“En la mesura que dones, creixes”

Sí, de fet hi ha un capítol titulat “Més enllà de Zygmunt Bauman”… Intento fer un diagnòstic, palpar quines són les dinàmiques dels nostres temps, els batecs de la nostra època. I el que observo és que la paraula que li escau més és volatilitat. Ho podem aplicar als àmbits socials, polítics… Pensa, per exemple, en la volatilitat de partits polítics, d’empreses, d’organitzacions, que havien durat molt de temps i que per la crisi, per la conjuntura, s’han volatilitzat. Sobretot m’interessen més, però, els efectes de la volatilitat en la persona, des del punt de vista emocional, mental, i des del punt de vista relacional. I mostrar com, de fet, és molt difícil viure amb una mínima serenitat, amb una mínima pau interior, quan tot es volatilitza. Això genera desassossec, angoixa, de vegades molta por, perquè els éssers humans necessitem terra ferma.

Quan allò teu s’esquerda, i tu hi has entregat molt, hi has posat el coll, l’energia vital, el talent... i veus que es volatilitza, t’atures i què tens? Molta por de tornar a vincular-te, d’entregar-te a una nova realitat. Tens por que succeeixi exactament el mateix. Li pot passar a una persona amb un negoci; li pot passar a una relació interpersonal, a una parella…

Ser molt temorencs a formes de compromís i a formes de donació, perquè tenim una sospita: “Hi he de posar el coll, aquí? M’hi he d’entregar tant, si al final es volatilitzarà com l’última relació o com l’última empresa?” En el llibre intento pensar aquest entorn, veure quin tipus de paraules prohibides, o tabú, hi ha en el nostre món i, finalment, mirar de donar unes claus de com jo, personalment, miro de viure de la manera més serenament possible en un món volàtil.

Un dels valors que tots necessitem i que és molt difícil de fer casar amb el món volàtil és la incondicionalitat.

Als meus alumnes els plantejo fer una piràmide de valors, i els dic: “D’una sèrie de paraules digueu-me quina és la que per vosaltres té més valor.” Entre les paraules hi ha família. I generalment família ocupa el número u, de vegades el número dos. I quan en parlem, i els pregunto per què han posat família al primer lloc, quan també he dit feina, amistat, sexe, religió, pàtria… molts diuen: “Perquè els meus pares són incondicionals. N’he fet de tots colors, he suspès, he arribat tard, he begut…, però sempre són allà.” No podem ni imaginar el valor que té això en un context tan volàtil com el nostre! Oblideu-vos que això passi en el món de l’empresa. Si a l’empresa no rendeixes, et volatilitzaran, et substituiran per una persona molt més jove, i li pagaran una tercera part del que tu cobres, perquè la lògica que regeix és la del màxim benefici amb el mínim cost. Ara bé, tenir un suport incondicional, un aixopluc incondicional, és bàsic, i els dic: “Us dona una seguretat, una confiança que fa que cap dels que sou aquí patiu pensant on dormireu, què menjareu o per a qui podreu anar a plorar avui… Ho teniu garantit. I això us permet fer un salt, progressar.” La imatge és molt bonica: quan el terra és dur, pots fer un salt. Quan és tou, volàtil, no pots ni fer l’embranzida per aixecar-te, perquè no pots fer ni el bot. Això vol dir tenir o no tenir terra ferma.

Tot allò que hem donat, fins i tot a projectes que després s’han volatilitzat, ha servit. Primer, perquè en la mesura que hem donat ja ha millorat –poc o molt–, la qualitat de vida d’una persona. Això és valuós. “He donat molt a aquesta empresa o aquesta ONG i s’ha volatilitzat!” Sí, però allò que vas donar en un moment determinat va afavorir un nen, un client, una persona que no tenia atenció. En segon lloc, has crescut. En la mesura que dones, el que saps, el que ets, creixes. És curiós, perquè en principi hauries de minvar, però no, creixes.

Sí! Aquest és un tema que vaig tractar en un altre llibre, La lógica del don, que vaig fer en castellà. L’ésser humà té un impuls a la donació, però a la vegada té una resistència a donar-se, que és el seu egocentrisme. Hi ha, però, un desig de donar-se i de fer arribar a l’altre allò que tens a dins, allò que saps fer, que t’omple, que et caracteritza. Per què no ens donem? Per por, per egocentrisme i, molt sovint, perquè aquesta donació que hem fet ha rebut ingratitud o una mala resposta. A mi, la idea que som un do i estem fets per al do em sembla que és molt pròpia dels humans, fins i tot en un context volàtil. A més, aquesta lògica del do la veiem en molts entorns. No només ens movem per la lògica del càlcul-benefici. La paternitat i la maternitat no es podrien entendre… Als fills els dones la vida, els dones temps, alimentació, consells, formació. A fons perdut! No tens la menor idea de quina resposta tindrà, tot això que fas. I no parlem del món del voluntariat! Hi ha persones que donen molt generosament i molt discretament, que és l’autèntica donació, i hi ha persones que a l’hora de donar sembla que els hagis d’arrencar un queixal perquè es blinden, ja sigui per por o per egoisme, i el que volen, sobretot, és rebre i convertir-se elles en el centre.

En contextos com els nostres, els instants de silenci són purificadors, higiènics, són imprescindibles per connectar amb un mateix. Estem en societats molt accelerades i hipersaturades, és a dir, que els processos s’han accelerat i, a més, rebem moltíssims estímuls audiovisuals que van xocant contra el nostre neocòrtex, de tal manera que ens convertim en recipients de publicitat, informació, piulades, tertúlies… Consumidors, constantment, de bits informatius i d’estímuls audiovisuals. Quan un individu s’atura i s’impermeabilitza a tot això es produeix una ruptura, perquè queda com en un estat de vertigen. Et trobes amb tu mateix. I aquesta és una experiència que de vegades pot ser molt inquietant, perquè és com si haguessis agafat el recipient i l’haguessis buidat. Et mires a tu mateix i et dius: Cap a on vaig? Qui soc? D’on vinc? Què he après? Què em proposo fer amb el temps vital que tinc? En moments que veus que la vida és breu i que el temps se t’escola, encara assumeixes més responsabilitat: el valor que té cada tarda, cada dia, cada moment. No ho vull malbaratar. Això és molt propi de la maduresa. Quan ets jove, penses que tens tota la vida al davant, que és igual si en fas una de grossa i que, a més, no moriràs mai. Tanmateix, quan ja has vist que dels teus amics, dels pares, dels germans, algú ja no hi és, dius: “Compte, que això és seriós! Això va per a tothom, d’aquí no m’escapo.”

Et comences a preguntar: Quin llegat vull deixar? Què és el que realment compta? Què té valor? Et converteixes en una partícula conscient, en algú que un dia comença a pensar quina trajectòria ha de fer. I hi ha qui ho comença a fer arran de córrer, d’anar a fer el camí de Sant Jaume o de nedar, meditar, o totes dues coses… Petites interrupcions en aquesta voràgine hiperaccelerada del temps i la hipersaturació de què parlàvem. És imprescindible per higiene mental i emocional, i com a procés d’autoconeixement.

El silenci no és la falta de llenguatge; és una manera de viure i un tipus de llenguatge. Obre noves possibilitats en la vida personal i predisposa a la creativitat, al desenvolupament del propi talent que, molt sovint, està amagat.

La paraula sacrifici és una de les més maleïdes que hi ha. En el món de l’esport sí que es fa servir, darrere de la vida d’un atleta hi ha molt sacrifici i en parlen. Hi ha renúncia: per poder guanyar aquesta medalla ha hagut de renunciar a coses, a vida social, vida sexual, afectiva… Això de dir no al sacrifici és fals, perquè qualsevol cosa que fem implica molts sacrificis, molta entrega, de temps, de tot. El que no vol renunciar a res no aconsegueix res. Qualsevol horitzó que et plantegis a la vida exigeix, necessàriament, sacrificis. Ho veiem molt clarament en el terreny de la maternitat i la paternitat. Sacrifiques temps, espai, béns… ja no treballes de manera autocentrada, sinó que ho fas pensant: “Mira, amb aquests diners aquest fill podrà fer classes de…” Vol dir que renuncies a la teva placidesa, al teu confort perquè un altre creixi. Això t’omple. I veus que la teva vida no és estèril.

Quan es té èxit, quan ens veiem reeixir en els nostres propòsits, ens sentim confirmats. He preparat un examen, he tret un deu, això vol dir que sé estudiar, que em sé concentrar. El que he de fer és repetir aquestes dinàmiques que m’han donat un excel·lent resultat.

Tracto molts nois i noies que tenen fracassos acadèmics. Un fracàs ben digerit té la clau de l’èxit, però s’ha de digerir, i no sempre imputar-lo a un l’altre. “És que... la parella / els fills / els professors…” A veure: “Jo quina part de corresponsabilitat –perquè potser no la tinc tota– tinc en aquest desastre?” Això t’obliga a examinar-te i sempre amb molta honestedat. Elabores una auditoria. I aprens.

Mirem, per exemple, el cas dels professors. Comences el curs amb vuitanta alumnes. I hi ha professors que potser arriben a Tots Sants i els en queden deu. On han anat, els setanta que falten? Com és que han desaparegut? “Vostè s’entrega, a l’aula? Es prepara les classes? Dona el seu entusiasme, i els vol persuadir, convèncer? Fa estratègies didàctiques? Els sedueix? O el que fa, més aviat, és repetir-se eternament, independentment de qui tingui al davant? Llegeix el seu llibre i els obliga a comprar-lo?” El fracàs –que és una altra paraula prohibida, perquè vivim a la societat de l’èxit–, quan s’ha digerit bé, és una experiència que et permet tornar amb un aprenentatge fet: no em tornarà a passar.

Un llibre, un documental, una poesia, una pintura, una música… són espais reflexius que tenen aquesta funció de fer com d’aixopluc enmig d’aquest excés d’imatges i d’acceleració que tenim, i fer prendre consciència de tal manera que el lector –en el cas del llibre–, examini com viu, examini els seus vincles, que vegi què és sòlid per a ell, i que l’ajudem a discernir. No podem anar més enllà. El text té la potència que té. És com quan fas una conferència o una taula rodona, o una classe, es tracta, sobretot, que prenguin consciència que estan vius, que tenen un univers immens per desenvolupar, que tenen capacitat de ser lliures, i que no banalitzin els mots.

Per mi això és la clau. A què diem amor, felicitat, llibertat… Hi ha un seguit de paraules que les hem reduït a paraules de butxaca o gairebé a amulets, a paraules low cost, a “tot a un euro”. Mira la paraula amor. Si es redueix a una relació purament sensitiva, aleshores què passa amb la donació, amb la preocupació per l’altre? Amb les satisfaccions que això dona! És com als que ens agrada córrer. A dalt d’una muntanya, hi podem arribar en helicòpter, sí, però si hi has arribat caminant o corrent, t’asseus i mires el paisatge... Hi ha hagut un esforç continuat, has lluitat contra tot tipus d’inclemències, boires, fred, t’has llevat d’hora. Tens una pau extraordinària. Has descansat. Quan s’hi arriba per una drecera o amb un ascensor, no tens aquesta experiència.

És possible, però no és el més òptim. Filosofar és examinar la pròpia vida, analitzar-la, avaluar-la. És un exercici reflexiu que exigeix posar distància respecte a les relacions que tenim, els rols que desenvolupem, els propòsits que perseguim. Pensar és una activitat que demana temps i entrenament mental i emocional, exigeix unes circumstàncies que no sempre es donen: demana audàcia, temps i, sobretot, demana autenticitat.

L’ètica és filosofia pràctica. Anàlisi de l’acció, de la manera d’obrar, del que fem i deixem de fer, del que diem i deixem de dir; és una reflexió autocrítica. Un comitè d’ètica és un òrgan de deliberació compartit que analitza dilemes ètics, conflictes de valors o d’interès en determinats entorns: l’assistencial, l’empresarial, el social, el comunicatiu.

...Ser ètic és respondre a la crida de l’altre, no passar de llarg, estar atent al seu sofriment i mirar de contribuir a millorar la seva qualitat d’existència. La no resposta és la indiferència, és l’obscenitat. L’ètica no és basa en la utilitat, en el propi interès, en la recerca del bé individual. Qui és ètic, respon a la crida de l’altre, encara que això signifiqui perdre-hi.