“El Regne Unit pertany a Europa”

El que ens trobem avui dia és la diferència d’interessos entre els estats. D’una banda, hi ha els que volen unir Europa i, d’una altra, els que volen donar més poder a les nacions. D’una banda, hi ha França i, d’una altra, hi hauria Itàlia. Hi ha la visió del president francès, Emmanuel Macron, i la del vicepresident italià, Matteo Salvini.

El que a mi em preocupa i el que més he estat observant en els darrers temps són els països de l’est d’Europa. Països com ara Hongria, Eslovàquia... El que està passant amb el president hongarès, Viktor Orbán... Ells estan molt orgullosos d’autoanomenar-se democràcies liberals. Entenc que la gent el que vol és tenir més poder de decisió per als seus països. Però potser hi ha una cosa que no vam entendre el 1989. Vam pensar que les nacions de l’est es voldrien unir a Europa, a les democràcies liberals. I, de fet, era veritat, però fins a un cert punt. El que vam oblidar és que la majoria d’aquests països mai han tingut l’oportunitat, històricament, de tenir una nació sobirana. Sempre van formar part d’un imperi. I entrant a la Unió Europea és quan realment han tingut l’oportunitat de ser països sobirans. I reclamen aquest poder a Brussel·les, a la Unió Europea.

Entenc que en aquests països es vulgui tenir més sobirania, però el que penso que no es pot tolerar és que no hi hagi cap diferència entre el poder executiu i el legislatiu. No hi ha cap diferència. Són com règims autoritaris. S’entén com una sola cosa. Orbán es dedica a atiar el nacionalisme i el populisme. Aquest és el mantra. Es pot entendre fins a un cert grau, però el que no es pot permetre és que es perjudiquin els valors que fins ara han prevalgut a la Unió Europea i que l’han fet gran. No només la Unió Europea, sinó Europa. Hi hauria d’haver sancions a aquests països. Potser perdre el dret a vot i després perdre la pertinença a la Unió Europea. Polònia no votarà mai en contra d’Hongria ni Hongria en contra de Polònia... Llavors què hem de fer? Hem d’establir un sistema de sancions que funcioni.

La qüestió de fons és el que passa amb els migrants. Busquen una feina i això, de fet, és totalment comprensible. No tenim el dret a rebutjar les persones que venen a la recerca d’asil polític. Aquí no hi ha debat que valgui perquè han de ser acollides; però sí que tenim el dret a no acceptar totes les persones que venen a la recerca de feina a Europa, que venen per motius econòmics. Durant un temps vaig pensar que el sistema de quotes que els alemanys i que després els francesos van proposar –que cada país acollís una quantitat de refugiats determinada– serviria, però finalment s’ha demostrat que no ha funcionat. Perquè Polònia, Hongria i la República Txeca no ho han acceptat.

Ara la immigració és un problema europeu i és molt costós. Aquests països [els que no vulguin acollir immigrants i refugiats] ho hauran de pagar. No podem forçar-los a acollir immigrants... però ho hauran de pagar d’alguna manera. Ho hauran d’acceptar pel cost que suposa a altres països. No es pot dir que no acceptes immigrants i després no donar res a canvi.

Suècia ha acceptat durant els darrers anys un gran nombre de migrants si es compara amb la mida del país. Suècia ha acollit proporcionalment més persones que no pas cap altre país. I evidentment que ara s’han aturat amb aquestes polítiques. I és normal que països com ara Grècia, Itàlia i Espanya rebin més persones perquè estan a la riba del Mediterrani i és per on arriben aquests fluxos migratoris.

És evident que l’estratègia de la distribució de persones que es va acordar no ha funcionat. D’altra banda, crec que l’estratègia de pagar sí que funcionaria. Són una feina i uns costos que s’han de compartir i, a aquests països de la Mediterrània, que reben la majoria dels migrants, se’ls haurien de pagar els costos que tot això els suposa.

En les pròximes eleccions europees [que s’han de celebrar al maig del 2019] potser no assoleixen resultats importants per aconseguir majories. A Itàlia tindran molts vots, a França, a Alemanya... Sí que es pot donar el cas que molts seients del Parlament Europeu siguin ocupats per formacions populistes. Espero que no obtinguin majories.

Si els països volguessin abandonar la Unió Europea i només es quedessin Alemanya i França... Jo diria: “Molt bé... marxeu.” Per què no? Es podria reinventar la Unió Europea!

Crec que el perill real [que alguns països abandonin la UE] no hi és. Els avantatges de ser a la Unió Europea són molts. No veig que cap país en vulgui marxar. Si Itàlia deixés la Unió Europea estaria en fallida en només dues setmanes. Qui els ajudaria? Ara bé, el problema del Brexit sí que hi és.

Sí que ho serà. El Brexit serà un problema perquè el Regne Unit pertany a Europa. I Europa sense el Regne Unit... És difícil. No m’ho puc imaginar, potser passarà, però encara no n’estic segur. Quan el Brexit era una probabilitat el meu sentiment era que França i Alemanya tindrien més poder, es farien més grans. El problema en aquest moment és que Alemanya és més dèbil perquè la cancellera Angela Merkel està perdent suports i no és tan forta com fa dos o tres anys. I el president francès, Emmanuel Macron, té problemes. Jo he passat llargues temporades a França i les reformes no han funcionat. A més, França ha perdut pes a l’exterior. França i Alemanya són més dèbils que ara fa tres anys. Aquests dos països han fet tàndem i són el motor d’Europa, encara que ara no passen el millor moment.

No puc fer un judici d’aquest conflicte, entre Madrid i Barcelona. Tinc amics aquí a Barcelona que són independentistes i d’altres que no. Tots, sota el meu punt de vista, tenen bons arguments... Però qui soc jo per decidir? També he de dir que no soc cap fan de l’Europa de les regions. Penso que aquest sistema no funcionaria; el model de les nacions estat que tenim ara s’hauria de preservar. La Revolució Francesa va decidir crear un estat nació específic, la nació estat dels jacobins. Centralitzat, autoritari... tot depèn del centre. Potser es dona alguna autonomia a les regions, però el centre és el que té el poder. Hi havia una altra idea: l’estat que proposaven els girondins, que era un estat federal que donava una gran autonomia a les regions. La meva conclusió és que l’Estat jacobí té grans problemes per rebutjar els desitjos de les regions de tenir més autonomia o d’esdevenir independents, però els estats federals no el tenen. La meva última conclusió és que m’agradaria que Madrid, Espanya, pogués esdevenir un tipus d’estat que pogués donar suficient autonomia a les regions, no només a Catalunya, perquè la gent es volgués quedar. Aquest seria el meu desig. I no estic segur que la Unió Europea hagués d’estar enmig d’unes negociacions entre les dues parts.

Haurien de ser els estats dels Balcans. Francament, tinc sentiments barrejats en aquest aspecte. D’una banda, penso: “Déu meu! Ja som massa països!” Això crec que va ser un error des del principi.

S’hauria d’haver apostat per un grup més petit... perquè ara no es pot dir a la gent dels Balcans que no pot pertànyer a la Unió Europea. Si mires el mapa pertanyen a Europa. A Ucraïna i Geòrgia, sí que se’ls pot dir que no hi pertanyen, i, sota el meu punt de vista, crec que no s’hi haurien d’afegir. Sèrbia, Macedònia, Albània... sí que hi tenen lloc..., però hem d’estar segurs que compleixen tots els requisits.

Trobo molt difícil acceptar la política que exerceix Vladímir Putin. L’annexió de Crimea [que es va produir el 2014 i que va significar que Ucraïna perdés aquesta part del territori en favor de Rússia], per exemple, està clarament en contra de la llei. No ho podem tolerar... però què es pot fer quan es comença una guerra?

Hi va haver un temps en què Turquia, segons la meva opinió, hauria d’haver entrat a la Unió Europea. Quan Turquia gaudia d’un islam liberal. Jo vaig ser a Istanbul diverses vegades i podies veure als carrers dones vestides amb xador, vestides amb faldilla i vestides com a Europa. Tenies les dues opcions i les dues eren acceptades.

És que hi va haver un moment en què Erdogan, sobretot al principi, va arribar a ser liberal. Se li haurien d’haver obert les portes en aquell moment. A porta tancada, tothom sabia que Turquia mai entraria a la Unió Europea. I llavors hi va haver un moment en què Turquia es va adonar que l’estaven enganyant. Avui és impossible que aquesta Turquia es pugui unir a la Unió Europea. En aquell moment es va cometre un error, perquè des del punt de vista estratègic tenir a Europa un país amb un islam liberal hauria estat un gran avantatge. A més, Alemanya es troba en la situació que Erdogan l’està ajudant amb els refugiats. Estan pagant una gran quantitat de diners per evitar que la gent vagi de Turquia a Alemanya.