“El primer tren és obra de la tossuderia”

IDEA CAP A CATALUNYA

Meravellat amb les possibilitats que s’obrien amb el nou transport i convençut que calia traslladar el projecte a Catalunya, li atribueixen la frase: “M’hi jugo 10.000 pesos que després de transcorreguts quatre anys de la meva arribada a Espanya anirem de Barcelona a Mataró en el ferrocarril que farem construir.” Tornaria a terres catalanes l’any 1840 i necessitaria el doble d’anys que va preveure en un primer moment, però la història no en diu res, de si algú li va fer pagar la juguesca. Arribats a aquest moment la pregunta es fa necessària, per molt que sigui incòmode per als estudiosos de Miquel Biada. Va ser un traficant d’esclaus? Ricard Bonamusa assegura que en el dia d’avui no hi ha cap document que certifiqui una afirmació, defensada per molts historiadors, que ha acompanyat el personatge i que ha enfosquit els seus èxits. “És cert que ens consta un discurs que va fer en què defensava l’esclavitud, com la majoria de burgesos de l’època i en un moment en què aquesta pràctica era del tot legal”, especifica el president, que hi afegeix que en el seu testament entre els seus béns hi havia esclaus “però no hi ha proves que fes negocis amb la venda d’éssers humans”. Solucionada la part menys amable de Miquel Biada, Bonamusa descarta que l’Ajuntament de Mataró prengui mesures tan dràstiques com les que va encarregar l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, que a principis d’any va fer treure l’estàtua d’Antoni López pel seu passat esclavista.

“Miquel Biada forma part de la galeria de mataronins il·lustres al consistori, té un carrer, ha donat el nom a un institut de secundària i fins i tot hi ha un nan que es diu com ell –enumera el president de l’entitat–, però després de tants anys sembla que no hi ha voluntat suficient per anar més enllà.” Més enllà vol dir habilitar un espai de grans proporcions per instal·lar-hi tota la documentació i material vinculats amb la història del ferrocarril. “Al Cercle hem hagut de renunciar a la cessió d’objectes perquè no tenim espai per guardar-los”, manté Bonamusa. En un primer moment s’havia dit que se cediria una sala de l’actual Museu del Gènere de Punt, que ocupa una antiga fàbrica del centre de la ciutat, però finalment no va ser així. “No podem competir amb el Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú en uns espais cedits per Renfe i on es pot admirar una rèplica de la locomotora a vapor, la Matarona”, explica.

Biada patiria un autèntic calvari per poder dur a terme el seu projecte i, tal com reconeix Ricard Bonamusa, va ser la seva tossuderia i el suport de capital anglès –més del 50% de les accions de la companyia– el que aconseguiria arrencar la iniciativa. “A banda de la manca de suport de l’administració i la tèbia aposta de l’empresariat català, Miquel Biada hauria d’afrontar molts problemes i dificultats durant les obres”, indica el president.

COSA DEL DIMONI

Per a una societat, la de la segona meitat del segle XIX, que es movia en diligència amb cavalls, la presència d’una màquina enorme que treia fum i produïa un soroll infernal va generar un rebuig immediat. “De seguida es va posar en contra tant els transportistes, que veien perillar el negoci, com els pescadors, que els ocupaven el litoral amb les vies”, diu i emfatitza que es van fer córrer tot tipus de llegendes urbanes, les notícies falses de l’època, per intentar torpedinar el projecte. “N’hi ha algunes que fan riure de tan exagerades, com ara que hi havia cavalls de debò dins de la màquina; que, a les dones que alletaven, se’ls tallaria la llet si hi pujaven, o que el moviment provocava malalties nervioses als passatgers”, ironitza.

Als rumors malintencionats, els van seguir els continus sabotatges i actes vandàlics, que s’encarregaven de destruir durant la nit els trams de via enllestits durant el dia. El mateix Biada va encapçalar la guàrdia nocturna i va dedicar moltes hores a resseguir la línia ferroviària per constatar que tot estava en ordre. “Hi ha qui diu que la seva salut se’n va ressentir per culpa d’aquestes sortides de nit”, comenta Bonamusa. Sigui cert o no, el fet és que l’impulsor del primer ferrocarril de la Península no va poder assistir a l’esperada inauguració perquè va morir el 2 d’abril de 1848. Està enterrat al panteó familiar del cementiri dels Caputxins de la ciutat que el va veure néixer.

Sembla que ja estigui tot dit del personatge i de la seva obra, que ha estat estudiada minuciosament. “De cap manera! El Cercle Històric Miquel Biada va ser creat el 2004 amb l’objectiu de ser un referent en l’estudi del ferrocarril i en aquests 14 anys, malgrat que s’ha fet moltíssima feina, ens hem adonat que encara queden molts aspectes per tractar”, assenyala.

La Fira del Ferrocarril i l’agenda d’actes que l’envolta cada any s’han convertit en referent per als amants del sector i més enllà de la comarca. “Aquest any estem especialment contents perquè s’han col·locat plaques commemoratives als espais on s’aixecaven les primeres estacions de tren a Barcelona i a Mataró”, explica Ricard Bonamusa. Què fa tan especial Miquel Biada? “Que era un visionari, un home amb molta empenta i un tossut, com a bon capgròs mataroní. De fet, el primer tren és obra d’aquesta tossuderia.”