les xarxes socials els termes nazi i feixista molts no sabrien ni explicar-ne el significat. Sovint poso com a exemple una icona que ha aparegut milers de vegades a les samarretes, el Che Guevara, i que molts joves ho ignoren tot del personatge. Tot i això, si hi aprofundíssim, darrere de tot el que està passant al país sí que hi pot haver un objectiu concret, uns ideòlegs que mouen els fils, un moviment interessat a diluir situacions històriques passades, a rebaixar la seva importància davant de la ciutadania actual. Les coses no passen mai per casualitat.
Diluir la història? Per què?
Quan fem les xerrades a les escoles i a altres centres sempre repetim a la gent que ens escolta que el nacionalsocialisme és l’època més negra que ha viscut la humanitat. Moltes vegades els joves ho posen en dubte i defensen que de guerres, de matances, de camps de concentració i de genocidis n’hi ha hagut sempre. I és cert, però la gran diferència és la planificació, la sistematització per dur a terme l’eliminació de persones humanes. Mai abans un govern havia posat tot l’aparell de l’Estat al servei de l’assassinat de milions de persones. Això és el nazisme real i amb els anys hi ha hagut força intents de suavitzar els fets, de no ser tan rigorosos amb la investigació de la realitat. I fa por pensar que se’n puguin sortir.
A Alemanya utilitzar el terme ‘nazi’ està penat.
I aquí no, perquè arrosseguem encara la derrota de la Guerra Civil. La famosa Transició no va fer net i no va facilitar que es possessin noves normes com a la resta de països d’Europa. Si, a tot això, hi afegim que els hereus del franquisme encara tenen importants quotes de poder a Espanya, la situació no millorarà. Com a Amical hem portat un grapat de propostes al Congrés perquè es reconegui el dret de les víctimes del feixisme i del nazisme i cap d’aquestes ha prosperat. No hi ha cap reconeixement de les víctimes, però tampoc hi ha cap reconeixement de la culpabilitat de l’Estat. Gran part de la culpabilitat de la mort dels deportats republicans als camps de concentració prové del desinterès i l’oblit del govern franquista. Cal recordar les paraules del ministre d’Exteriors de Franco, Serrano Suñer, a Hitler quan aquest li va preguntar què n’havia de fer, dels presoners republicans que havien caigut a les mans del III Reich, i el ministre li va respondre: “No hi ha espanyols fora d’Espanya.” Va ser la seva condemna de mort, perquè van perdre la seva condició de presoners polítics.
Fem culte a l’oblit.
S’aboca per dues coses que considero igualment perilloses. Una, l’oblit barrejat amb la dissolució de la crueltat dels fets, i quan això no és possible volen imposar l’equiparació. Quan es vol erigir un monument als republicans sempre surt la demanda que s’ha de fer als dos bàndols del conflicte bèl·lic. Per això a l’Amical no ens agrada parlar de Guerra Civil, perquè no va ser una guerra entre germans, entre dos grups iguals. Va ser un cop d’estat feixista contra un govern legalment constituït de la República. Les coses clares. Mai es poden equiparar les morts del bàndol anomenat nacional, ni en nombre de morts, ni en tipus, ni en temps de repressió, amb les que hi va haver en el bàndol republicà.
Espanya és un cas peculiar
Nosaltres ho repetim sovint en les nostres xerrades. Quan els aliats van alliberar els camps de concentració, els presoners van poder tornar a casa seva i van ser honorats i ajudats. Tots menys els republicans. Ells ja no tenien casa. El meu pare va estar al camp de Buchenwald del gener de 1944 a l’abril de 1945. El camp va ser alliberat l’11 d’abril de 1945, però els espanyols que hi eren no en van sortir fins a mitjan maig d’aquell any. Us podeu imaginar que algú que ha estat empresonat, patint les pitjors condicions possibles, hagi d’esperar i quedar-se al camp de concentració perquè no té cap altre lloc on anar? És molt cruel. Els republicans van perdre la guerra a Espanya, van marxar a ajudar els aliats en la II Guerra Mundial i quan aquests van guanyar ells continuaven sent perdedors. Després de nou anys de guerrejar, van perdre dues vegades.
L’Amical tampoc ho ha tingut fàcil per recuperar la memòria històrica.
És cert. Aquest any precisament complim 40 anys de legalització, malgrat que vam ser creats l’any 1962. Fins a 1978 vam haver de treballar en la clandestinitat. Una clandestinitat que va marcar la vida de molta gent. Gent que no va poder parlar mai per por, gent que va morir sense poder explicar la seva història, gent que va cremar els seus papers pensant que el vindrien a buscar altre cop... La història de la deportació espanyola no és completa. Encara ara ve gent a l’Amical preguntant per familiars desapareguts. Això no passa a cap altre país, perquè a partir de 1945 es va començar a escriure la història del que havia passat. Als republicans espanyols, encara avui ningú no els ha donat les gràcies per ser els primers a lluitar contra el feixisme a Europa. Un feixisme que va començar el 1936.
Un col·lectiu poc nombrós comparat amb el jueu.
Tampoc hi ha ajudat que fossin només uns deu mil davant dels 6 milions de jueus que es calcula que van morir als camps de concentració i extermini. Era un grup molt petit, però molt important pel que va representar a l’inici de la guerra, en la mateixa gestió dels camps on els republicans van acollir altres col·lectius perquè ja tenien una estructura de supervivència feta i que funcionava amb eficiència.
Què en pensa, de l’aplicació del delicte d’odi?
És de molta complexitat. Som un país de molta normativa, tenim més lleis que ningú, però com que tenen un procés de tramitació tan complicat sovint s’acaba fent un text ambigu que ha de ser interpretat. I això és pervers quan s’ha d’aplicar. Hauríem de ser molt més rigorosos per evitar interpretacions particulars. Cal aclarir les coses per garantir i prioritzar els drets fonamentals i la convivència. Tenim una classe política, en general, mediocre i poc formada, curts de mires però amb interessos. Necessitem més que mai gent que pensi, que lideri, que busqui i treballi pel bé comú.
És correcte dir que vivim en un estat feixista?
No, no vivim en un estat feixista. Fins a l’arribada del PSOE al govern a Espanya governava un partit de dretes escollit democràticament. I això cal explicar-ho molt bé, encara que hi hagi gent que no ho vulgui veure o, com dèiem, utilitzi el vocabulari de manera incorrecta. Hem de ser rigorosos, perquè si no ho som nosaltres no podrem reclamar que ho siguin els altres.
I de presos polítics n’hi ha a l’Estat espanyol?
En aquest tema intentem no pronunciar-nos, no pas per la famosa equidistància, sinó perquè nosaltres entenem que el pres polític és aquell que està empresonat sense cap motiu legal. Qui l’envia a la presó és un govern, no un jutge, com és el cas dels actuals polítics catalans presos. Estem d’acord que la que estem vivint és una situació irregular i anòmala, clarament injusta perquè és un conflicte polític que s’ha judicialitzat. Però en qualsevol cas nosaltres hem de ser els primers a reclamar la rigorositat en el llenguatge que dèiem abans.
I, de separació de poders, n’hi ha al país?
Entrem de ple en la subjectivitat. Hi ha un únic corpus legal, però també hi ha un marge prou gran per fer interpretacions del tot contraposades que aniran en funció de qui tingui el poder en aquell moment. Malgrat tot, tinc l’esperança que una situació tan enquistada com la que estem vivint actualment entre Catalunya i Espanya tingui una solució política. I segurament la solució és explorar altres models polítics de convivència diferents als que s’han plantejat, i radicalitzat, fins ara. Potser també hi ha interessos perquè els conflicte no es resolgui.
Per què hi ha un auge dels moviments d’extrema dreta?
Ho estem veient diàriament, tant aquí com a fora. I no és tant la seva presència, sinó la impunitat que arrosseguen. Surten al carrer conscients que res no els aturarà, se senten lliures per fer les seves proclames, i això és molt perillós.
La solució és il·legalitzar-los?
Sí, però no només. Quan ja hi són se’ls ha d’aturar, però cal també un treball de camp, més profund, per conèixer les arrels de la seva multiplicació i actuar. Per què surten? Per què atrauen nois i noies tan joves? Crec que hi ha tres elements detonants del creixement de l’extrema dreta. El primer és la manca de valors que està vivint Europa i que és reconegut arreu. Molts dels deportats lamenten que aquella Europa dels drets humans, de la internacionalització i de les llibertats per les quals ells van lluitar s’ha transformat en l’Europa dels interessos econòmics i del Banc Mundial. El segon és la crisi econòmica, que provoca la por de perdre la casa i la feina, que retrau la gent i la fa més egoista. I com que es tracta d’una crisi econòmica mundial el tercer element correspon als corrents migratoris que portaran milers d’immigrants al continent per buscar una oportunitat. El còctel és explosiu i és el millor escenari perquè aquests moviments trobin cada cop més adeptes. En definitiva, la causa principal és el capitalisme salvatge que busca l’interès econòmic ràpid basat en l’explotació de la classe treballadora i en la destrucció dels recursos naturals. Una destrucció que provoca el canvi climàtic i la desaparició de recursos als països d’origen, que, com a conseqüència, seran els principals emissors d’immigrants. O hi posem mà de debò o mantindrem indefinidament l’escenari propici perquè l’extrema dreta continuï creixent. Però, sense una societat construïda i educada en els valors que dèiem, la resposta ens queda lluny, molt lluny, i la gent continuarà votant opcions que prometin seguretat i estabilitat, encara que sigui a partir de criminalitzar i assenyalar determinats col·lectius.
Es pot repetir la tragèdia?
És un escenari que ens plantegen sovint, però crec que es tracta d’una pregunta trampa. No hem après la lliçó, però sí que hem après a externalitzar els conflictes. Se’n parla poc a Europa dels conflictes fora de les seves fronteres. Una Europa que ha de recordar que no està sola al món i que malgrat ser el bressol dels drets humans no ho aplica. Vivim dels recursos naturals de tot el planeta, explotem els països menys afavorits i quan la seva gent ens truca a la porta demanant ajuda els fem fora.
Veient els nous reptes d’Europa és bo o dolent que s’estigui trencant el model que ha funcionat fins ara?
Crec que és bo si ha de servir per recuperar els valors de la internacionalitat i la fraternitat que van fer gran el continent. Hi un document que a mi em serveix molt: el jurament que van fer els supervivents de Mauthausen i de Buchenwald. Sobre els cadàvers dels companys que ja no hi són juren que no deixaran de lluitar per construir un món nou, d’homes i dones lliures, en pau, fraternal i solidari entre tots els pobles de la terra. Aquest és el model que ha de prevaldre. No un model d’estats, sinó de persones.
Un país que subvencioni la Fundació Francisco Franco té futur?
No. O com a mínim no el futur que nosaltres volem. S’ha de deixar molt clar que, en aquesta societat fraternal, lliure i internacionalista que defensem, no hi cap la gratificació a persones, entitats i grups que enalteixen el feixisme. La Fundació Francisco Franco i el Valle de los Caídos haurien d’estar absolutament prohibits des de fa molts anys. Ells encara reben subvenció, mentre que no hi ha prou diners per desenterrar els morts de les fosses comunes i per desenvolupar la llei de la memòria històrica, avui encara més necessària que mai.
Ser-hi per dues raons
Enric Garriga és president de l’Amical des del 2013 i ho és, diu, per dues raons. La primera, per motius familiars: el seu pare va ser un dels deportats a diferents camps de concentració. “Vaig entrar tard a l’entitat, pocs anys abans que ell morís”, precisa. La segona és el compromís polític i actiu contra el feixisme. Treballa a l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú com a cap del Departament de Medi Ambient, un camp en què també cal fer encara molta pedagogia. Garriga destaca que l’experiència al consistori li permet facilitar els tràmits administratius que fan falta per anar sumant adhesions d’ajuntaments a la Xarxa de Memòria i Prevenció del Feixisme, d’àmbit estatal, d’on ja són membres ajuntaments com ara Santa Coloma de Gramenet, Sabadell, Terrassa, Xàtiva i altres municipis d’Extremadura i el País Basc.
Conèixer el passat més fosc per no repetir-lo
Sota el paraigua de la Xarxa de Memòria i Prevenció del Feixisme Mai Més, l’Amical de Mauthausen i altres camps duu a terme una experiència pedagògica adreçada als alumnes de quart d’ESO i de primer de batxillerat de diferents instituts. L’objectiu prioritari és treballar de manera transversal amb aquests adolescents la història de la deportació a través de conferències, exposicions i projecció de pel·lícules. La iniciativa també inclou la visita guiada a un camp de concentració, habitualment el de Buchenwald –on van entrar 240.000 deportats i només en van sobreviure 50.000. “El projecte pretén esperonar l’esperit crític dels joves, perquè aprenguin d’un passat que no s’ha de tornar a repetir”, diu Garriga, que assegura que els participants “tornen a casa impactats”. La proposta va néixer a Vilanova i la Geltrú i ja hi participen centres de Cubelles, Sitges, Sant Pere de Ribes i Gavà. La Xarxa Mai Més, amb vocació europea, també busca la implicació d’administracions i entitats.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.