Entrevista

Enric Garriga

President de l'Amical Mauthausen i d'altres camps

 “Que s’utilitzi ‘nazi’ com a insult em provoca ràbia i indignació”

L’Ami­cal de Maut­hau­sen i altres camps i de totes les vícti­mes del nazisme d’Espa­nya va néixer el 1962, però es va man­te­nir en la clan­des­ti­ni­tat fins a 1978. D’àmbit esta­tal i amb seu a Bar­ce­lona, l’asso­ci­ació defensa el record dels 10.000 repu­bli­cans i repu­bli­ca­nes espa­nyols que van ser depor­tats als camps de con­cen­tració nazis. Enric Gar­riga és fill d’un depor­tat que va acon­se­guir tor­nar a casa. La gran majo­ria no va poder sor­tir d’aquell infern.

Què sent quan escolta la paraula ‘nazi’ uti­lit­zada com a insult?
Ràbia i indig­nació. Els nos­tres dos objec­tius bàsics com a Ami­cal són la defensa de la memòria de la depor­tació repu­bli­cana i la pre­venció del fei­xisme. Nosal­tres conei­xem la rea­li­tat de les per­so­nes que van patir el règim naci­o­nal­so­ci­a­lista i això no és com­pa­ra­ble a cap altra situ­ació. La bana­lit­zació tant del terme nazi com del terme fei­xista i la seva uti­lit­zació de manera indis­cri­mi­nada ens dol i ens indigna. No ens can­sem ni ens can­sa­rem de llui­tar, sobre­tot ara en uns moments en què qual­se­vol i en qual­se­vol àmbit i bàndol s’atre­veix a fer un ús tan lleu­ger d’aques­tes parau­les. I arriba un moment en què no saps si és per ignorància o, pit­jor, per mala fe.
I què pro­posa per inten­tar atu­rar-ho?
Denun­ciar-ho públi­ca­ment com hem estat fent des de fa temps. Ni històrica­ment ni lingüísti­ca­ment és ade­quat l’ús d’aquests ter­mes, però sobre­tot no ho és moral­ment.
Hi ha un dis­curs inten­ci­o­nat per bana­lit­zar deter­mi­nat llen­guatge?
Crec que hi ha un 50% d’inten­ci­o­na­li­tat i un 50% d’ignorància. Estic con­vençut que si féssim una enquesta a aquesta gent que fa ser­vir a les xar­xes soci­als els ter­mes nazi i fei­xista molts no sabrien ni expli­car-ne el sig­ni­fi­cat. Sovint poso com a exem­ple una icona que ha apa­re­gut milers de vega­des a les samar­re­tes, el Che Gue­vara, i que molts joves ho igno­ren tot del per­so­natge. Tot i això, si hi apro­fundíssim, dar­rere de tot el que està pas­sant al país sí que hi pot haver un objec­tiu con­cret, uns ideòlegs que mouen els fils, un movi­ment interes­sat a diluir situ­a­ci­ons històriques pas­sa­des, a rebai­xar la seva importància davant de la ciu­ta­da­nia actual. Les coses no pas­sen mai per casu­a­li­tat.
Diluir la història? Per què?
Quan fem les xer­ra­des a les esco­les i a altres cen­tres sem­pre repe­tim a la gent que ens escolta que el naci­o­nal­so­ci­a­lisme és l’època més negra que ha vis­cut la huma­ni­tat. Mol­tes vega­des els joves ho posen en dubte i defen­sen que de guer­res, de matan­ces, de camps de con­cen­tració i de geno­ci­dis n’hi ha hagut sem­pre. I és cert, però la gran diferència és la pla­ni­fi­cació, la sis­te­ma­tit­zació per dur a terme l’eli­mi­nació de per­so­nes huma­nes. Mai abans un govern havia posat tot l’apa­rell de l’Estat al ser­vei de l’assas­si­nat de mili­ons de per­so­nes. Això és el nazisme real i amb els anys hi ha hagut força intents de sua­vit­zar els fets, de no ser tan rigo­ro­sos amb la inves­ti­gació de la rea­li­tat. I fa por pen­sar que se’n puguin sor­tir.
A Ale­ma­nya uti­lit­zar el terme ‘nazi’ està penat.
I aquí no, perquè arros­se­guem encara la der­rota de la Guerra Civil. La famosa Tran­sició no va fer net i no va faci­li­tar que es pos­ses­sin noves nor­mes com a la resta de països d’Europa. Si, a tot això, hi afe­gim que els hereus del fran­quisme encara tenen impor­tants quo­tes de poder a Espa­nya, la situ­ació no millo­rarà. Com a Ami­cal hem por­tat un gra­pat de pro­pos­tes al Congrés perquè es reco­ne­gui el dret de les vícti­mes del fei­xisme i del nazisme i cap d’aques­tes ha pros­pe­rat. No hi ha cap reco­nei­xe­ment de les vícti­mes, però tam­poc hi ha cap reco­nei­xe­ment de la cul­pa­bi­li­tat de l’Estat. Gran part de la cul­pa­bi­li­tat de la mort dels depor­tats repu­bli­cans als camps de con­cen­tració prové del des­in­terès i l’oblit del govern fran­quista. Cal recor­dar les parau­les del minis­tre d’Exte­ri­ors de Franco, Ser­rano Suñer, a Hit­ler quan aquest li va pre­gun­tar què n’havia de fer, dels pre­so­ners repu­bli­cans que havien cai­gut a les mans del III Reich, i el minis­tre li va res­pon­dre: “No hi ha espa­nyols fora d’Espa­nya.” Va ser la seva con­demna de mort, perquè van per­dre la seva con­dició de pre­so­ners polítics.
Fem culte a l’oblit.
S’aboca per dues coses que con­si­dero igual­ment peri­llo­ses. Una, l’oblit bar­re­jat amb la dis­so­lució de la cru­el­tat dels fets, i quan això no és pos­si­ble volen impo­sar l’equi­pa­ració. Quan es vol eri­gir un monu­ment als repu­bli­cans sem­pre surt la demanda que s’ha de fer als dos bàndols del con­flicte bèl·lic. Per això a l’Ami­cal no ens agrada par­lar de Guerra Civil, perquè no va ser una guerra entre ger­mans, entre dos grups iguals. Va ser un cop d’estat fei­xista con­tra un govern legal­ment cons­tituït de la República. Les coses clares. Mai es poden equi­pa­rar les morts del bàndol ano­me­nat naci­o­nal, ni en nom­bre de morts, ni en tipus, ni en temps de repressió, amb les que hi va haver en el bàndol repu­blicà.
Espa­nya és un cas pecu­liar
Nosal­tres ho repe­tim sovint en les nos­tres xer­ra­des. Quan els ali­ats van alli­be­rar els camps de con­cen­tració, els pre­so­ners van poder tor­nar a casa seva i van ser hono­rats i aju­dats. Tots menys els repu­bli­cans. Ells ja no tenien casa. El meu pare va estar al camp de Buc­henwald del gener de 1944 a l’abril de 1945. El camp va ser alli­be­rat l’11 d’abril de 1945, però els espa­nyols que hi eren no en van sor­tir fins a mit­jan maig d’aquell any. Us podeu ima­gi­nar que algú que ha estat empre­so­nat, patint les pit­jors con­di­ci­ons pos­si­bles, hagi d’espe­rar i que­dar-se al camp de con­cen­tració perquè no té cap altre lloc on anar? És molt cruel. Els repu­bli­cans van per­dre la guerra a Espa­nya, van mar­xar a aju­dar els ali­ats en la II Guerra Mun­dial i quan aquests van gua­nyar ells con­ti­nu­a­ven sent per­de­dors. Després de nou anys de guer­re­jar, van per­dre dues vega­des.
L’Ami­cal tam­poc ho ha tin­gut fàcil per recu­pe­rar la memòria històrica.
És cert. Aquest any pre­ci­sa­ment com­plim 40 anys de lega­lit­zació, mal­grat que vam ser cre­ats l’any 1962. Fins a 1978 vam haver de tre­ba­llar en la clan­des­ti­ni­tat. Una clan­des­ti­ni­tat que va mar­car la vida de molta gent. Gent que no va poder par­lar mai per por, gent que va morir sense poder expli­car la seva història, gent que va cre­mar els seus papers pen­sant que el vin­drien a bus­car altre cop... La història de la depor­tació espa­nyola no és com­pleta. Encara ara ve gent a l’Ami­cal pre­gun­tant per fami­li­ars des­a­pa­re­guts. Això no passa a cap altre país, perquè a par­tir de 1945 es va començar a escriure la història del que havia pas­sat. Als repu­bli­cans espa­nyols, encara avui ningú no els ha donat les gràcies per ser els pri­mers a llui­tar con­tra el fei­xisme a Europa. Un fei­xisme que va començar el 1936.
Un col·lec­tiu poc nombrós com­pa­rat amb el jueu.
Tam­poc hi ha aju­dat que fos­sin només uns deu mil davant dels 6 mili­ons de jueus que es cal­cula que van morir als camps de con­cen­tració i exter­mini. Era un grup molt petit, però molt impor­tant pel que va repre­sen­tar a l’inici de la guerra, en la mateixa gestió dels camps on els repu­bli­cans van aco­llir altres col·lec­tius perquè ja tenien una estruc­tura de super­vivència feta i que fun­ci­o­nava amb eficiència.
Què en pensa, de l’apli­cació del delicte d’odi?
És de molta com­ple­xi­tat. Som un país de molta nor­ma­tiva, tenim més lleis que ningú, però com que tenen un procés de tra­mi­tació tan com­pli­cat sovint s’acaba fent un text ambigu que ha de ser inter­pre­tat. I això és per­vers quan s’ha d’apli­car. Hauríem de ser molt més rigo­ro­sos per evi­tar inter­pre­ta­ci­ons par­ti­cu­lars. Cal acla­rir les coses per garan­tir i pri­o­rit­zar els drets fona­men­tals i la con­vivència. Tenim una classe política, en gene­ral, medi­o­cre i poc for­mada, curts de mires però amb interes­sos. Neces­si­tem més que mai gent que pensi, que lideri, que bus­qui i tre­ba­lli pel bé comú.
És cor­recte dir que vivim en un estat fei­xista?
No, no vivim en un estat fei­xista. Fins a l’arri­bada del PSOE al govern a Espa­nya gover­nava un par­tit de dre­tes esco­llit democràtica­ment. I això cal expli­car-ho molt bé, encara que hi hagi gent que no ho vul­gui veure o, com dèiem, uti­litzi el voca­bu­lari de manera incor­recta. Hem de ser rigo­ro­sos, perquè si no ho som nosal­tres no podrem recla­mar que ho siguin els altres.
I de pre­sos polítics n’hi ha a l’Estat espa­nyol?
En aquest tema inten­tem no pro­nun­ciar-nos, no pas per la famosa equi­distància, sinó perquè nosal­tres ente­nem que el pres polític és aquell que està empre­so­nat sense cap motiu legal. Qui l’envia a la presó és un govern, no un jutge, com és el cas dels actu­als polítics cata­lans pre­sos. Estem d’acord que la que estem vivint és una situ­ació irre­gu­lar i anòmala, clara­ment injusta perquè és un con­flicte polític que s’ha judi­ci­a­lit­zat. Però en qual­se­vol cas nosal­tres hem de ser els pri­mers a recla­mar la rigo­ro­si­tat en el llen­guatge que dèiem abans.
I, de sepa­ració de poders, n’hi ha al país?
Entrem de ple en la sub­jec­ti­vi­tat. Hi ha un únic cor­pus legal, però també hi ha un marge prou gran per fer inter­pre­ta­ci­ons del tot con­tra­po­sa­des que ani­ran en funció de qui tin­gui el poder en aquell moment. Mal­grat tot, tinc l’espe­rança que una situ­ació tan enquis­tada com la que estem vivint actu­al­ment entre Cata­lu­nya i Espa­nya tin­gui una solució política. I segu­ra­ment la solució és explo­rar altres models polítics de con­vivència dife­rents als que s’han plan­te­jat, i radi­ca­lit­zat, fins ara. Pot­ser també hi ha interes­sos perquè els con­flicte no es resol­gui.
Per què hi ha un auge dels movi­ments d’extrema dreta?
Ho estem veient diària­ment, tant aquí com a fora. I no és tant la seva presència, sinó la impu­ni­tat que arros­se­guen. Sur­ten al car­rer cons­ci­ents que res no els atu­rarà, se sen­ten lliu­res per fer les seves pro­cla­mes, i això és molt perillós.
La solució és il·lega­lit­zar-los?
Sí, però no només. Quan ja hi són se’ls ha d’atu­rar, però cal també un tre­ball de camp, més pro­fund, per conèixer les arrels de la seva mul­ti­pli­cació i actuar. Per què sur­ten? Per què atra­uen nois i noies tan joves? Crec que hi ha tres ele­ments deto­nants del crei­xe­ment de l’extrema dreta. El pri­mer és la manca de valors que està vivint Europa i que és reco­ne­gut arreu. Molts dels depor­tats lamen­ten que aque­lla Europa dels drets humans, de la inter­na­ci­o­na­lit­zació i de les lli­ber­tats per les quals ells van llui­tar s’ha trans­for­mat en l’Europa dels interes­sos econòmics i del Banc Mun­dial. El segon és la crisi econòmica, que pro­voca la por de per­dre la casa i la feina, que retrau la gent i la fa més ego­ista. I com que es tracta d’una crisi econòmica mun­dial el ter­cer ele­ment cor­res­pon als cor­rents migra­to­ris que por­ta­ran milers d’immi­grants al con­ti­nent per bus­car una opor­tu­ni­tat. El còctel és explo­siu i és el millor esce­nari perquè aquests movi­ments tro­bin cada cop més adep­tes. En defi­ni­tiva, la causa prin­ci­pal és el capi­ta­lisme sal­vatge que busca l’interès econòmic ràpid basat en l’explo­tació de la classe tre­ba­lla­dora i en la des­trucció dels recur­sos natu­rals. Una des­trucció que pro­voca el canvi climàtic i la des­a­pa­rició de recur­sos als països d’ori­gen, que, com a con­seqüència, seran els prin­ci­pals emis­sors d’immi­grants. O hi posem mà de debò o man­tin­drem inde­fi­ni­da­ment l’esce­nari pro­pici perquè l’extrema dreta con­tinuï crei­xent. Però, sense una soci­e­tat cons­truïda i edu­cada en els valors que dèiem, la res­posta ens queda lluny, molt lluny, i la gent con­ti­nuarà votant opci­ons que pro­me­tin segu­re­tat i esta­bi­li­tat, encara que sigui a par­tir de cri­mi­na­lit­zar i asse­nya­lar deter­mi­nats col·lec­tius.
Es pot repe­tir la tragèdia?
És un esce­nari que ens plan­te­gen sovint, però crec que es tracta d’una pre­gunta trampa. No hem après la lliçó, però sí que hem après a exter­na­lit­zar els con­flic­tes. Se’n parla poc a Europa dels con­flic­tes fora de les seves fron­te­res. Una Europa que ha de recor­dar que no està sola al món i que mal­grat ser el bres­sol dels drets humans no ho aplica. Vivim dels recur­sos natu­rals de tot el pla­neta, explo­tem els països menys afa­vo­rits i quan la seva gent ens truca a la porta dema­nant ajuda els fem fora.
Veient els nous rep­tes d’Europa és bo o dolent que s’esti­gui tren­cant el model que ha fun­ci­o­nat fins ara?
Crec que és bo si ha de ser­vir per recu­pe­rar els valors de la inter­na­ci­o­na­li­tat i la fra­ter­ni­tat que van fer gran el con­ti­nent. Hi un docu­ment que a mi em ser­veix molt: el jura­ment que van fer els super­vi­vents de Maut­hau­sen i de Buc­henwald. Sobre els cadàvers dels com­panys que ja no hi són juren que no dei­xa­ran de llui­tar per cons­truir un món nou, d’homes i dones lliu­res, en pau, fra­ter­nal i soli­dari entre tots els pobles de la terra. Aquest és el model que ha de pre­val­dre. No un model d’estats, sinó de per­so­nes.
Un país que sub­ven­ci­oni la Fun­dació Fran­cisco Franco té futur?
No. O com a mínim no el futur que nosal­tres volem. S’ha de dei­xar molt clar que, en aquesta soci­e­tat fra­ter­nal, lliure i inter­na­ci­o­na­lista que defen­sem, no hi cap la gra­ti­fi­cació a per­so­nes, enti­tats i grups que enal­tei­xen el fei­xisme. La Fun­dació Fran­cisco Franco i el Valle de los Caídos hau­rien d’estar abso­lu­ta­ment pro­hi­bits des de fa molts anys. Ells encara reben sub­venció, men­tre que no hi ha prou diners per desen­ter­rar els morts de les fos­ses comu­nes i per desen­vo­lu­par la llei de la memòria històrica, avui encara més necessària que mai.

Ser-hi per dues raons

Enric Garriga és president de l’Amical des del 2013 i ho és, diu, per dues raons. La primera, per motius familiars: el seu pare va ser un dels deportats a diferents camps de concentració. “Vaig entrar tard a l’entitat, pocs anys abans que ell morís”, precisa. La segona és el compromís polític i actiu contra el feixisme. Treballa a l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú com a cap del Departament de Medi Ambient, un camp en què també cal fer encara molta pedagogia. Garriga destaca que l’experiència al consistori li permet facilitar els tràmits administratius que fan falta per anar sumant adhesions d’ajuntaments a la Xarxa de Memòria i Prevenció del Feixisme, d’àmbit estatal, d’on ja són membres ajuntaments com ara Santa Coloma de Gramenet, Sabadell, Terrassa, Xàtiva i altres municipis d’Extremadura i el País Basc.

Conèixer el passat més fosc per no repetir-lo

Sota el paraigua de la Xarxa de Memòria i Prevenció del Feixisme Mai Més, l’Amical de Mauthausen i altres camps duu a terme una experiència pedagògica adreçada als alumnes de quart d’ESO i de primer de batxillerat de diferents instituts. L’objectiu prioritari és treballar de manera transversal amb aquests adolescents la història de la deportació a través de conferències, exposicions i projecció de pel·lícules. La iniciativa també inclou la visita guiada a un camp de concentració, habitualment el de Buchenwald –on van entrar 240.000 deportats i només en van sobreviure 50.000. “El projecte pretén esperonar l’esperit crític dels joves, perquè aprenguin d’un passat que no s’ha de tornar a repetir”, diu Garriga, que assegura que els participants “tornen a casa impactats”. La proposta va néixer a Vilanova i la Geltrú i ja hi participen centres de Cubelles, Sitges, Sant Pere de Ribes i Gavà. La Xarxa Mai Més, amb vocació europea, també busca la implicació d’administracions i entitats.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor