Lluís Llach
diputat Junts per Catalunya
“Estem millor que fa un any perquè la gent encara hi és. Això no va cap enrere”
Premi Primer d’Octubre. Els lectors i subscriptors han valorat la trajectòria vital republicana de l’artista
FÒRUM CÍVIC
“El que fem no és una constitució, sinó un debat constituent per repensar el país. Com volem ser, què volem ser i qui volem ser”
EL PROCÉS
“Ha estat una etapa que no esperava viure, com molta gent gran. I ara que ho vivim, ho fem amb molta il·lusió”
MOVIMENT SOCIAL
“Estar en un país on la gent és capaç d’aquesta creativitat democràtica m’entusiasma”
INDEPENDÈNCIA
“Vam proclamar la independència. Al Parlament vam fer la nostra feina”
UN ANY DEL 27-O
“Estem millor que fa un any perquè la protagonista, que és la gent, encara hi és. Això no va cap enrere”
FUTUR
“D’aquí a un any hauran passat coses molt transcendents. Tenim millors cartes del que pensem”
Una entrevista amb Lluís Llach sempre va molt més enllà de la política. Aquest any, per exemple, es compleix mig segle de la seva composició més internacional, L’estaca, i la seva carrera d’escriptor, desenvolupada en els últims anys, també és un punt d’interès d’una personalitat polièdrica com la del cantautor vergelità. Tanmateix, el dia que hem concertat per a la trobada ha coincidit amb la presentació del consell que ha d’impulsar el Fòrum Cívic i Social per al Debat Constituent, la qual cosa fa decantar inevitablement la conversa cap al terreny d’una actualitat política de la qual Llach s’havia enretirat, almenys de manera activa, fa un any.
En l’acte de presentació del consell que vostè presideix, va voler deixar molt clar que aquest fòrum no es tracta d’un procés constituent. Per què tanta prevenció i aclariments?
Primer, perquè tècnicament no ho és. Per no enganyar la gent. Un procés constituent només el pot fer el Parlament. Punt. En canvi, nosaltres el que fem és un debat constituent per repensar el país. Per decidir com volem ser, què volem ser i qui volem ser. Per tant, començar amb falsedats és mal assumpte. No podem fer una constitució. Nosaltres, però, sí que podem crear prou empatia social i cívica, amb un equip tècnic de primeríssima qualitat, per plantejar una estratègia amb la gran quantitat d’entitats, amb l’entramat d’associacions que hi ha a tot el país, ja no només l’ANC, Òmnium i els CDR. El consell hi és per activar tot això i per convidar tot aquest teixit associatiu a organitzar, sota el nostre impuls, un gran debat.
I a partir d’aquí?
Aquest debat sí que vol tenir conclusions. Sí que vol dir “pensem això”. Ara bé, no ens correspon a nosaltres. A la ciutadania li correspon dir quin és seu alè de cara al futur.
Aquí hi està convidat tothom. Vostè hi veu participant Societat Civil Catalana, per posar un exemple?
Difícilment, entre altres coses potser perquè com que se senten en minoria no voldran ser-hi, per poder dir que no hi eren. Serien benvinguts. Que vinguin, que debatin, que proposin, volem el cent per cent. És veritat que tenim un tant per cent molt alt de la població que està a favor del dret a decidir, republicana, i gent que pensa que un estat ha de ser d’una altra manera. A la gent li diem: “Pensem el país, diguem què volem”, i és evident que si el debat ha estat fructífer, tot i que no és un mandat, suposo que serà tingut en compte, però no només si el proper Parlament és independentista. En el cas, per exemple, que fos federalista, tindrien un mapa de carreteres per saber cap a on vol anar aquest país. Després, en faran cas o no.
Vist des del carrer, algú pot pensar que és tornar al punt de partida. Ja hem fet el Consell Assessor per a la Transició Nacional, processos constituents des d’entitats que han redactat projectes de constitució, la comissió per a la transició nacional de l’anterior legislatura que vostè va presidir...
Això que farem ara no s’ha fet mai.
No s’ha fet mai, però és un pas previ al que ja s’ha fet.
Absolutament fals. Nosaltres precisament som la continuïtat de les recomanacions que es feien. Precisament, s’aconsellava que hi hagués un procés participatiu, tot i que aquell era constituent perquè ho manava el Parlament. Ara és un consell creat per la Presidència per tenir-ho tot preparat en el sentit que si hi ha un Parlament independentista, se sap que hi ha això; si és federalista, sap que hi ha això, si és autonomista [es posa les mans al cap]... Però serà feina feta! I aquest debat serà des de la base, si no, no valdria la pena ni posar-s’hi.
Per què s’hi ha posat, després de deixar la primera línia un cop acabada la legislatura anterior?
Jo no vaig participar en l’última campanya perquè no hi va haver una candidatura unitària. Ep, no perquè jo pensi que hi hagi de ser obligatòriament, sinó que jo, per la meva manera de ser i pel que se suposa que represento, que no sé ben bé què és, puc fer una feina de cohesió, però no puc fer una feina de política especialitzada. Quan el president em va proposar això d’ara, em va argumentar. “Ets una persona de consens i la gent et fa cas.” Quan penses que pots fer un servei una mica particular al teu país des de la teva posició, t’hi poses.
Déu n’hi do el servei que ja ha fet vostè al seu país!
Sí, però jo no vaig mesurant. Estic més vell, estic més fumut, però ho provem. També he de dir que a mi això em dona vida, és a dir també ho faig per egoisme, perquè em sento molt satisfet de fer-ho des de valors interiors i, per tant, sacrifico comoditats evidents, per exemple estic al final d’una novel·la que ara ja sé que no acabaré fins no sé quan i que ara mateix és el que més m’agrada fer...
Faci’m algun spoiler de la novel·la.
Ni parlar-ne! [riu] I menys ara, que ves a saber quan sortirà.
Almenys digui’m si és sobre el passat o sobre el present.
Passat, passat llunyà.
Vostè, encara que ha tingut un paper molt destacat en els últims anys, és un activista polític de sempre, no només com a músic, sinó perquè s’ha involucrat en diversos projectes, com Nacionalistes d’Esquerra en els anys vuitanta. Aquesta última etapa com la definiria?
Ha estat una etapa que no esperava viure. Com molta gent gran. És increïble la quantitat de gent gran que hi ha implicada i que se sent interpel·lada, perquè no s’esperava poder viure això, i ara que ho vivim ho fem amb molta il·lusió, no només pel futur.
Per la culminació d’una lluita?
No, no, no, per mi hi ha encara quelcom més important, el sentiment que pertanyo a un país on la gent ha decidit deixar de ser súbdita per apoderar-se. I a mi viure en un país on la gent és capaç d’aquesta creativitat democràtica m’agrada. Sí, m’agrada pels objectius que puguem assolir, però m’agrada sobretot per orgull d’entitat col·lectiva que malgrat tots els malgrats, o potser per causa dels malgrats, ha sabut trobar una via d’expressió, una via d’entendre la política, una via d’entendre la col·lectivitat que a mi m’entusiasma. Els objectius tant de bo els pugui veure, però el que tampoc em pensava que pogués veure és el que ha passat en l’àmbit col·lectiu. La creativitat d’aquesta ciutadania no me l’hauria imaginat mai.
Això ha posat en risc el concepte de Catalunya un sol poble?
Jo crec que no, però és evident que és el gran objectiu dels adversaris ja no només de la independència, sinó dels enemics del dret a decidir i de la democràcia. És un problema que tenim al davant, hi som molt sensibles i em sembla que ho estem fent bé. L’Arrimadas no para, però jo crec que... [En aquest moment, pel davant de la terrassa del bar on estem fent l’entrevista, passa l’Oriol Sànchez, fill de Jordi Sànchez. Llach s’aixeca i es fonen en una emotiva abraçada] ...la gran força d’aquest apoderament de la ciutadania és que ens fa adonar que ja som grans i que hem d’evitar una divisió de totes les maneres possibles.
Aquesta entrevista surt just un any després del 27-O, el dia que...
Vam proclamar la independència. La vam proclamar. Al Parlament vam fer la nostra feina.
Quin record té d’aquell dia?
Emocionant. Vam viure un temporal. És com estar navegant en mig d’un temporal que ja estava anunciat i que en els últims dies va ser de força 10, de força 11. Però n’estem molt orgullosos. Se’ns va advertir dels perills que corríem, se’ns va amenaçar fins i tot dins del Parlament. Vaig sentir gent que ens va arribar a dir “us matarem”, però ningú va dubtar. A banda dels dubtes que es van generar ateses les circumstàncies dificilíssimes per part del timoner de la nau, que malauradament ara és a Brussel·les, i que no sabia què era millor per sobreviure al temporal.
Ha dit “nosaltres vam fer la nostra feina” referint-se al Parlament, però com valora la reacció del govern?
A mi m’hauria agradat que haguéssim arribat fins al final. Dit això, no sé si ens hauria fet avançar més respecte d’on som ara. Crec que si em fas dir, amb la vista llarga, si ara estem millor que fa un any, et diré que estem molt millor.
Per què?
Perquè la protagonista bàsica de tota aquesta aventura, que és la gent, encara hi és. I després de tot el que ha passat, que la gent encara hi sigui, vol dir que això ja no té marxa enrere. Això era un dubte que hi havia fa dos anys: “Aguantarà, la gent?” Doncs ja tenim la resposta. Això no va cap enrere.
Però també hi ha gent a la presó i a l’exili que fa un any no hi eren.
La discussió hauria de ser si n’hi ha d’haver nou o dos mil.
La té clara aquesta reflexió?
Jo no parlo en nom de ningú, de cap partit, de cap entitat, sinó en el meu propi i, per tant, he de ser molt més respectuós que tots els altres, i aquest tema és un dels que m’ha dut més conflicte amb mi mateix. Crec que cadascú ha fet el seu paper de la millor manera possible. Crec que ara fa un any, malgrat que tots hem reconegut errors, sobretot els independentistes perquè els altres no, tothom va fer de la millor manera possible el seu rol, i hi havia rols molt difícils.
En algun moment s’ha imaginat a la presó?
I tant.
Què sent quan pensa en els seus companys que són a la presó o a l’exili?
És molt pitjor quan els veus que quan hi penses. Veus que tenen tancada gent d’alta qualitat humana i d’alta qualitat personal. Recordem que veníem d’una crisi en què la paraula polític era una de les menys estimades. Avui hi ha un sentiment general que aquesta gent va ser lleial a la seva paraula i al mandat democràtic. Potser no ho van fer prou bé, potser la situació era d’una dificultat imprevisible, ja que molts imaginàvem que malgrat tots els antecedents neofranquistes que vèiem, l’Estat no s’atreviria a fer el que va fer. Ara ho sabem, hem après la lliçó, sabem que al mapa de carreteres hi ha molts més revolts dels que imaginàvem, però que també hi ha moltes possibilitats.
Si em permet l’analogia, la lliçó apresa sobre l’actitud de l’Estat espanyol ens demostra que L’estaca que vostè va compondre i cantar –de la qual aquest any es compleix el cinquantè aniversari–, en realitat no ha tombat, encara.
L’estaca no era en Franco, era el sistema que permetia que hi hagués en Franco. Això va per llarg! També hi ha la visió que l’estaca és allò que hem de tombar per millorar la vida de la gent. Tothom interpreta les cançons com vol i això és el millor que li pot passar a un compositor, que cadascú se la faci seva.
En cinquanta anys, aquest tema s’ha convertit en un cant de lluita internacional. Potser ha aconseguit tombar més estaques a fora que a casa.
Potser hauria estat millor que l’hagués escrit un francès i l’haguéssim importat aquí! [riu].
Com s’imagina Catalunya d’aquí un any?
Hauran passat coses molt importants. No sé si definitives, però sí molt transcendents. Potser haurem d’esperar un any, potser no tant.
Ho diu molt convençut.
No només per l’acció vital de la societat catalana, sinó perquè a Espanya passaran coses, a Europa passaran coses i a l’economia passaran coses.
I ha de passar el judici.
Per descomptat, però en els propers sis mesos, més enllà del judici, Europa té un embat importantíssim, i això farà replantejar moltes coses en moltes cancelleries, i nosaltres hem de mirar de jugar el millor possible les cartes que tenim, que són molt millor del que ens pensem.
Si continua amb la metàfora de les cartes pot ser que la consellera Ponsatí i li digui que va “de farol”.
A la consellera Ponsatí me l’estimo molt perquè va ser una dona molt valenta i amb molt coratge, però hi havia molta gent que no anava “de farol”. I el Parlament no anava “de farol”. Quan diu això l’entenc perfectament, però no hi estic d’acord. El que passa és que és una persona molt exigent, molt rigorosa en els seus plantejaments i hi va haver, és veritat, molta improvisació. Però és que, ho sento, cada dia et trobaves amb una situació absolutament imprevista.
I d’aquí deu anys, com veu Catalunya?
Crec que serem una societat amb moltes més capacitats de desenvolupament humà. A mi m’agrada la política perquè al final sempre veig l’ésser humà, la persona com a centre de la política. Si la gent no abandona aquest protagonisme ciutadà, passi el que passi, aquesta societat haurà canviat i millorat molt. Segurament no ho veuré i per això em puc arriscar i no em podrà dir: “Escolta, t’has equivocat!”
CARLES RIBERA
cribera@lrp.cat
Un mite implicat i compromès Música, lletra i molt més
CARLES RIBERALa carrera musical de Lluís Llach i Grande (Girona, 1948) li ha donat prou fama per passar l’última etapa vital dedicant-se a la seva passió literària i a rebre honors i reconeixements merescuts com a figura clau de la música popular dins i fora del nostre país. Lluny d’aquest retir daurat, el cantautor de Verges fa uns quants anys que està implicat a fons en la lluita per la independència i la república, una lluita que va iniciar fa dècades, però que mai com en els últims temps l’havia situat tant a primera fila, primer amb Junts pel Sí i ara, des de fa encara no una setmana, al capdavant del consell que ha d’impulsar el Fòrum Cívic i Social per al Debat Constituent.
La carrera artística de Lluís Llach acredita en el món de la música una trentena de treballs la majoria dels quals contenen autèntics tresors de la banda sonora de diverses generacions de catalans que l’han escoltat, l’han cantat i l’han versionat. Àlbums impagables com el Viatge a Itaca, Verges 50 i Astres, s’han alternat amb melodies i temes icònics que arrenquen amb L’estaca i que continuen amb Cal que neixin flors a cada instant, Que tinguem sort, El jorn dels miserables i tants d’altres. La literatura, la viticultura i la tasca solidària al Senegal per mitjà de la seva fundació, completen una trajectòria extraordinària.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.