“La falç és un símbol de fermesa”

Etienne Sabench, de la Catalunya Nord, membre de l’ANC de Perpinyà, em va demanar participar en l’exposició; de seguida li vaig dir que sí i el vaig ajudar a trobar algun artista més que hi volgués participar.

Em va venir gairebé immediatament. És la quarta falç que faig i totes són radicalment diferents. La primera que vaig fer va ser per a un concurs que vaig guanyar, un homenatge a la població de Cambrils per commemorar que 700 cambrilencs havien estat decapitats per les tropes borbòniques. La segona va ser un homenatge a l’Onze de Setembre. Vaig guanyar un altre concurs restringit a quatre o cinc artistes al Prat del Llobregat. L’obra s’anomena L’arc de l’Esperança i és un arc de 33 m amb quatre barres, quatre peces tornejades de bronze, i una mena de falç, sense ser tan explícita com la falç que he fet per a les urnes... És un arc d’esperança que entra per un cantó i surt per l’altre, instal·lat a la plaça Catalunya del Prat de Llobregat.

Sí, aquesta és la tercera. Fa 17 m de llargada, s’assembla més a una falç, però amb una visió totalment lliure del que és aquesta eina. I l’última és la de l’urna, una falç clàssica en què vaig prendre com a model les de tota la vida. La vaig forjar per adaptar-la a la mida i a l’escala de l’urna. La falç entra i surt de l’urna, que com que és transparent, permet veure la part interior.

Sí, però no tant en l’aspecte literari del “segueu arran que la palla va cara”, com el “bon cop de falç, defensors de la terra.” El simbolisme és evident, és el himne nacional de Catalunya i té tot una representació de fermesa i lluita per defensar els nostre drets.

No, però sí complicitats. Tinc a prop artistes amics amb qui clarament compartim aquesta lluita.

Evidentment, he hagut de fer una adaptació de l’original de l’exposició a una dimensió de premi. En aquest sentit, però, no ha estat cap problema, l’he fet a escala. L’urna és gairebé la mateixa i la falç, també. Trobar l’escala és el més difícil que hi ha en el camp de l’escultura. Cada objecte necessita l’escala adequada a l’espai en què s’integra, i és clar que en un trofeu no pots fer determinades escales.

L’any 2014, juntament amb tres artistes més, Jaume Ribes, Salvador Juanpera i Pedro Mata Saralegui, vam signar un manifest i vam aconseguir que 420 artistes més el signessin. Vam ser el primer col·lectiu del món cultural que es va manifestar clarament pel dret a decidir. No sé si en aquell moment hauríem estat el mateix nombre de signants si la reclamació hagués estat per la independència, però crec que un bon nombre hi hauria estat a favor.

Crec que en general hi ha hagut moltes absències i pocs posicionaments. Una cosa ha estat mostrar-se a favor del dret a decidir, i una altra a favor de la independència. Per la independència baixa el nombre de persones disposades a donar el seu nom i a arriscar-se i lluitar. Tanmateix, crec que no ens podem queixar. En el món de les arts plàstiques i de la música, almenys, hi ha hagut artistes que han pres posició. Penso en Jordi Savall, en Colita, en gent que s’ha posicionat clarament, tot i que també hi ha hagut absències. I no entenc per què. Penso que actualment posicionar-se en nom de la democràcia hauria d’abastar un 90% dels col·lectius culturals. Si la gent de la cultura no defensa això, no sé què ha de defensar. Evidentment, estic en contra de les equidistàncies i dels que són ciutadans del món, que n’hi ha uns quants, perquè parlem una llengua i pertanyem a una cultura, i el nostre país i la nostra llengua pateixen un intent de genocidi des de fa segles.

Jo tinc molta confiança que en una Catalunya independent tot seria diferent, perquè el país podria disposar de més recursos que ara. I també canviaria la manera de fer. Una Catalunya independent podria fer una llei –espero que un dia arribi–, de mecenatge en l’àmbit europeu, com a mínim com la francesa, en què la desgravació és del 60% –a Espanya és del 35%–. El fet de no poder utilitzar els nostres recursos ens limita. Una altra cosa és la creativitat, això no variaria gens, els actors partícips de la creativitat no serien millors ni pitjors. Pel sol fet de ser català no crec que s’hagi de ser millor que un altre. Totes les cultures són defensables i productives des del punt de vista creatiu. El que sí que tindríem seria més possibilitats.