JOAQUIM FORN
EXCONSELLER D'INTERIOR
“Només l’absolució és una sentència justa”
L’exconseller reflexiona sobre l’empresonament i la perspectiva judicial i política dels pròxims mesos
VIDA A LA PRESÓ
“Després de més de deu mesos he après a adaptar-me a la situació de presó. Em sento fort i em preparo per abordar el judici”
EL LLIBRE
“Sabia que si no anotava les coses, amb el temps les acabaria oblidant, o deformant la realitat. És un llibre d’introspecció personal”
Escriure un llibre pot ser una medecina per ajudar a superar situacions adverses, o per fer-les més suportables. Joaquim Forn ha consignat el seu captiveri en un diari introspectiu i colpidor que acaba d’arribar a les llibreries. El setmanari La República ha volgut acompanyar la sortida d’aquest document extraordinari amb una entrevista, naturalment feta per mitjà d’un qüestionari que l’exconseller ha respost detalladament i que reproduïm textualment en aquestes planes.
Com es troba? Com estan els ànims?
Estic bé. Després de més de deu mesos a la presó, he après a adaptar-me a aquesta situació. Em sento fort i em preparo per abordar el judici.
Com és el seu dia a la presó?
Em llevo cap a les set del matí. A les vuit, esmorzo. De nou a quarts d’onze, intento anar al poliesportiu del centre per fer exercici. Fins a l’hora de dinar, a la una, rebo la visita dels advocats, escric o llegeixo. A quarts de dues, tornem a la cel·la i no en sortim fins a dos quarts de cinc. Les tardes les dediquem a treballar preparant el judici, o a rebre visites. A les vuit sopem i a quarts de nou tornem a les cel·les fins al matí següent. Al vespre contesto cartes, escric, llegeixo, miro les notícies... Aquest seria un dia tipus al centre de Lledoners.
La presó és com un es pensa quan la veu des de fora?
És diferent. Tots tenim idees preconcebudes. Jo havia visitat la Model l’any 2014, quan encara estava en funcionament. No és el mateix anar-hi de visita que viure-hi. Les dues presons que conec més a fons, Estremera i Lledoners, són tranquil·les. En deu mesos no he viscut cap conflicte important. Hi ha una bona convivència, hi ha uns bons equips de funcionaris i de professionals que ajuden i faciliten el dia a dia.
Com és el contacte amb els presos comuns?
Ha estat molt bo. Tant a Estremera com a Lledoners. Diria fins i tot que ha estat una experiència enriquidora. He trobat gent disposada a ajudar-nos, a facilitar-nos la vida a la presó. A Lledoners som una vuitantena de persones, al mòdul. Em relaciono amb tots. Fins avui, no he tingut cap problema. Amb alguns presos d’Estremera em vaig escrivint i hi continuo mantenint contacte.
En què ha canviat l’empresonament respecte d’Estremera, a banda de poder tenir la família més a prop?
Els models penitenciaris són diferents. A Estremera et podies passar moltes hores al mòdul si no tenies visites. A Lledoners hi ha una gran oferta d’activitats (esportives, culturals, formatives...). Intenten que els presos passem poca estona dins el mòdul, s’incentiva que participem en les activitats del centre. Jo gaudeixo poc de tota aquesta oferta perquè hem de treballar en el judici i no disposo de gaire temps.
Per què s’ha decidit a escriure i publicar? Per necessitat política, per la funció terapèutica que té escriure?
Inicialment, la decisió d’escriure tenia una funció terapèutica i alhora una funció pràctica, no oblidar el que estava vivint. Em volia imposar una disciplina diària que m’obligués a complir amb algunes activitats, crear-me una rutina. No sabia quan de temps m’hi passaria, però sabia que si no anotava les coses, amb el temps les acabaria oblidant, o deformant la realitat. En cap cas vaig pensar a publicar un llibre. La decisió la vaig prendre després que alguns amics hi insistissin.
Com explicaria el contingut del llibre en poques paraules. És un diari de presó? És un dietari amb reflexions sobre el seu captiveri, però també sobre l’experiència política dels mesos anteriors?
És un diari de presó. Comença el 2 de novembre, el dia que els consellers i conselleres que anem a declarar a l’Audiencia Nacional ingressem a la presó, i acaba el 9 de juliol, quan som traslladats a Lledoners. Són les meves vivències a la presó, les meves reflexions. Explico com visc alguns episodis importants, com les eleccions del 21-D, la detenció del president Puigdemont, el retorn a la presó d’alguns companys, la investidura... Però també parlo dels meus companys, dels presos comuns, de la vida que fem. No parlo dels mesos anteriors al nostre empresonament.
Ha escrit un llibre polític o un llibre d’introspecció personal?
És un llibre d’introspecció personal, que ajuda a entendre el que hem viscut, com hem viscut, les meves reflexions al voltant de determinats fets, la descoberta d’un món desconegut: la presó. És evident que no el puc deslligar de l’activitat política, del que vaig vivint cada dia.
De tots els moments viscuts que relata, quins són els que més l’han marcat aquests mesos?
He viscut moments durs, difícils. Sens dubte, hi ha dos moments difícils. El primer quan el jutge Llarena va atorgar la llibertat amb fiança a tots els consellers excepte a en Jordi Sánchez, en Jordi Cuixart, l’Oriol Junqueras i a mi. V a ser un cop dur. Vaig rebre la notícia quan era a la sala del mòdul, a través de la televisió i vaig trigar uns minuts a reaccionar. L’altre moment dur que recordaré és quan en Jordi Turull, en Raül Romeva, en Josep Rull, la Carme Forcadell i la Dolors Bassa van reingressar a la presó. Veure les imatges per la televisió, les seves famílies... Són moments difícils d’oblidar. Per acabar-ho d’adobar, dos dies després, mentre era a la cel·la escrivint, em vaig assabentar de la detenció del president Puigdemont a Alemanya. Aquell dia em vaig preguntar què més ens podia passar?
Ha compartit la redacció del llibre amb els seus companys de captiveri polític, deixant-los llegir fragments o comentant-ne alguns passatges?
Ho he comentat poc. Evidentment sabien que escrivia el dietari, però he preferit que el puguin llegir un cop estigui acabat. Amb en Turull i en Rull he confirmat alguns passatges, com el del seu trasllat fins a Estremera després de passar per Navalcarnero i Valdemoro.
Ha llegit el llibre en què han participat les seves filles? Què en pensa?
En vaig llegir les galerades i després el vaig rellegir un cop publicat. El llibre em va emocionar. Jo sé com he viscut aquest temps a la presó, però no sabia com l’havia viscut la meva família, les meves filles. Quan ens veiem o parlem per telèfon, intentem evitar segons quines converses. Tots intentem fer bona cara. Intentem no desanimar-nos, però és evident que elles també han viscut uns moments complicats. A través del llibre descobreixo fets que desconeixia. També he vist que aquests moments els han pogut superar i que probablment aquesta experiència les ha fet créixer i madurar.
Quins silencis li han fet més mal durant tots aquests mesos de presó?
No són silencis d’una persona en concret. El que més em sobta és que gent que s’autodefineix progressista, que es diu demòcrata, se situï en l’equidistància o que miri cap a una altra banda. El que està en joc són els drets civils, les llibertats polítiques. Aquests sectors s’haurien d’implicar, s’haurien de mullar. Això passa especialment a Espanya, on amplis sectors de l’esquerra callen davant dels empresonaments.
Avui dia, ja s’han publicat alguns llibres i cròniques sobre els dies previs i la data de l’1-O. Els ha llegit? Algunes paraules que s’han dit o escrit han estat pitjor que els silencis?
No he llegit llibres relacionats amb el procés i l’1-O. Fa uns dies, l’editor de Símbol em va fer arribar el llibre que ha publicat la Meritxell Borràs. Necessito una mica de distància, especialment respecte als dies previs al 27-O. He reflexionat, he anotat idees, analitzo el que es va fer bé i el que s’hauria de corregir. Ara mateix estic en aquesta fase. Abans necessito ordenar el que vaig viure, els meus pensaments, extreure’n conclusions.
Com es percep, des de la presó, la realitat del carrer i l’actualitat política?
El fet de ser a Catalunya ajuda a millorar la percepció de cada moment. Ser a la presó continua sent un obstacle. Ara podem seguir els canals de televisió i de ràdio del país, però no trepitgem el carrer, el territori. Aquesta és una mancança que tenim. Ens arriba molta informació a través de les cartes, de les visites, però probablement la realitat és molt més complexa del que es pot percebre tancat en una presó.
A vostè, als Jordis i a l’Oriol Junqueras els han denegat sistemàticament les peticions de llibertat. Per què creu que ha estat així?
Les resolucions del jutge justifiquen la denegació de llibertat per dos motius: el risc de fuga i la possible reiteració delictiva. En el meu cas, costa d’entendre. Vaig venir des de Brussel·les expressament a declarar davant l’Audiencia, sabent que em podien enviar a la presó. I no ocupo el càrrec de conseller d’Interior. Es fa difícil entendre la denegació.
Considera que la seva brillant gestió del 17-A també li està passant factura?
No puc dir que un fet, la gestió dels atemptats, sigui causa del meu empresonament. El que sí que puc afirmar, perquè ho vaig viure, és que al govern de l’Estat no li va agradar el paper de lideratge que va tenir el govern de la Generalitat i concretament la policia catalana en el decurs dels atemptats del 17 d’agost. El paper de l’Estat va quedar en segon terme i em consta que això no va agradar a alguns membres del govern de Rajoy ni a alguns partits polítics.
En quin moment va tenir el convenciment que no seria fàcil, o que seria impossible, obtenir la llibertat provisional abans del judici?
En el llibre, es veu com a partir del mes de febrer assumeixo plenament la realitat i entenc que el meu empresonament va per llarg, que no em puc fer cap il·lusió i que m’he de mentalitzar per aguantar. Això passa després de la declaració que faig al Tribunal Suprem el mes de gener, quan entro sobre el fons dels fets que se m’imputen i m’adono que res del que dic es té en compte perquè tota l’acusació es fonamenta en els atestats de la Guàrdia Civil.
Com valora la reacció de la població al seu empresonament i al dels seus companys?
Només puc tenir paraules d’agraïment. Estava convençut que la mobilització aguantaria fins al Nadal i que després s’aniria esmorteint. Això no ha passat, al contrari. La gent aguanta, persevera i no ens ha abandonat ni un sol instant. La força que ens dona per seguir ferms és molt gran.
Quines han estat les mostres de solidaritat que més ha valorat? N’hi ha alguna que l’hagi sorprès o corprès especialment?
Em seria impossible citar-ne una de sola, però sí que vull esmentar els milers de cartes que he rebut. Algunes m’han arribat a emocionar molt. Veure la gent parlar-nos de pau, de solidaritat, d’amor. No he llegit cap carta que traspués odi o rancúnia. Quantes vegades he pensat: “Com m’agradaria que les llegissin els jutges i els fiscals.” Recordo també un acte que es va fer a la plaça d’Espanya. Ho vaig poder veure per la televisió, a Estremera. Centenars de músics interpretant peces musicals, mentre a les notícies sentia que a Catalunya es vivia un clima de violència. O també la gran mobilització dels avis i les àvies, les concentracions, els cants a les places dels pobles. Hi ha hagut tantes mostres de solidaritat que és impossible citar-ne una sola.
Quin sentit té que la causa contra Josep Lluís Trapero estigui a l’Audiencia Nacional i la seva al Suprem? Com ho interpreta?
És sorprenent, són dues causes que tenen relació i, per tant, seria lògic que els dos judicis fossin assumits pel Tribunal Suprem. En les causes, les proves i els testimonis són els mateixos, i fins i tot l’Audiencia Nacional ha dit que esperarà a conèixer la sentència del Tribunal Suprem.
La fiscalia general de l’Estat ja va ordenar al fiscal del Suprem que no s’oposés a la seva petició d’alliberament, i tot i que va acatar l’ordre, el Suprem no en va fer cas. Per quin motiu pensa que va actuar així?
Els jutges del Suprem són independents. No es va seguir la decisió de la fiscalia general, que ja venia molt disminuïda pel poc entusiasme que hi van posar els fiscals del Suprem. En aquest cas, el fet que l’acusació de Vox mantingués la demanda de presó va facilitar que el jutge em denegués la llibertat.
Té algun indici sobre què pensa fer la fiscal general, María José Segarra? Veu possible una retirada de les acusacions de sedició i rebel·lió?
No tenim cap indici. És evident que hi ha motius per retirar les acusacions de sedició i rebel·lió, però una altra cosa és si ho farà o no. Ara bé, judicialment estaria justificat. Em fa tota la impressió que la fiscal mantindrà les acusacions.
Què diria als habitants de Catalunya que aplaudeixen que vostè i els seus companys estiguin en presó preventiva i que demanen condemnes dures?
M’ha sorprès la falta d’humanitat d’alguns responsables polítics que s’han manifestat amb vehemència en favor de la presó preventiva i de “condemnes exemplars”. Que gent amb qui hem conviscut, que ens coneix, que coneix les nostres famílies, s’expressi en aquests termes no deixa de doldre’m. M’adono que les nostres diferències no són només polítiques, sinó també de valors.
Per què va decidir tornar de Brussel·les, l’octubre passat, després de la querella del fiscal general? No es va plantejar l’opció d’emprendre el camí de l’exili?
Quan una part del govern ens vam trobar a Brussel·les, abans de la citació de l’Audiencia, vam decidir que cadascú faria el que cregués oportú. Jo vaig decidir tornar, conscient de la possibilitat d’ingressar a la presó. Ho vaig fer per diversos motius que ja he explicat en altres ocasions. Tinc la meva vida organitzada a Catalunya, hi tinc la meva família, estic convençut que no he comès cap delicte i em vull defensar davant de la justícia. A més, hi ha una altra qüestió que va pesar, i és que abans del 2 de novembre ja s’havien imputat alguns responsables del Departament d’Interior. Jo no podia ser a Brussel·les mentre ells afrontaven una acusació tan greu.
Era conscient que després dels casos de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez hi havia risc d’anar a la presó?
Sí. Tots nosaltres n’érem plenament conscients. No crec que cap dels consellers que vam anar a declarar a l’Audiencia no fos conscient de les possibles conseqüències.
S’ha penedit en alguna ocasió d’aquella decisió de tornar? Ho tornaria a fer?
No me n’he penedit. Ho tornaria a fer.
Com afronta el judici?
L’estem preparant amb els advocats. Comparteixo el que ha expressat el president Torra: no hi ha delicte en les nostres actuacions i, per tant, l’única sentència justa és l’absolutòria.
Creu que s’ha de retransmetre, tal com demanava un dels advocats de Carme Forcadell i d’Anna Simó, per tal de mostrar a l’opinió pública quin to i contingut tenen les acusacions i, sobretot, qui hi ha darrere d’aquestes acusacions, com el partit ultra Vox?
Volem la màxima transparència, volem que el judici es pugui seguir arreu. És el moment en què s’hauran de confrontar les argumentacions jurídiques, les proves. No entendria que no es posessin tots els mitjans tècnics per fer-ne el seguiment.
Alguns advocats tenen moltes més esperances en la pressió que puguin exercir instàncies judicials i polítiques europees que no pas en la justícia espanyola. Comparteix aquesta opinió?
No descartem cap instància, tampoc l’europea. Ara el partit es juga al Tribunal Suprem. Recórrer a instàncies judicials europees és un dret al qual no renunciarem.
Manté l’esperança que hi pot haver un judici just o té més confiança en l’evolució política al nostre país?
Vull afrontar el judici amb confiança. Convocar un referèndum no és delicte, no hi ha hagut violència ni malversació. Aquesta és la realitat i és el que em fa afirmar que només l’absolució és una sentència justa.
El moment del judici serà clau. Què cal fer després?
No em vull anticipar als fets. Caldrà conèixer la sentència. Caldrà veure com s’ha desenvolupat el judici. Ja li he dit que només preveiem l’absolució. L’única sentència justa és l’absolució. El judici és clau perquè serà un altaveu per explicar arreu del món la situació de Catalunya, com es vulneren els drets civils i les llibertats ciutadanes.
Quina importància dona a les mobilitzacions de la gent?
Les mobilitzacions són clau. Al voltant d’un 80% de la població de Catalunya està en contra del nostre empresonament, segons les enquestes. És molt important que aquest rebuig es noti al carrer. El suport social ens ha donat, a més, una gran força i energia per seguir endavant. No tenim paraules per agrair tot el que s’està fent.
Vostè va donar suport a la iniciativa de creació de la Crida Nacional per la República. Quins arguments el van convèncer de la utilitat d’aquesta iniciativa?
Dels milers de cartes que he rebut al llarg d’aquests mesos, remarcaria el clam en favor de la unitat. La gent ens demana que prioritzem el país i la unitat política. Precisament, la Crida Nacional vol ser aquest espai en què conflueixin les diferents sensibilitats que prioritzen per damunt de tot la construcció de la República.
Com és la relació amb els altres presos? Hi ha debat sobre estratègia, entre vostès?
La relació és molt bona. Aquí a Lledoners estem tots set junts. Això ens permet poder parlar, reflexionar sobre la situació política. Debatem sobre les estratègies que cal seguir i el grau de coincidència és sempre molt alt. Després de tants mesos junts a la presó, tenim una relació intensa, s’han teixit grans complicitats entre nosaltres.
Ja fa algunes setmanes del canvi polític al govern de l’Estat. Com el veu? Ha respost a les expectatives que s’havia fet, o tampoc hi confiava gaire?
Personalment, tenia unes expectatives moderades. El PSOE només té 84 diputats i l’hem vist cedir en determinades qüestions davant els sectors més immobilistes de l’Estat. És d’hora per fer una valoració. Ara estem en l’inici d’un procés de negociació que havíem estat reclamant des de fa temps, molt de temps. El govern espanyol tindrà una actitud valenta? Voldrà encarar totes les qüestions que se li plantegen des de Catalunya? Ho veurem aviat.
Com veu el conflicte Catalunya-Espanya d’aquí a un any?
L’any que ve hauran passat moltes coses. S’haurà vist fins on arriba la voluntat de diàleg del govern de l’Estat, en què es concreten les seves solucions polítiques pel que fa al conflicte amb Catalunya; s’haurà conegut la sentència contra els membres del govern, la presidenta del Parlament i en Jordi Sánchez i en Jordi Cuixart; s’haurà votat en les eleccions municipals i europees... Tots aquests factors determinaran l’estat del conflicte Catalunya-Espanya. El que és molt clar és que la gent continua molt mobilitzada, com hem vist durant la Diada, i que el grau d’exigència i de determinació continua sent molt elevat.
I d’aquí a deu anys, és possible imaginar l’escenari?
Fets aquests sacrificis, la lluita no haurà estat en va. Veurem la República. Viurem en un país lliure, democràtic i just.
Crònica de deu mesos de captiveri
CARLES RIBERAJoaquim Forn i Chiariello (Barcelona, 1964) va ser nomenat conseller d’Interior el 14 de juliol del 2017. En aquest càrrec va viure els tres mesos i mig més intensos de la seva carrera política, amb els atemptats del 17-A i tot el procés anterior i posterior a l’1-O. El 2 de novembre del 2017, després de comparèixer davant l’Audiència Nacional, va ingressar en presó preventiva al centre penitenciari d’Estremera (Madrid), acusat de rebel·lió i malversació. Va ser escollit diputat al Parlament de Catalunya amb la llista de Junts per Catalunya en les eleccions del 21 de desembre del 2017, però el gener del 2018 va renunciar al seu escó al Parlament. El Tribunal Suprem ha denegat reiteradament la seva posada en llibertat. En aquests mesos de captiveri, ha redactat les seves vivències i reflexions, que Enciclopèdia Catalana acaba de publicar amb el títol Escrits de presó.
Retrat en bolígraf
CARLES RIBERAL’1 d’octubre del 2017, l’artista Jordi Magrià, conegut a les xarxes com Bicman (@JordiMagria1), va fer un retrat amb bolígraf del president Puigdemont, mentre feia guàrdia al seu col·legi electoral. Va ser l’inici d’una sèrie de retrats dels principals líders polítics que inclou el de Joaquim Forn, que ocupa aquesta plana davant la impossibilitat de retratar l’exconseller en llibertat. L’obra de Magrià ha fet gira per tot el país.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.