Joan Colom
Subdirector de Drogodependències del Departament de Salut
“L’alcohol et pot fer sentir feliç, però no és bo per a la salut”
L’alcohol, una droga socialment acceptada, ja fa més de vint anys que genera la major demanda de tractament a Catalunya
REPTE
“La prova de foc per a l’alcohòlic en tractament és mantenir-se allunyat del consum quan tot al seu voltant és ple d’ampolles que conviden a beure”
PRESÈNCIA
“Entre un 15 i un 20% de la població són consumidors d’alcohol de risc”
LÍMITS
“En el cas dels homes es troba en la ingesta de quatre unitats de beguda estàndard diàries i en el de les dones baixa fins a dues i mitja”
IMATGE
“La tolerància amb l’alcohol és constant i sistemàtica, perquè culturalment es vincula a la festa i a la celebració”
DOBLE RASER
“Som altament tolerants amb la ingesta d’alcohol i, en canvi, assenyalem aquells que han caigut en la malaltia”
L’alcohol fa dues dècades que es manté en el primer lloc de les drogues que més tractament de desintoxicació demanen. Superats els funestos anys vuitanta, en què l’heroïna va sacsejar la societat i va afectar de ple milers de famílies, la tendència es manté i amenaça de continuar igual perquè l’addicció a l’ampolla, un autèntic problema de salut pública, té poderosos aliats: la festa i l’acceptació social. En parlem amb el subdirector general de Drogodependències, Joan Colom.
L’alcoholisme és una droga que no només s’accepta, sinó que fins i tot es fomenta.
Les darreres dades de l’estudi de Sistema d’Informació sobre Drogodependències (SIDC) confirmen una tendència de molts anys, però que no es compleix només a Catalunya, sinó que és comuna arreu del món. Al nostre país, el 2017 hi va haver 13.716 inicis de tractament per drogues i d’aquests, el 43% van ser per alcohol, gairebé el doble que per la segona droga, la cocaïna, que ho va ser en un 22% dels casos. Entre un 15 i un 20% de la població són consumidors de risc.
Futurs alcohòlics?
No necessàriament ha de ser així, però sí que tenen números d’arribar a ser candidats. Consumidor de risc és aquella persona que beu per sobre d’unes determinades quantitats que l’Organització Mundial de la Salut estableix com a límits. I tal com indica el nom, un consumidor de risc pot tenir algun dels problemes adjacents al fet de consumir alcohol a curt, mitjà o llarg termini.
Sempre va bé recordar aquests límits.
En el cas dels homes es troba en la ingesta de quatre unitats de beguda estàndard diàries i en les dones baixa fins a dues i mitja. Parlem de 24 grams d’alcohol per dia per a elles i no arriba a 39 grams per a ells. Una unitat de beguda estàndard correspon, per exemple, a una copa de cava o de vi o a una cervesa. Alerta! Una copa de conyac, un whisky o un cubata sumen dues unitats.
Quantitats molt minses tenint en compte el consum massiu.
És lògic i fins a cert punt normal que l’alcoholisme es mantingui al capdavant dels tractaments per drogoaddiccions, perquè hi ha moltíssima gent que el pateix, però això no hauria de ser acceptable en cap cas. El que no era normal és que el consum d’heroïna passés al primer lloc, perquè afortunadament no hi ha un nombre tan gran de consumidors. Seria terrorífic!
Hi ajuda el fet que socialment costi considerar l’alcohol com una droga?
Evidentment. La tolerància amb l’alcohol és constant i sistemàtica, perquè culturalment es vincula a la festa i a la celebració i se’l relaciona amb un estat d’ànim d’alegria i bon humor. L’aureola que envolta l’alcohol és d’èxit, de triomf, d’eufòria, de diversió, de companyia, de bellesa... la indústria juga amb tots aquests valors.
Però el tabac tampoc estava mal vist i amb els anys s’ha aconseguit rebaixar-ne el consum.
Una de les meves hipòtesis és que, en un moment determinat, es va canviar la percepció pública i comunitària del tabac. El fet que afectés terceres persones li anava en contra. Un podia fumar voluntàriament i fer-se malbé la salut, però el seu fum podia fer emmalaltir la gent del seu voltant que no en tenia cap culpa i també en patia les conseqüències. D’aquí van néixer i es van anar fonamentant les estratègies per disminuir-ne legalment el consum. Aquesta lectura de fumador passiu no la trobem en l’alcohol, que sembla que només afecta la persona que beu.
I no és cert.
De cap de les maneres. L’alcoholisme supera les barreres de la individualitat, perquè no només té conseqüències sobre qui el pateix. Més enllà dels efectes personals directes té efectes sobre tercers. Un grup d’experts van publicar a la revista britànica The Lancet que l’alcoholisme era la droga que més efectes a tercers provocava. Més que no pas el tabac! La llista és llarga, però hi trobem accidentalitat, violència, agressions sexuals, absentisme i baixes laborals, síndrome alcohòlica fetal... Hauríem de poder traslladar al consum excessiu d’alcohol el mateix canvi de xip que es va aconseguir amb el tabac, perquè segur que canviaria la percepció de risc.
Ho veig difícil, sincerament.
No serà fàcil, perquè l’alcohol és present en totes les celebracions, en bona part de la publicitat i en molts esdeveniments. Caldria fer canvis legislatius i augmentar la capacitat crítica de la població. No estem dient en cap cas que es prohibeixi l’alcohol, no som pas fonamentalistes, sinó que en determinats entorns i situacions cal deixar clar que no és gens recomanable. Aplicar allò de “menys és millor”.
El que sí que ha canviat són els costums en la ingesta d’alcohol.
És cert. Hem passat d’un consum diari a una ingesta massiva durant un període molt curt, sobretot els caps de setmana, i molt comú entre la gent jove. Els anglesos en diuen binge drinking, i es considera un consum de risc quan en un sola ocasió una dona beu cinc canyes de cervesa i un home sis, o bé dos cubates i mig la dona i tres l’home. Després també trobem un tercer consum de risc que correspon a aquelles persones que qualsevol ingesta d’alcohol els perjudica, com poden ser dones embarassades, persones que han de conduir un vehicle, menors de 16 anys o persones que fan un tractament amb fàrmacs.
I on queda la saviesa popular que defensa allò que una copa de vi al dia fa salut?
No és veritat. L’alcohol funciona com a inhibidor i per fer-te sentir feliç, però no és bo per a la salut. La literatura científica ens diu que el consum diari i moderat d’alcohol pot ser beneficiós per a homes d’entre 40 i 44 anys per la prevenció de la cardiopatia isquèmica, però que resulta perjudicial per a les altres 190 situacions. A més, si es té en compte que existeixen moltes altres millors maneres de prevenir la cardiopatia que no pas l’alcohol, aquesta afirmació popular no té cap fonament.
El fil entre el consum de risc i l’alcoholisme és molt prim?
No ho és tant. Són dos conceptes diferents. El consum de risc és una certa condició que pot o no tenir conseqüències i, en canvi, l’alcoholisme és una malaltia que presenta un seguit de símptomes que l’evidencien. Per exemple, quan l’alcohòlic es lleva pateix síndrome d’abstinència, necessita beure cada cop més, la seva vida gira al voltant de consumir i d’amagar davant els altres les actituds que li provoca beure. L’alcohòlic és un malalt, el consumidor de risc, no.
Tot i això, malgrat que l’alcohòlic és un personatge estigmatitzat i assenyalat, beure alcohol no ho és.
És la paradoxa, una de tantes, de la nostra societat. Som altament tolerants amb la ingesta d’alcohol i, en canvi, assenyalem aquells que han caigut en la malaltia. Els amaguem, costa molt que surtin els casos, sobretot si són dones i en especial en l’àmbit familiar. La dona pateix una doble estigmatització: per ser alcohòlica i per ser dona.
I què cal fer?
Iniciar tractament, com més aviat millor, perquè l’alcoholisme es pot curar. Normalment, al malalt li costa molt reconèixer-ho, però per això és tan important la implicació de la família, dels amics, del seu entorn més proper. La solució existeix, però el factor temps juga un paper cabdal, perquè no és el mateix tractar el malalt quan fa cinc anys que beu que quan en fa vint-i-dos. No serà fàcil i li costarà esforç, perquè primer s’haurà de desintoxicar i posteriorment deshabituar de l’addicció. Fins a cert punt, el primer pas de la desintoxicació és relativament fàcil, perquè només t’has de treure l’alcohol de l’organisme. La prova de foc és mantenir-te allunyat del consum quan tot al teu voltant és ple d’ampolles que conviden a beure. Aguantar aquesta pressió constant és molt dur.
Quin és el percentatge d’èxit del tractament?
És alt si se segueix correctament. Repeteixo, es pot sortir del pou amb l’ajuda de la gent més propera i dels professionals. La gent que ha tingut problemes amb l’alcohol és molt important que no torni a beure, com a mínim durant molt de temps, perquè qualsevol quantitat, per petita que sigui, pot portar a una recaiguda.
Els catalans som molt de beure alcohol?
El consum s’ha estabilitzat en els darrers cinc anys, però sí que és cert que hi ha un consum important lligat a les festes. El patró d’aquest país en els últims trenta anys indica que ha disminuït el consum i que hem passat de 14 litres d’alcohol pur per capita a l’any a 10. Tot i això, la percepció de la població és diferent, perquè hem canviat també aquest patró. Abans es bevia vi diàriament a cada casa i ara es beu de manera més esporàdica, però més intensament. El 25 o 30% dels joves ha fet botellón o binge drinking alguna vegada.
I com es transmet el missatge de contenció als joves?
Per a la majoria de gent jove es tracta d’un període de transició de la seva vida que se supera amb els anys. Ser jove és un procés de canvi i de transgressió, i l’alcohol i altres drogues també són presents en aquesta etapa. És important, però, augmentar la capacitat crítica del col·lectiu, que és fàcil de dir i difícil de fer. Quan els dius que no beguin, o que beure fa mal, el missatge no els arriba. Per què? Perquè precisament quan beuen se senten bé i a gust i no hi volen renunciar. No es reconeixen en l’alerta, perquè, al jove, el risc l’atrau i està convençut que no li pot passar res, que està immunitzat. El treball ha de ser global, tant amb les lleis com amb l’entorn, perquè a les famílies els hauria de preocupar més que el fill o la filla tornin al matí beguts. La pressió de grup, el “tothom ho fa” tampoc ajuda. Has de tenir una personalitat molt forta per demanar una aigua quan els teus amics consumeixen cervesa o cubates. Es penalitza molt la conducta discriminatòria, però el cert és que el 84,61% de les urgències ateses pel SEM el 2017 van ser per consum excessiu d’alcohol.
Prendre consciència del propi alcoholisme no és cosa d’un dia.
No, i és un fet comú en totes les addiccions. La persona malalta es defensa dient que pot deixar l’alcohol quan vulgui, però el cert és que necessitarà molta ajuda. Les proves que alguna cosa no rutlla, com petits accidents a la feina, comportaments no habituals o un clima enrarit a la família, apareixeran tard o d’hora, i el malalt n’haurà de prendre consciència. Amagar l’evidència forma part del procés i la vergonya també juga en contra de fer el pas cap al tractament. Cal recordar a la societat que ha d’assumir que l’alcoholisme és una malaltia i que la podem patir tots en un moment o altre. Ningú no està n’immunitzat.
Les dades anuals del Sistema d’Informació sobre Drogodependències (SIDC) mostren un increment del tractament per consum de cocaïna. És preocupant?
És cert que en els dos últims anys hem detectat un lleuger augment de la petició de tractament per consum de cocaïna, però encara és aviat per valorar-ne la incidència. La demanda de tractament és un indicador important, però no és causa-efecte del consum.
S’han incorporat noves substàncies que facin preveure un canvi en els hàbits dels consumidors?
No, continuen sent un percentatge petit en la demanda de tractament, al voltant d’unes 700 persones en el marc de les prop de 14.000 que van iniciar tractament l’any passat. La majoria per benzodiazepines i metadona no tractada. Tenim un sistema d’alertes que ens permet detectar quan hi ha una nova substància en el mercat, però en el marc de la salut pública, de la quantitat de gent que rep tractament, les drogues més conegudes continuen sent les mateixes.
Abusem dels fàrmacs?
A la xarxa de drogues no són casos destacats. Sí que hi ha un problema de consum abusiu de medicaments, com ara ansiolítics i hipnosedants en el cas de les dones, però la gent afectada no acostuma a demanar tractament a la xarxa, sinó en altres entorns mèdics com poden ser els de salut mental.
Quina ha de ser la col·laboració dels professionals dels centres d’atenció primària?
Són una peça clau per orientar el malalt cap a la xarxa, igual que ho han de ser els ajuntaments a l’hora de donar informació sobre els recursos que hi ha. El treball en equip és fonamental per poder donar una resposta efectiva a la demanda que es genera.
Comparativament, la demanda de tractament a Catalunya difereix de la de la resta de l’Estat o d’Europa?
A grans trets no perquè, en aquest sentit, cada cop estem més globalitzats. Però hi ha certes tendències. En el cas de l’heroïna i el crac hi ha més peticions a Anglaterra i als països nòrdics i en el del cànnabis i la cocaïna, les demandes es concentren més als països del sud.
Es preveuen canvis en un futur proper?
N’hi haurà, perquè ja s’estan veient ara, en la manera de produir i de consumir drogues, tant en els mitjans que s’utilitzen per aconseguir-les com en la creació de substàncies molt concretes per donar resposta a moments molt específics. S’elaborarà material sintètic a mida de les necessitats del consumidor, i internet ofereix un anonimat extraordinari a l’hora d’aconseguir amb facilitat les drogues.
TERESA MÁRQUEZ
mtmarquez@lrp.cat
L’eficàcia d’una xarxa
mtmarquez@lrp.catLa lluita contra les drogodependències s’estructura a Catalunya a través de la Xarxa Pública d’Atenció a les Drogodependències (XAD) que disposa de 61 centres d’atenció i seguiment de les drogodependències (CAS) i que treballa en equip en 11 unitats hospitalàries de desintoxicació i 30 serveis de reducció del dany. Els formen equips pluridisciplinaris integrats per metges, psicòlegs, infermers, educadors i treballadors socials i psiquiatres que afronten conjuntament la problemàtica. La primera atenció se centra en la desintoxicació, sovint de forma domiciliària, tot i que hi pot haver un ingrés hospitalari. Els tractaments amb fàrmacs es combinen amb els psicològics i els d’autoajuda amb l’objectiu de demostrar al malalt que pot viure sense l’addicció i, el que és més important, que viurà molt millor. L’alcoholisme sempre té el perill de la recaiguda. Els alcohòlics rehabilitats són conscients que mantenir a ratlla el consum és una feina diària encara que faci trenta anys que l’hagin superat. Els estudis avalen, però, que hi ha un percentatge molt elevat de gent que no torna a beure.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.