JAUME ROURES
DIRECTOR GENERAL DE MEDIAPRO
“Hi ha un marge de negociació amplíssim si es fa amb intel·ligència”
PREMI REPUBLICÀ DE L’ANY Els lectors i subscriptors han valorat la trajectòria professional i personal del productor
EL JOC BRUT
“Hi ha gent que defensa que no hi ha estat si no hi ha clavegueres. Això ho pensen des de polítics i jutges fins a periodistes”
EL CAS CATALÀ
“La pressió a les Espanyes sobre el tema català, fa que els que hi simpatitzen o són demòcrates no s’atreveixin a manifestar-ho, i d’això n’hem de ser conscients”
EL JUDICI
“Crec que la sentència està escrita. Això està dat i beneït”
ELS PRESOS
“Els presos no es poden convertir en l’excusa, perquè el que important és veure les accions concretes per resoldre-ho”
EL FUTUR
“El canvi de govern a Madrid ens obre unes portes que abans no estaven obertes. Ens hi hem d’acostar amb intel·ligència i fent poc soroll”
Els lectors han atorgat el Premi Republicà de l’Any al productor Jaume Roures, una de les categories de la primera edició dels Premis Republicans de l’Any en què compartia nominació amb la cuinera Ada Parellada i l’entrenador de futbol Pep Guardiola. La seva posició favorable al referèndum i en defensa dels presos polítics, des de plantejaments no independentistes, el converteixen en una veu molt escoltada en cercles que van molt més enllà del marc sobiranista i fins i tot dels àmbits republicans. Responsable, com a director o en la producció dels documentals Les clavegueres d’Interior i els dedicats a l’1-O i el 20-S, ha ofert un contrapunt demolidor a la història oficial que s’intenta imposar des dels quatre poders de l’Estat espanyol. Jaume Roures, des de la seva talaia de Mediapro, ha estat i continua sent un dels personatges centrals en l’evolució del panorama mediàtic com a mínim europeu. La conversa mantinguda amb Roures, tanmateix, està fonamentalment centrada en el delicat moment polític català.
El seu documental Les clavegueres d’Interior es va presentar el maig del 2017. Vist amb perspectiva, allà hi havia només una petita mostra del fangar. Quan va fer el documental ja tenia aquesta percepció?
Teníem moltes percepcions, però només teníem les proves que vam ensenyar, perquè si no vols perdre autoritat des del punt de vista de la feina periodística, només et pots basar en el que tens. Nosaltres vam ensenyar el que sí que teníem lligat, contrastat i, a més, corroborat pels policies. Perquè, no ens enganyem, el que dona força a aquest documental són les declaracions dels policies. Ara estem treballant en la segona part, investigant qui finançava tot allò més enllà dels diners procedents del Ministeri d’Interior. En les converses ja es veu que hi ha implicades empreses privades grans, i ara estem treballant en aquest tema.
Com és possible construir una xarxa d’espionatge paraoficial d’aquesta magnitud?
El tema de les clavegueres dels estats no l’hem descobert ara, sinó que és recurrent durant tot aquest segle i anteriorment. Aquest tema existeix i no vull dir que existirà perquè encara confio en la humanitat, però existeix, també perquè des de fora es raona que ja se sap que hi ha coses que fan que l’Estat hagi de tenir clavegueres. Això ho pensen des de polítics i jutges fins a periodistes. El cas de Villarejo, en definitiva, és vist per molts com a necessari. És a dir, el castiguen però en el fons forma part de les guerres brutes que són necessàries. Hi ha gent que defensa que no hi ha estat si no hi ha clavegueres. El més fotut és això.
Si aquesta és la visió que domina, com es pot fer un estat sense clavegueres?
Doncs els mecanismes democràtics, policials i judicials han de servir per combatre-les. Però la situació és que en general la societat accepta que les clavegueres han d’existir. Després del nostre documental, o ens havien de fotre a la presó a nosaltres, o a ells. Però no ha passat res, i Villarejo resultarà que és un senyor fins i tot simpàtic.
Abans hi havia la doble moral, almenys en l’opinió pública, que venia a acceptar que hi fossin mentre no se sabés, però avui surt un escàndol a la superfície i tot continua com si res. Què ha de canviar perquè la gent reaccioni?
Crec que s’arrossega un llast de falta de cultura democràtica important. Després de la dictadura no només passa que hi ha determinats aparells de l’Estat que no s’han tocat, sinó que també la comprensió que té la gent sobre el que són les llibertats, la democràcia, és molt limitada. Aquest és el problema, i ja es veu ara amb el tema català. Intentem projectar el documental sobre l’1-O a Madrid i surt el senyor del PP d’allà i diu que no s’ha de veure. Va passar el mateix amb Julio Medem i La pelota basca. Abans que l’estrenés ja l’havien condemnat, perquè donava veu a totes les parts del conflicte. Això en una democràcia no hauria de passar. Algú pot estrenar el seu documental i el senyor del PP que no ho troba bé hauria d’ensenyar les càmeres dels cascos de la policia i intentar demostrar que els policies eren els agredits pels nostres avis i pels nostres nens.
Per què no hi ha documentals en sentit contrari?
Perquè no poden existir. És com el del 20 de setembre. Em fa molta gràcia que em diguin que els que fem nosaltres són ‘de parte’. No sé ‘de parte de quién’, però bé, per què no fan el seu? Perquè el tema és impedir que el nostre es vegi. I aquí, més enllà del posicionament polític, el tema és la censura. No es tracta de confrontar i discutir, la qüestió és que no se sentin opinions diferents. Això és gravíssim.
Però plantejar la censura d’un documental que pot estar penjat a YouTube no és una mica pensar en clau de segle XX?
Sí, però al final ho aconsegueixen. No és el mateix veure’l a casa pel YouTube i parlar-ne en família, que fer possible que s’emeti per televisió i que tingui més repercussió. Hi ha llibertat d’expressió, però tu no tens cap micròfon, amb la qual cosa la llibertat d’expressió és molt limitada. Mira l’escàndol amb l’Informe Semanal i en Junqueras. Si nosaltres abans havíem fet una sèrie que es deia Filosofia a la presó, i entràvem a la presó i ens reuníem amb els presos i parlaven a la càmera! I amb presos s’hi ha parlat sempre! En aquest cas, la crítica és “com se us acudeix donar veu a un que està a la presó?” Això s’ha fet tota la vida. Què volen? Doncs el que volen és que no es pugui sentir aquesta veu.
El nivell de tolerància que hi ha a l’Estat espanyol amb fenòmens com les clavegueres o la censura, sembla que no és aplicable a Catalunya. Hi ha diferències entre l’opinió pública espanyola i la catalana?
Bé, aquí hem tingut l’anomenat oasi català, i el 3% i tot el que vulguis...
Sí, però els escàndols han comportat, per exemple, la desaparició del partit més responsable.
El que vull dir és que nosaltres no som pas més oberts i més demòcrates que els de les Espanyes. Sí que és cert que aquí sí que hi ha hagut una evolució que fa que enfoquem les coses d’una manera més oberta.
Tot i que toca altres temes, el documental Les clavegueres d’Interior estava molt enfocat en Catalunya. Ara s’està veient que no se n’escapa ningú. Hi ha algú que es pugi sentir segur a l’Estat espanyol?
Ningú es pot sentir segur, però no aquí, sinó al món. Malauradament, les clavegueres ja han surat i ara es fa tot obertament, inventant les proves que calgui. Hem fet un salt qualitatiu a pitjor i és tot l’aparell de l’Estat que defensa aquestes posicions apel·lant a la independència judicial quan si la justícia fos independent no haurien fet tot el que han fet fins ara. És evident que estan guiats o políticament pel govern o pel que era el partit del govern, o perquè les seves creences polítiques i ideològiques s’imposen al que és la realitat jurídica. Ara estem fent un documental sobre els jutges, i què et trobes? Si recordes el documental del 20-S, l’exlletrat del Constitucional Joaquín Urías deia que de 250 catedràtics, 240 diuen que les acusacions no s’aguanten. Hem anat a buscar-los a tots. Però fins i tot els que diuen que això és una bestiesa no s’estan d’afegir: “Però bé, és que aquests paios...” Per què? Primer, perquè el pes ideològic i polític és molt important, i segon, perquè la pressió és insostenible, i d’això n’hem de ser conscients nosaltres. La pressió a les Espanyes sobre el tema català fa que els que hi simpatitzen, o són demòcrates i pensen que tindríem dret a votar o que la repressió de l’1-O va ser una salvatjada, no s’atreveixen a manifestar-ho. Si ho expresses et cau al damunt tothom, i això és molt fotut.
Això és el que pot pesar a l’hora de reconsiderar algunes posicions des dels poders de l’Estat respecte del procés judicial?
Crec que la sentència està escrita. Això està dat i beneït. El tema és que en el supòsit que el PSOE volgués fer alguna cosa més enllà de la seva concepció ideològica, la pressió que desencadenen PP, Cs i ara Vox és asfixiant. El dia que surt la ministra Celaá recuperant la idea de les imatges falses de l’1 d’octubre, per què ho diu? Doncs perquè han de demostrar que no estan de l’altre costat. Hem de ser conscients d’això.
El tema dels presos i les conseqüències judicials és l’obstacle bàsic per a una certa distensió?
Absolutament d’acord. Però el que també passa és que els problemes, com més grans són, més capacitat exigeixen per afrontar-los. En aquest sentit, els presos no es poden convertir en l’excusa, perquè el que importa és veure les accions concretes que som capaços de desenvolupar per resoldre el problema dels presos, ja sigui, abans, durant o després del judici. No entenc que es digui que com a mínim hi haurà govern fins a la sentència. A què ajuda això? Quin futur estàs dibuixant? Tu mateix t’estàs limitant amb una data. Què vol dir, que si hi ha una sentència greu convocaràs eleccions? No ho diguis ara, perquè s’haurà de veure en aquell moment en funció de cinquanta mil variants. Perquè, a més, crec que serà en aquell moment quan hauríem de sortir massivament al carrer, perquè l’atenció internacional hi serà i caldrà demostrar que no acceptem la pantomima del judici. Però i què passa si la gent no surt? Llavors vol dir que no tens prou força per convocar unes eleccions i sortir-ne més ben parat del que ho estàs ara. Perquè siguem honestos i reconeguem que si bé el 21-D dins del marc que es va donar va ser una gran victòria, és bastant irrepetible, perquè, per exemple, el percentatge de participació és molt difícil que es torni a donar. Per tant, abans d’assenyalar un futur has d’analitzar la situació concreta.
Soraya Sáenz de Santamaría tenia més raó de la que podia semblar quan va dir que havia escapçat l’independentisme?
Sí, però a banda de responsabilitzar Soraya i el seu pla, això també significa que som molt febles, si amb deu persones menys no hi ha claredat, malgrat que aquestes persones quotidianament envien missatges. Crec que la responsabilitat política davant de la societat comporta un nivell d’autoritat moral que ara no existeix. Fora Puigdemont, fora Junqueras, no existeix aquesta autoritat moral que seria la que donaria als dirigents més enllà dels càrrecs teòrics la capacitat de marcar la línia. Ara semblen molt gallines sense cap, dient coses sovint totalment contradictòries. Com que som un poble serè encara ho aguantem i no crec que, tot i aquesta confusió, es porti la gent a la desmobilització. Però si aprofundim aquesta situació sí que al final es generarà desmobilització.
El canvi de govern a Madrid ha servit per a alguna cosa o aquesta pressió de l’entorn que esmentava, aquesta vigilància a què està sotmès el PSOE fa impossible cap avenç?
El canvi de govern ens obre unes portes que abans no estaven obertes. Ens hem d’acostar a aquestes portes amb intel·ligència, fent poc soroll, i negociar coses i negociar-les seriosament i, a més, negociar coses sobre les quals puguem negociar i donar sortides polítiques. Perquè, a més, ells no les tenen. Pedro Sánchez ha arribat aquí de rebot, fins i tot de rebot del seu partit. La intel·ligència política depèn també de donar sortides a Sánchez, no ultimàtums. Això és un procés lent, i quan dic lent o discret no vull dir: “Bé, ja veurem què passa”, sinó que cal tenir propostes concretes més enllà del problema del referèndum. Hem de recuperar les lleis que es van tombar al Constitucional, es poden tirar enrere les lleis laborals del PP, la llei mordassa... De tot això, des d’aquí n’hem de ser els primers impulsors, perquè així també els ensenyarem als de les Espanyes que també volem construir una societat millor. No és que els catalans siguem més guapos, sinó que tenim un projecte de país determinat, on socialment es funciona d’una manera. Això que teòricament aquí hem avançat, si més no en l’àmbit legislatiu, és el que hem d’ensenyar. No guanyarem ni majories aquí, ni una certa complicitat allà si no en som capaços. Quin és el problema d’Espanya? El problema d’Espanya és que no té cap projecte.
No té cap projecte per a Catalunya o per a Espanya mateixa?
No en té per a Espanya! Com entenc la governança? Doncs no consisteix només en la defensa de l’interès general, sinó a dir a la gent ‘anem cap allà’ i el nostre projecte per al 2025 o el 2030 consisteix a tenir A, B, C i D. Això a Espanya no existeix, és un país de qui dia passa any empeny. Jo no soc independentista, però reconec que com a mínim l’independentisme ha construït un relat i ha dit que l’objectiu no és només la independència, sinó uns certs elements de contingut. Això és el que arrossega la gent. La gent no és que d’un dia per l’altre hagi vist la llum, sinó que hi ha un projecte. Però també cal tenir en compte que a la gent no la pots tenir mobilitzada indefinidament. Quan t’estavelles contra la paret, i això seria el primer tema que caldria reconèixer, has de mirar com es recompon la situació. No pots pensar que aquí no ha passat res i que la gent continuarà sortint al carrer cada vegada que la cridis.
Però quina necessitat té un govern de Madrid de negociar amb Catalunya si veu que no fent res a Catalunya ja ens barallem entre nosaltres.
Catalunya és molt important econòmicament, és molt important culturalment, és molt important electoralment...
Però sense interlocució clara i cohesionada.
No sé com veuen des de Madrid la falta de lideratge que hi ha aquí, perquè Déu n’hi do els problemes que tenen i la fragilitat que hi ha allà. En tot cas, necessiten els vots del PDeCat, els d’Esquerra. I els del PNV. És a dir, hi ha un marge de negociació amplíssim si s’utilitza amb intel·ligència i en benefici de tots.
Cap negociació no preveu, però, acordar un referèndum.
No ho sé. Fa uns dies parlava amb algú molt important d’allà que em deia: “Hauríem de ser capaços de generar un procés que acabés en un referèndum.” Segurament la seva idea de referèndum i la meva o la dels independentistes és diferent. Però el fet que ara algú parli que es podria acabar amb un referèndum, d’alguna mena ja és un pas endavant. Insisteixo que cal avançar amb intel·ligència, amb discreció, amb propostes concretes.
Vostè ha fet referència a algú de Madrid amb qui ha parlat. Allà hi té amics però també molts enemics. Se sent amenaçat per tot el context, arran de les seves actuacions en relació amb el procés?
D’entrada, he de dir que era pitjor durant el franquisme.
Vol dir que haver viscut la repressió franquista en primera persona li ha fet tenir pell morta?
M’ha fet la pell més dura, morta no. No em preocupo personalment. No soc capaç d’acceptar-ho. L’altre dia vam anar a Madrid a presentar el documental del 20-S i teníem dues furgonetes a la porta. Em vaig quedar sobtat. Em fa pena aquesta situació. Se suposa que havíem avançat molt, però vas a passar un documental a un auditori de 200 persones i tens dues furgonetes a la porta.
De les trucades que s’haurien fet des d’altes esferes de l’Estat per pressionar empresaris importants ara fa un any, vostè en va rebre alguna?
D’entrada, jo no soc empresari ni soc important [riu]. Sincerament, a nosaltres ningú ens truca i, això ho dic orgullosament, ningú s’atreveix a trucar-nos. No ho dic per l’1-O, ho dic en general. Tots els documentals que fem estan en el marc d’una carrera de continguts molt determinada.
Com a professional del món de la comunicació, quin consell donaria al lector en un món de sobreinformació?
Precisament el que ens permet la sobreinformació és l’accés a moltes coses. Doncs bé, cal llegir moltes coses, refiar-se de poques i crear-se un criteri. Tot i que Twitter i les xarxes socials també fan molt de mal. Per tant, llegir molt, pensar i seleccionar.
CARLES RIBERA
cribera@lrp.cat
L’èxit de la lluita constant
Carles RiberaJaume Roures i Llop (Barcelona, 1950) es mira el món des de la gran plataforma de Mediapro, que va fundar el 1994, i Imagina Media Audiovisual. Conegut entre el gran públic per produir pel·lícules del cineasta Woody Allen i com la figura que controla els drets televisius dels principals esports, els seus inicis professionals arrenquen de TV3. Des del 1983, va ser cap del departament de notícies, i a partir del 1986, de produccions esportives, on va conèixer el seu principal company d’aventures empresarials, Tatxo Benet. A més de l’imperi Mediapro (que des de fa uns mesos té com a soci majoritari un grup xinès) va impulsar, entre d’altres, La Sexta (2006), Gol TV i el diari Público (2007). Políticament, els seus orígens se situen en la lluita antifranquista des del trotskisme, com a militant destacat de la Lliga Comunista Revolucionària, un activisme que el va portar diverses vegades a la presó durant els anys setanta. No es considera independentista, però és partidari d’un referèndum d’autodeterminació.
L’eina del documental
Carles RiberaEl procés català no seria vist de la mateixa manera (o almenys no hi hauria l’oportunitat de veure’l d’una manera diferent), sense el que aporten els documentals dirigits i produïts per Jaume Roures. Mesos abans que la política catalana accelerés la velocitat dels esdeveniments, Roures va dirigir el documental Les clavegueres d’Interior, que aixeca els embornals de les clavegueres de l’Estat de manera rigorosament documentada. Els fets de la tardor passada han generat dos documentals, 20-S i 1-O (aquest últim dirigit per Lluís Arcarazo), que desmunten la ficció judicial orquestrada per l’Estat espanyol.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.