Adelina Ruiz Presidenta de l’associació SOS Bebés Robados
“Mai deixaré de buscar les meves filles”
. SARA MUÑOZ
smunoz@lrp.cat
L’11 de desembre del 1980 arribaven a aquest món la Yasmina i la Virginia, les filles bessones d’Adelina Ruiz i Manuel Navarro. Un embaràs sense cap complicació feia preveure que aquell part, al recinte de la Maternitat, a Barcelona, seria bufar i fer ampolles. Dos mesos abans de temps, però, els metges li van provocar una cesària perquè, segons semblava, una de les nenes estava morta. A ell no el van deixar estar present durant la intervenció i ella té un buit en el fil de la història perquè els metges la van adormir. Recorda que a la sala hi havia unes deu persones, més o menys. Les dues criatures van néixer, però els seus pares mai les van arribar a tenir entre els seus braços. Ni tan sols les van veure. Hores més tard, els comunicaven que totes dues havien mort. No van veure els cadàvers, ni tan sols de lluny. De cop, era com si la terra les hagués engolit. El pare va protestar tan enèrgicament que fins i tot el van fer fora de la Maternitat i el van convidar a no tornar. El metge que la va atendre, el doctor Guilera (fa anys que és mort) va mirar de consolar l’àvia materna amb paraules de tot menys consoladores: “No es preocupi, que tindran més fills. Són joves”, recorda l’Adelina.
Els dies posteriors al part, el cap els explotava. Tenien el cor trencat. El relat de l’hospital era massa estrany. Si eren mortes, per què havien desaparegut i no podien tenir els cossos per acomiadar-los? Aquest matrimoni badaloní va pensar que havia estat víctima d’un xarxa de tràfic d’òrgans. Als quaranta dies del naixement, l’Adelina va tornar a l’hospital a fer-se una revisió. La va atendre un metge que no havia vist abans. No va tenir accés a cap informe relatiu al seu part. O més aviat no va tenir cap paper entre les mans perquè un metge els va llegir un informe en què, davant la sorpresa i incredulitat del matrimoni, s’indicava que les bessones havien nascut amb vida. Cada cop que l’Adelina Ruiz tornava a la Maternitat es discutia amb una cara diferent.
El dany emocional era terrible i les respostes a les seves preguntes, inexistents. A l’empresa Cementerios de Barcelona els van lliurar un document que revelava que una de les dues nenes havia estat enterrada a Montjuïc vuit dies després de néixer i que als dos anys havia estat traslladada a una fossa comuna. Ni rastre de l’altra nena. El matrimoni no va creure mai res del que li van explicar.
L’any 1982 van decidir silenciar el tema per deixar de furgar en la ferida. El 1983 va arribar al món la seva filla Patricia i cinc anys més tard, el seu fill Oliver. La desaparició de les bessones seguia, cap dels dos se les podia treure del cap, però havien de conviure amb aquell maleït record. L’Adelina pot fer repàs de l’inici d’aquesta història com si hagués succeït ahir. No n’oblida ni un sol detall. També té molt present el moment en què van començar a aparèixer a l’Estat espanyol els primers casos de bebès robats. En aquell instant, un fred li va envair el cos: “Des del primer moment, vaig sentir que era una d’aquelles víctimes i vaig entendre què havia passat amb les meves filles. Tenia una gran barreja de sentiments. Al dolor de confirmar que me les havien robat, s’unia l’esperança de poder trobar-les vives.” La lluita de l’Adelina ja no ha cessat. Al costat del seu marit i, també, dels seus dos fills, als quals, fa vuit anys, van decidir explicar que tenien dues germanes que no sabien on eren.
L’Adelina s’ha convertit en una gran lluitadora. Ni tan sols la mort del seu marit el setembre del 2013, el seu gran suport en aquesta batalla, li va provocar la temptació de rendir-se. “Just al contrari. També lluito per ell.” Sota la veu i la mirada càlides de l’Adelina s’amaga una dona tot terreny. Si cada porta que li han tancat quan ha mirat d’aconseguir documentació li hagués restat energia, ja faria anys que hauria abandonat la lluita. Ella, però, s’envalenteix a mesura que una part del món s’entesta a amagar una de les trames més greus que han existit a l’Estat espanyol, la dels bebès robats. Una pràctica malèfica que se salda amb la desaparició de 300.000 nadons entre el 1938 i el 1996. El jutge Baltasar Garzón va xifrar en 30.000 els bebès sostrets entre el 1938 i el 1952.
CENTENARS DE CASOS
Actualment, l’Adelina Ruiz presideix l’associació SOS Bebés Robados, que aglutina uns 300 casos. Metges i infermeres d’hospitals, tant públics com privats, confabulats amb ordres religioses per satisfer els desitjos de famílies de bé que no podien tenir fills. Moltes d’aquestes famílies els adoptaven enganyades, convençudes que es tractava de criatures abandonades per les seves mares. I sobre cada cas, el mínim de documentació possible. Ni un sol paper, en molts casos. “Ja he perdut el compte de les vagades que he reclamat informes, llibres de registre... Fa sis anys, un metge em va admetre que la trama dels bebès robats havia existit. Jo ho tenia claríssim, però que t’ho digui un metge sempre t’ajuda a entendre que la teva lluita no està sent en va i que està més que justificada”, sosté.
Fins ara, la fiscalia ha arxivat la gran majoria de denúncies presentades. Alguns documents situen els cossos de molts bebès en fosses comunes, però l’obertura d’aquests espais indignes s’entreveu molt complexa. A més, explica l’Adelina Ruiz, a Catalunya ni tan sols existeix un banc d’ADN per ajudar a identificar les restes dels bebès, si aparegués algun cas. El Parlament de Catalunya va aprovar fa un any i mig crear una comissió per posar fil a l’agulla i ordenar la recerca, a més de dotar d’eines les famílies afectades. Es parla, per exemple, de crear el reclamat banc d’ADN i d’oferir suport psicològic i jurídic a les afectades. I tot plegat regulat per llei. Tanmateix, les mesures previstes no han avançat al ritme desitjat per les famílies afectades. Adelina Ruiz i l’entitat que presideix seguiran recordant als polítics el compromís que han adquirit “fins que compleixin la seva paraula”. Cada primer diumenge de mes es concentren a la plaça Sant Jaume, al migdia, per recordar a tothom que ningú aconseguirà silenciar-les.
En paral·lel, els afectats han anat teixint una xarxa de col·laboració i d’ajuda mútua que va donant fruits. A banda de l’imprescindible suport moral, han encetat una intensa campanya, en col·laboració amb l’associació Coordinadora X24, sota el lema Te estamos buscando per traslladar a tot el món la situació de desemparament en què es troben. La campanya l’ha encapçalat Carolina Escudero, una professora universitària que un bon dia va topar amb mares afectades i va veure clar que els havia de donar un cop de mà. Els va impartir tallers grupals basats en la comunicació resilient, l’apoderament i la filosofia Ubuntu. I ja no s’ha separat d’elles.
També ha adquirit una gran rellevància la col·laboració amb famílies afectades d’altres indrets de l’Estat, especialment d’Andalusia i del País Basc, on les administracions van al davant de Catalunya. L’Adelina Ruiz no es rendirà mai, malgrat que ensopegui diàriament amb les dificultats que suposa destapar una xarxa que es va encarregar de destruir qualsevol rastre de l’activitat delictiva que estaven portant a terme i malgrat que moltes d’aquelles persones ja no visquin. “No hi ha res que m’aturi, perquè ara lluito per mi, però també per totes les persones que hem decidit emprendre aquesta batalla”, conclou l’Adelina.
EL NAIXEMENT
“Les meves bessones van néixer, ens van dir que estaven mortes i mai vam poder veure els seus cadàvers”
CANVI DE RUMB
“Vaig sentir els primers casos de bebès robats i vaig entendre què havia passat amb les meves filles”
SILENCI ABSOLUT
“He perdut el compte de les vegades que he reclamat informes”
RESPOSTA POLÍTICA
“Han adquirit un compromís amb nosaltres i els ho seguirem recordant fins que compleixin la seva paraula”
LLUITA INCANSABLE
“Ja no hi ha res que m’aturi. Ara lluito per mi i per les altres persones que hem decidit emprendre aquesta batalla”
EN DETALL
SARA MUÑOZQuants cops li han recomanat que ho deixi estar?
Al principi de tota aquesta història molts, fins i tot membres de la meva família que entenien que amb aquesta lluita només aconseguia ferir-me a mi mateixa. Ara ja no m’ho demana ningú, perquè tot el meu entorn ha entès que no abandonaré i veuen la dimensió que ha pres tot plegat.
L’han arribat a tractar de boja o dedesequilibrada?
I tant que sí, però fins i tot els que ens ho deien, a mi i a altres mares que estàvem en la mateixa situació, ara veuen que potser no estàvem boges. He sentit infinitat de vegades: “Necessites un psicòleg.” Quin és el problema a necessitar-lo? Em van robar dues filles. He de prendre medicació per dormir, però penso lluitar fins al darrer dels meus dies, també si abans trobo les meves filles. Les traves que em trobo encara em donen més força per seguir lluitant. Si m’entrebanco, doncs m’aixeco i segueixo.
Té alguna lectura positiva, la seva història?
La humanitat de la gent que anem trobant pel camí. Ens estan ajudant persones que mai ho hauríem dit: gent del món de les universitats; dels estaments judicials, com el jutge Baltasar Garzón, de la política...
En tots aquests anys mai ha pensat a llançar la tovallola?
Només al principi, quan em pensava que en uns mesos podria tenir la informació que necessitava per poder avançar, però anava veient que tothom em tancava les portes. Volia accedir a informes o al llibre de registres dels hospitals i m’adonava que tot eren impediments. I vaig ser conscient que els meus informes havien desaparegut o estaven manipulats.
Té esperança en els polítics?
L’any passat ens vam animar molt quan el Parlament es va comprometre a ajudar-nos. Estem una mica desanimades, però ens consta que la diputada Magda Casamitjana, que va liderar les mesures, no s’ha rendit.