Gonzalo Berger Autor de «Les milícies antifeixistes a Catalunya»
“El govern republicà va boicotejar les milícies antifeixistes”
. PERE BOSCH I CUENCA
pbosch@lrp.cat
Hi ha pocs episodis històrics que hagin generat tanta bibliografia com la Guerra Civil. Si es fa una senzilla recerca a través del catàleg de biblioteques públiques, la xifra és inabastable, amb una gran profusió d’enfocaments i temàtiques. Per aquest motiu, no deixa de sobtar que un tema com el de les milícies antifeixistes de Catalunya, el principal instrument a través del qual es va canalitzar l’esforç bèl·lic durant els primers mesos del conflicte, no hagués generat cap estudi rigorós. L’historiador Gonzalo Berger va dedicar la tesi doctoral a aquesta qüestió i ara l’ha adaptat al format de llibre. Tal com remarca, “és molt sorprenent aquesta manca d’estudis de base, sobretot tenint en compte que es tracta d’un moment molt rellevant des d’un punt de vista social i nacional”. “Hi havia instal·lats una sèrie de tòpics i de propaganda que no deixaven veure la realitat.” A parer seu, aquest buit cal atribuir-lo a dos factors: “D’una banda, a la derrota i a la complexitat d’aproximar-se a aquell període; i, de l’altra, perquè per la urgència d’aquelles primeres setmanes, es tracta d’un període que genera poca documentació i que queda un xic marginat, sobretot tenint en compte el desenllaç que es va viure el maig del 1937. Això fa que els historiadors recorrin sistemàticament a les memòries, sense anar a altres fonts primàries.”
Les milícies antifeixistes, com bona part dels temes associats a la revolució que va viure el nostre país durant els primers mesos de la Guerra Civil, està associada a tota mena de tòpics. Per tal de superar-los, Berger s’ha capbussat en 191.084 documents procedents del fons de subsidis de milicians, la qual cosa li ha permès configurar una base de dades representativa; un instrument molt útil per tal d’aconseguir “una aproximació molt més real a les milícies”. Però també ha analitzat amb detall les actes del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, que no s’havien utilitzat a fons. Entre els documents inèdits que ha pogut consultar, destaca una carta que va poder localitzar a l’arxiu de la CNT, a Amsterdam, en què s’obligava Durruti a anar al front de Madrid, tot i que ell considerava que no era un objectiu prioritari. Ha estat aquest treball de base, al marge de la propaganda de l’època, el que li ha permès arribar a algunes conclusions innovadores sobre el pes de les milícies o el paper que hi van jugar les dones.
El subtítol del llibre i la imatge que il·lustra la portada representen tota una declaració d’intencions. En el primer cas, es defineixen les milícies com a “voluntaris per la llibertat”, mentre que la fotografia posa de relleu el paper de la dona que, com molts altres aspectes, ha estat lligat a tota mena de tòpics. Un dels principals objectius del llibre era descobrir qui tenia el control de les milícies: “Els resultats de la meva recerca assenyalen que es va tractar d’un acord amb les organitzacions antifeixistes, però que van ser Companys i la Generalitat els que les van organitzar i dotar amb la voluntat de defensar Catalunya.”
TENSIONS AMB MADRID
Berger també situa les milícies antifeixistes de Catalunya en el marc de l’esforç bèl·lic que va fer la República. Durant els primers mesos de la guerra, el nostre país va viure una situació política de quasi independència. A partir del seu estudi, Berger arriba a la conclusió que “es tracta d’un moment únic en la història de Catalunya”: “Si entenem que les competències en interior i defensa són les que donen realment el poder polític, podríem dir que en aquells mesos inicials del conflicte, la Generalitat va actuar com un estat gairebé independent.” Malgrat tot, els conflictes amb el govern de la República van sorgir ben aviat.
Gonzalo Berger assegura que “la visió del govern de la República durant els primers mesos va ser que la Generalitat actuava al marge de la jerarquia militar, no sabien quina era la força que tenia, ni obeïa als seus dictats i se l’intentava marginar de moltes maneres: es tancaven les vies per alimentar la indústria de guerra, no li subministrava pólvora tot i que encara tenia alguna de les fàbriques sota el seu control” i qualifica aquest boicot sistemàtic com “un error brutal, ja que posava en perill el destí de Catalunya i el de la mateixa República”. Un dels exemples que posen de manifest aquest bloqueig sistemàtic és l’intent de conquerir les illes Balears, un objectiu estratègic atenent a la possibilitat que fos utilitzat, tal com va succeir més endavant, com a base d’operacions des d’on bombardejar el litoral mediterrani. Malgrat tot, en una carta tramesa a la premsa, el ministre de la Marina, Indalecio Prieto, va arribar a afirmar que la conquesta de Mallorca era una acció “extemporània” i, pocs dies després, va fer “cridar el comandament en cap de l’operació per tal de comunicar-li que aquella mateixa nit es retiraria el suport de l’esquadra republicana, amb la qual cosa es quedarien literalment abandonats”. “En altres paraules, atès que no tenien cap autoritat per ordenar la retirada de les milícies, van optar per aquesta mesura coercitiva.”
L’esforç del govern republicà per recuperar el control militar no va posar fi a aquest cop de força: “A partir del mes d’octubre, la Generalitat va entrar en una situació de col·lapse financer. Després d’entrevistar-se amb Negrín, Josep Tarradellas no va tenir més remei que acceptar els crèdits del Banc d’Espanya.” Es tracta d’una situació molt semblant a la que s’ha viscut en els darrers anys; només que amb l’agreujant del context de guerra i el perill que això representava per al debilitament d’un dels principals puntals de la República. Però la via del crèdit “només permetia cobrir les despeses del mes, amb la qual cosa la Generalitat es trobava permanentment entre les cordes”. La situació es va anar tensant fins al maig del 1937, quan el govern de la República va aconseguir, finalment, l’objectiu de controlar políticament Catalunya.
INDEPENDÈNCIA
“Si entenem que les competències en interior i defensa són les que et donen realment el poder polític, podríem dir que en els mesos inicials del conflicte, la Generalitat va actuar com un estat gairebé independent”
RECELS
“La visió del govern de la República durant els primers mesos de conflicte era que la Generalitat actuava al marge de la jerarquia militar, i se l’intentava marginar de moltes maneres, amb la qual cosa es posava en perill el seu destí”
EN DETALL
Com definiria les milícies antifeixistes?
Van ser un incipient exèrcit català, format per voluntaris. Va ser un model d’urgència, que va respondre a les necessitats del moment, però que va ser molt trencador respecte al model d’exèrcit que hi havia hagut fins llavors.
Un dels principals reptes de la seva recerca era descobrir qui tenia el control de les milícies, si el comitè central o el govern. A quina conclusió ha arribat?
S’havia especulat molt sobre si en tenia el control absolut la CNT, però tot i el pes d’aquesta organització, la resta també en tenien i va ser el president Companys qui li va donar la solvència. En altres paraules, va ser la Generalitat qui les va crear i les va finançar en la mesura de les seves possibilitats.
Han aparegut xifres molt contradictòries sobre el volum de les milícies. Quanta gent van arribar a mobilitzar?
L’arxiu que vaig poder consultar és incomplet, però pels arxius de la Conselleria d’Economia parlem d’uns 20.000 milicians l’agost del 1936 a tots els fronts i això es va incrementar fins als 45.000 al novembre.
Un dels aspectes més innovadors era la participació de les dones.
Sempre se n’ha parlat des d’una perspectiva bastant esbiaixada. Però els mites cauen quan t’aproximes a la realitat. La dona representava entre un 3 i un 4% del total, unes 1.200 en xifres absolutes. El seu pes a la CNT era relativament inferior que en altres partits i sindicats. Tot i això, van ser els mateixos militants anarquistes els que les van començar a marginar.
Una altra idea que s’ha difós és que les milícies eren un instrument poc útil per lluitar contra un exèrcit regular.
Van ser una solució d’urgència que tenia alguns condicionants, amb molts civils i dèficit d’armament, però van ser un instrument prou útil per fer la transició cap a l’exèrcit popular.