Salvador Samitier
Director de l'Oficina Catalana del Canvi Climàtic
Salvador Samitier
Director de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic des del 2009, treballa per implantar estratègies que ajudin Catalunya a afrontar un fenomen que està canviant el món
EFECTES CLARS
“Increment de temperatura i dels fenòmens climatològics extrems”
RESPOSTA
“El compromís amb la lluita contra el canvi climàtic es reflectirà en la propera generació”
RESULTATS
“Cal insistir que el ciutadà pot fer coses per canviar la situació”
LLEI
“Planteja reptes assumibles i també mecanismes econòmics per assumir-los”
Aquest ha estat un estiu marcat per una onada de calor significativa, però també per un quadre de tempestes intenses que s’han avançat als inicis de la tardor, quan tradicionalment eren més habituals. Contrastos meteorològics que ja no són nous, però que els especialistes alerten que s’intensificaran cada cop més. Benvinguts al canvi climàtic.
Tant donar l’alerta sobre l’arribada del canvi climàtic i resulta que fa temps que en patim les conseqüències.
Es continua parlant molt sovint el futur d’aquest fenomen quan la realitat ens demostra que fa uns quants anys que és entre nosaltres. De fet, l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic va ser creada per la Generalitat l’any 2006 i des de llavors hem anat avançant en polítiques climàtiques conscients que la situació era aquesta i que s’intensificaria en el futur.
Es treballa amb la vista posada en l’any 2050.
Ningú no sap del cert què pot passar l’any 2050, i per això es plantegen diversos escenaris, des del més optimista al més pessimista, encara que amb poques diferències. Allò que tenim clar és que, per dir-ho d’una manera ben col·loquial, el peix ja està venut. Les conseqüències en el clima d’aquí a trenta anys no corresponen a allò que fem, o deixem de fer, a partir d’ara, sinó que ho són d’allò que hem fet o hem deixat de fer fins avui. El nostre compromís amb la lluita contra el canvi climàtic es veurà reflectit en la propera generació i en recolliran els fruits els teus fills o els teus nets.
Ras i curt. Què suposa el canvi climàtic per a Catalunya?
Si som molt concrets i concisos, els principals efectes que patirem no només en l’àmbit del país, sinó de la zona del Mediterrani, seran un increment de la temperatura i dels fenòmens climatològics extrems, com ara la sequera i les tempestes. Pel que fa a l’increment de la temperatura, és un fet contrastat que tenim una mitjana d’uns 0,25 graus per dècada durant tot l’any i, a l’estiu, una mica més. En concret, tant la màxima com la mínima han augmentat, però la màxima ho ha fet més i ha provocat que l’amplitud tèrmica s’hagi incrementat i que afecti més tant les persones com els ecosistemes. Pel que fa a les sequeres i als aiguats, tant la freqüència com la intensitat seran majors. Encara que al final de l’any hagi plogut el mateix, la pluja es repartirà de manera menys equilibrada.
I quins són els riscos?
Els més evident pel que fa a la sequera és l’augment dels incendis forestals. Una situació que s’agreuja per un fet que no té res a veure amb el canvi climàtic, que és l’abandonament dels cultius i el canvi d’usos als boscos que s’arrossega des de mitjans del segle XIX i que suposa un augment molt gran de la superfície de massa forestal –boscos i matollar– a Catalunya. Gairebé el 60% de la superfície del país és massa forestal; encara que no ho sembli, tenim la mateixa que Suïssa. Ens calen solucions per a una gestió forestal adequada.
I pel que fa a la pluja?
De moment, no hem notat una disminució significativa de les precipitacions en la mitjana anual. Tot i això, sí que s’ha deixat notar a les zones del Pirineu i el Prepirineu, on hi ha les capçaleres dels rius. Amb l’augment de la temperatura, s’incrementa l’evapotransporació de les plantes que, tot i ser les mateixes, necessiten més aigua. Això ha provocat la reducció del cabal a les capçaleres dels rius, i amb menys aigua disponible, més problemes per a l’agricultura i la resta d’usos que se’n fan. Si a més la pluja t’arriba de manera més torrencial, tot el que implica la gestió de l’aigua, en especial la que implica l’ús industrial i turístic, es complica i es tensiona. Hem d’estar molt alerta perquè el riu continuï fent de riu, perquè el reg als cultius s’optimitzi, perquè no se’n faci un ús abusiu en determinades zones on s’incrementa la població en determinades èpoques de l’any...
S’ha de fer més control a les ciutats?
En l’àmbit urbà i industrial, encara que les coses sempre es poden fer millor, estem força al límit de l’eficiència. A l’àrea metropolitana, pel que fa al consum, estem al voltant d’uns 100 litres d’aigua per persona i dia, que és poc més que el que recomana l’Organització Mundial de la Salut (OMS) per viure. Pel que fa a la indústria, el consum és car i les empreses fa temps que controlen la despesa de l’aigua. És en el camp de l’agricultura, i especialment en les estructures de reg, on ens queda camí per recórrer. Al mateix temps, també s’haurà d’aprofundir en la tipologia de cultius i en les conseqüències que se’n poden derivar.
I ens queden els efectes a la costa.
Dels més visibles, també. L’augment del nivell del mar comporta que per cada centímetre que puja l’aigua, es perd un metre d’amplada de platja i, a més, s’intensifica l’efecte de determinats fenòmens atmosfèrics, com ara les llevantades, que provoquen greus destrosses en les estructures que es troben a tocar de la sorra. La nostra costa humanitzada agreuja la situació, perquè el mar no deixarà de pujar.
D’aquí a trenta anys ens haurà canviat el paisatge?
El dia a dia sovint dificulta veure els canvis en un espai determinat, perquè passa com amb les persones que vas veient amb assiduïtat, que no t’adones que es fan velles. No preveiem transformacions espectaculars en aquest període de temps, però canvis sí que n’hi ha hagut, com ara que al Montseny el faig creix menys, i hi ha moviments d’espècies vegetals que migren en alçada i te les trobes cada cop més amunt perquè busquen la temperatura òptima que abans tenien més avall. També en agricultura ens estem començant a trobar conreus de vinya a més altitud, s’avancen les veremes i les característiques del raïm... En el cas del mar ens trobem cada cop amb més normalitat a la Mediterrània catalana espècies de peixos que eren propis de les costes africanes, i captures de peixos tan nostres com el seitó estan en clara davallada. I d’aquests canvis n’informen amb detall els professionals i la gent a peu de territori, com els pagesos i els pescadors.
Hi ha solució per a tots els canvis o n’hi ha alguns en què ja hem fet tard?
Depèn d’allò que entenem per solució. Si la definició correspon a mantenir exactament les coses –com una foto fixa– com estaven fa un temps, probablement no es podrà tornar enrere, perquè no és a les nostres mans evitar l’increment de temperatura dels propers anys, ni la pujada del nivell del mar. Si, en canvi, la solució depèn de garantir uns ecosistemes sans i que ens proveeixin de determinats serveis, com ara l’aigua, sí que encara hi som a temps, encara que sigui amb la certesa que algunes espècies hauran canviat.
Com col·labora Catalunya en les emissions de CO2 a l’atmosfera?
Crec que és interessant aclarir que el CO2 actua de manera global i allò que ens afecta a Catalunya com a conseqüència del canvi climàtic no ve derivat de les emissions que en fem des d’aquí, sinó de les que fa tot el món. És a dir, si a Catalunya poguéssim ara mateix fer zero emissions de CO2 a l’atmosfera però a la resta del planeta es continués igual, tindríem els mateixos problemes. El nostre país emet 43,5 milions de tones d’aquest gas contra els 2.000 milions de tones que produeix el món sencer.
L’actuació en la mobilitat és una peça clau de l’estratègia que cal seguir?
Certament. El 98% de la mobilitat funciona amb combustibles fòssils, que vol dir que per produir-la hem de cremar i emetre CO2 a l’atmosfera. A banda d’això, pels tubs d’escapament dels vehicles s’escampen els anomenats NOx i altres partícules contaminants que afecten de ple la salut dels ciutadans. Uns elements que per lògica es concentren a les grans àrees urbanes, perquè hi ha una major mobilitat i, com en el cas de l’àrea metropolitana, perquè determinades condicions climàtiques tampoc ajuden a airejar bé aquesta contaminació. Les grans capitals, inclosa Barcelona, estan lluitant per intentar reduir l’emissió d’aquestes partícules a través d’una racionalització de la mobilitat que es concreta a reduir-la tot promovent l’ús del transport públic i fomentat el canvi cap al vehicle particular elèctric.
Veig que la lluita contra el canvi climàtic és multidisciplinària.
Des del punt de vista dels impactes que rebem, pràcticament tots els sectors es veuen afectats d’una manera o d’una altra, ja sigui directament o indirectament. Des del punt de vista de les emissions, és a dir de les causes que les provoquen, hi ha àmbits amb més responsabilitat i que han de ser prioritaris quan es tracta d’actuar. Les emissions de gasos d’efecte hivernacle fonamentalment estan donades pel model energètic que encara funciona. En un moment determinat de la història vam descobrir els combustibles fòssils, que com a fonts d’energia són fantàstics i són fàcils d’utilitzar. Però hem descobert la cara B, la dolenta, i necessàriament haurem d’incidir primer en aquells sectors més intensius en el consum d’energia. Parlàvem de la mobilitat i les dades són prou aclaridores: a Catalunya, aproximadament, el 28% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle provenen de la mobilitat. I si traiem el conjunt d’activitats industrials –al voltant d’un centenar– amb règim europeu de comerç de dret d’emissions, del que queda el 40% de les emissions també és mobilitat. És un punt crític quan es parla d’estratègies per reduir les emissions.
No és pas l’únic.
Per importància, el seguiria la producció d’electricitat. En la mesura que puguem ser capaços de fer-ne a partir de fonts renovables pot representar un abans i un després. Mentre utilitzem carbó, petroli i gas –encara que aquest darrer sigui el menys contaminant dels combustibles fòssils– serà molt complicat. La Unió Europea, quan es plantejava els objectius que cal assolir el 2050, parlava de reduir entre un 80 i un 85% les emissions de gasos d’efecte hivernacle respecte a les que teníem l’any 1990. Llavors, ja es plantejaven que hauríem de poder produir [a gran escala] electricitat sense combustibles fòssils. La proposta era molt ambiciosa.
Què representa per a Catalunya disposar d’una llei pròpia del canvi climàtic i amb capacitat per desenvolupar-la?
Ara per ara és vigent, excepte per l’apartat del fracking, en què encara està suspesa i estem en espera de la decisió final del Tribunal Constitucional. Tot i això, hem de ser rigorosos i assenyalar que no pel fet de disposar d’una llei les coses han de canviar. Ara bé, per què és important? Per tot el procés que va representar d’elaboració, reflexió i aportació de tothom. Perquè intenta donar una visió del que Catalunya ha de posar en marxa per afrontar els reptes del 2050 i també perquè és una visió global. A banda que des del punt de vista parlamentari hi va haver força consens per a l’aprovació. La llei és fruit de molts anys de feina i de governs de diferents colors, i això li dona força.
Planteja reptes assumibles?
Planteja reptes assumibles i planteja també mecanismes econòmics per assumir-los, cosa que no totes les lleis fan. La llei porta sota el braç un impost a les emissions de CO2 dels vehicles i també planteja una altra fiscalitat que caldrà anar desenvolupant en els propers anys amb la idea d’establir un preu per al CO2. En el sistema econòmic que tenim, sovint allò que no té un preu estipulat no s’optimitza, però si s’ha de pagar, segur que es posen en marxa mecanismes per intentar reduir-lo. Confiem que amb el canvi de govern a Madrid la impugnació es resolgui més ràpidament.
Què pot fer el ciutadà per pal·liar els efectes del canvi climàtic?
El ciutadà, amb el seu comportament diari, ja pren moltes decisions que impacten sobre el canvi climàtic. Des d’apostar per l’ús del transport públic quan en té l’ocasió, fins a comprar un vehicle híbrid o elèctric o garantir que el seu habitatge disposi de mesures eficients que no malbaratin els recursos, o fins i tot reclamar que els seus electrodomèstics disposin de la qualificació energètica adequada. És important no quedar-se només amb el cost de la inversió, sinó anar més enllà i preveure les prestacions a llarg termini i com el poden beneficiar tant a ell com al planeta en general.
La gent està prou conscienciada o s’espolsa la responsabilitat?
Hi ha àmbits en què des de fa temps s’ha incidit amb èxit en la necessitat de la implicació particular del ciutadà. Un dels principals han estat les campanyes per no malbaratar l’aigua, que han aconseguit que la majoria dels ciutadans en facin un consum més responsable. Però també és cert que aquests mateixos ciutadans poden fer un pas més i reclamar als seus proveïdors i a les empreses distribuïdores que l’energia que els subministrin sigui més sostenible i que provingui de fonts renovables. Si augmenta la pressió dels clients, les companyies poden millorar i arribar a canviar la seva oferta, perquè actualment ja n’hi ha que garanteixen una energia no provinent de combustibles fòssils i cent per cent renovables.
Els petits canvis són poderosos...
Ho són, sens dubte i si faciliten que s’hi vagi afegint més aquesta importància es multiplicaran. Des de regular el termòstat de casa a una temperatura correcta fins a fer la separació de les fraccions de la brossa, especialment l’orgànica. Hem d’intentar que la matèria orgànica no arribi als abocadors, perquè quan arriba reacciona i es converteix en metà, un gas que també provoca efecte hivernacle i que és un 21% més potent que el CO2.
‘A priori‘ no sembla gaire esforç. No es pot fer res més?
El compromís del ciutadà en la lluita contra el canvi climàtic és vital. Cada quatre anys té a les seves mans, a través del vot, la capacitat d’exigir als poders polítics canvis que afavoreixin el creixement de les energies renovables i el fet de tenir cura del medi ambient, entre altres coses. El canvi climàtic no és el resultat d’una única causa, sinó que respon al nostre mateix model de vida.
Com a societat del primer món la nostra obligació és major?
Com a societat occidental, disposem de diferents mecanismes que ens permeten actuar, però aquest no és el cas dels països menys desenvolupats, que es veuen abocats a dur a terme unes pràctiques amb una major incidència en el canvi climàtic. Com més gran sigui la col·laboració i la justícia en el repartiment dels recursos, major serà el benefici per a tot el planeta.
La situació és preocupant, però no sembla que espanti gaire ni que agiliti els canvis necessaris.
Els professionals de la comunicació diuen que si els missatges són sempre molt negatius i catastrofistes, els receptors desconnecten, com a mecanisme de protecció. L’alarma, en tot cas, ha de generar consciència. Cal insistir en la idea que el ciutadà pot fer coses per canviar la situació. El canvi climàtic comporta uns riscos, però tenim capacitat per donar-hi resposta. És tan fàcil com graduar l’aire condicionat a l’estiu per no haver de posar-nos una jaqueta quan entrem en un local perquè fa massa fred.
Un químic apassionat
Salvador Samitier és al capdavant de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic des de fa gairebé nou anys. Se’m descobreix com un apassionat de la seva feina, amb un discurs fàcil i entenedor en el sempre complicat món de la ciència i amb una evident vocació pedagògica. Aquest llicenciat en ciències químiques per la Universitat de Barcelona es va incorporar al llavors Departament de Medi Ambient l’any dels Jocs Olímpics de Barcelona. Prèviament, havia treballat durant quatre anys en el sector privat, desenvolupant tasques d’investigació. Ja a la Generalitat, primer va treballar com a cap del Servei de Qualificació Ambiental de la Direcció General de Qualitat Ambiental, servei que es va encarregar de desenvolupar. Samitier va substituir en el càrrec de director de l’Oficina, Josep Garriga i Sala, que se n’havia ocupat des de la seva creació l’any 2006. Defensa que els governs regionals i locals són, “sense cap dubte”, els que més feina estan fent per combatre el canvi climàtic.
Estudis des del segle XX
Les evidències científiques del canvi climàtic en l’àmbit mundial es remunten als anys vuitanta del segle passat. L’any 1988, el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient i l’Organització Meteorològica Mundial van establir conjuntament el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic, que ha anat analitzant periòdicament quines causes actuen en aquesta transformació innegable i que ha demostrat amb proves irrefutables que l’home és el causant principal de l’escalfament global actual.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.