“Em jutjaran per les meves idees”

denúncia de LA fiscalia

“La denúncia me la va posar la fiscalia d’ofici. Són investigacions que es duen a terme des de la policia. Cap particular m’ha denunciat, ningú s’ha sentit ofès pels meus vídeos.” L’acusació llista una vintena de vídeos: “Un documental que vaig fer titulat La represión, una arma de doble filo; un vídeo creat a partir d’un poema d’un pres polític; diverses xerrades que vaig gravar a Madrid i que eren públiques... És absurd. Unes xerrades que eren obertes i que jo només vaig filmar, no hi vaig parlar. Com és que soc l’únic acusat si el delicte és, teòricament, el contingut del que es va dir?”

Quan va anar a declarar a l’Audiencia Nacional es va trobar amb més situacions inesperades. “Ni el jutge ni la fiscalia em van preguntar pel contingut dels vídeos. Totes les preguntes eren sobre les meves opinions personals. Què opino sobre el terrorisme, per què considero que una determinada persona és un pres polític, quina és la meva ideologia... Em vaig quedar una mica bloquejat. Al final vaig dir que no volia respondre aquelles preguntes. Si em jutjaven pels vídeos respondria, però si m’estaven jutjant per les meves idees que ho diguessin clarament. Semblava persecució ideològica.”

Aquest jove activista coneix l’entorn de persones que han xocat amb l’Estat i per aquest motiu no tot el va agafar a contrapeu. “El meu treball s’ha basat en la repressió a Espanya, així que aquest món el coneixia i pensava que tard o d’hora em tocaria a mi. El que no m’esperava és que passés en aquell moment. El dia abans de la trucada m’acabava de comprar un bitllet per anar a Anglaterra.” Des de l’àmbit familiar, però, no ha estat fàcil d’encaixar. “Cap mare vol que el seu fill vagi a la presó. Durant aquests mesos han anat comprenent-me més i veuen que no he fet res dolent, però ho estant patint.” En la seva opinió, l’estratègia de fons és crear por. “Hi ha amics i coneguts que em diuen: «Quina putada el que t’ha passat», però afegeixen: «Em fa por compartir-ho a Facebook».”

Intento portar la conversa cap a perspectives més àmplies, ubicar el seu cas en relació amb els sismes polítics que estem vivint a Espanya en els darrers temps, i em trobo amb una persona que, a pesar de la seva joventut, té unes idees polítiques ben fonamentades. “Actualment, l’Estat (em refereixo a les grans empreses, als bancs, a la monarquia, a l’Església, no a les cares visibles que ens governen) torna a atacar amb força el debat polític i el qüestionament de l’statu quo, com ja va fer durant la Transició. En aquella època d’activisme polític i conflicte obrer, es va reprimir la llibertat. Es van perseguir grups musicals, artistes... La censura del documental Rocío de Fernando Ruiz Vergara, ja en democràcia, per exemple. Bastant més endavant hi va haver un període de relaxació del conflicte social, però quan va sorgir el 15-M, de nou van augmentar les represàlies. Per mi, és una repressió continuada que ve del 1939, de la dictadura amb què no hem acabat de trencar.”

També li comparo el seu cas amb les diverses persecucions viscudes a Catalunya darrerament i amb el fet que grups que fins fa poc estaven als antípodes polítics, com són una classe política oficial i uns col·lectius alternatius fora del sistema, ara es troben en casos similars i uneixen forces. “Sembla una paradoxa, però té explicació si entenem quina és l’essència de l’Estat espanyol. Per mi, és un estat feixista, sense llibertats democràtiques ni polítiques. Un sector de la burgesia catalana reclama actualment un rol democràtic, l’autodeterminació, i d’aquesta manera s’hi enfronta. I la classe obrera porta a terme una lluita democràtica per generar canvis socials i també topa amb aquest Estat. Em recorda el Front Popular durant la Guerra Civil, en què es van trobar comunistes, anarquistes, republicans, demòcrates...”

activista de barri

En diferents moments de la història s’ha donat el cas que aquells que d’entrada són outsiders polítics posteriorment acaben entrant i transformant la política. Em pregunto si aquesta llista de gent afectada, sovint políticament molt activa, es planteja en algun moment aquesta possibilitat. “Una pregunta complicada. Vaig ser al Parlament Europeu parlant de la meva situació al maig i va anar bé, però tota aquella parafernàlia... Soc un activista de barri i d’assemblees. Per mi la política es fa dia a dia a peu de carrer, aturant un desnonament, ajudant els de la meva classe social. Entrar en un partit polític... Crec en les eleccions, però no en la democràcia espanyola, la llei de partits que pot il·legalitzar formacions polítiques. No voto perquè considero que les eleccions d’aquí són un frau. Amb altres estructures més lliures i més democràtiques votaria i, per què no, potser hi participaria.”

Tornant al seu cas li comento que fins ara no se n’ha parlat gaire. “Els mitjans generalistes són sensacionalistes, potser en parlaran si hi ha condemna.” Es queixa també d’una mala praxis periodística. “Es confonen amb la llei mordassa, que són sancions administratives. No té res a veure, jo vaig pel Codi Penal i l’Audiencia Nacional. De vegades sembla que alguns mitjans ho facin per culpar només el PP quan la majoria d’aquests casos són previs a la llei mordassa.” Ha començat un compte enrere a les xarxes socials per anotar els dies que falten per al judici. S’hi juga entrar a la presó. A part, li demanen deu anys d’inhabilitació. “No podria exercir cap funció pública ni rebre ajudes. Un dels meus plans és fer oposicions i treballar de professor. Amb això al davant, t’ho replanteges tot.”