“Els robatoris de nadons no són casos aïllats, sinó una autèntica trama”

Ens trobem amb Neus Roig a la nova seu de l’editorial El Ático de los Libros, en un pis cèntric de Barcelona. La seva agenda està atapeïda. En pocs dies, s’acumula la difusió d’una investigació de molts anys, primerament concretada en una tesi doctoral llegida a la Universitat d’Almeria. La primera intenció era presentar-la en una universitat catalana, però li van etzibar que el tema “no era convenient” i va decidir fer-ho a Andalusia. De fet, reconeix que l’estudi és “una aposta de quatre valents”. Es tracta d’una pàgina fosca de la història recent d’Espanya: el robatori de nadons entre el 1938 i el 1996. La tesi la va presentar el juny del 2016 i, en aquests darrers dos anys, s’ha dedicat de ple a reconvertir les 800 pàgines d’aquella recerca en un llibre de poc més de 400, amb una estructura periodística, una redacció molt més planera i fins i tot l’afegitó d’alguns temes d’actualitat, com ara les iniciatives promogudes en alguns parlaments autonòmics i al Congrés per tal de reparar les víctimes.

El resultat és un llibre que no deixarà indiferent i que està destinat a obrir una profunda reflexió sobre un capítol esgarrifós, que fins avui només s’havia donat a conèixer a través d’algun reportatge periodístic i de l’allau de casos judicials impulsats per algunes de les víctimes. Es tracta, doncs, d’un llibre que aporta dades noves, que xifra i que assenyala responsables de la tragèdia. La primera pregunta que es planteja és el perquè d’aquest silenci després de més de quaranta anys d’ençà de la mort del dictador. Neus Roig té clar que aquest buit, que també es produeix en altres rostres de la repressió, respon al fet que: “Es diu que estem en una democràcia, però en realitat es tracta d’una democràcia soterrada.”

En el llibre ressegueix els orígens d’aquesta tragèdia que comença com una forma de repressió clarament focalitzada cap a les dones republicanes. Segons explica, a finals del 1937 “es comença a solidificar la repressió a les mares presoneres”. El principal ideòleg d’aquesta estratègia repressiva va ser Antonio Vallejo-Nájera, un personatge sinistre que es va inspirar en les Lebensborn creades per Himmler el 1935, que tenien com a objectiu proporcionar incentius per tal de crear individus purs de raça ària. Es tractava d’autèntiques granges humanes o, dit en altres paraules, de l’altra cara de la moneda dels camps d’extermini. A finals del 1938, Vallejo-Nájera, com a cap del servei psiquiàtric militar, va presentar un projecte de recerca centrat en el “psiquisme del fanatisme marxista”. La conclusió a què arribava era que les persones que defensaven el marxisme, l’anarquisme, la llibertat i la igualtat entre sexes estaven afectades per una patologia. La concreció d’aquesta teoria malaltissa es va traduir, el 1941, en una llei “que permetia retirar la tutela a aquelles famílies que es considerava que no estaven capacitades per a la criança dels fills, destruir la documentació del registre i donar una nova identitat als infants”. En paraules de Neus Roig, “el gen roig no es podia extirpar, però amb la nova educació es podien tornar nens per a la pàtria espanyola: havien de formar la nova Espanya i, per aquest motiu, s’havien de criar i educar amb els criteris catolicofeixistes”.

El pas d’aquesta fórmula repressiva a negoci es va produir a partir de principis dels cinquanta. En aquells anys, la xifra de dones empresonades havia disminuït notablement, ja fos perquè havien mort o perquè havien aconseguit la llibertat provisional. A partir d’aquí es va crear el Patronato de la Mujer, presidit per Carmen Polo de Franco, on ingressaven les noies que estaven embarassades. Aquestes noies renunciaven als fills, voluntàriament o involuntàriament, i, si tenien sort, eren registrats com a biològics. “Eren corrupteles entre les autoritats, l’església i la família”, conclou Roig.