Agnès Russiñol
Directora de l'Institut Català de l'Acolliment i de l'Adopció (ICAA)
“Busquem la família que millor s’adapti a l’infant”
La directora de l’Institut Català de l’Acolliment i de l’Adopció (ICAA) ho té clar: “El dret de tot infant a tenir una família és el pal de paller d’aquest organisme”
ÚLTIMA OPCIÓ
“L’adopció, i en especial l’adopció internacional, és la darrera opció per a un infant. I ha de continuar sent així”
ADOPCIONS NACIONALS
“El 2011, el sistema va quedar col·lapsat. Ara estem cridant les famílies que van presentar la sol·licitud el 2014”
ACOLLIMENT
“Segons una enquesta del CEO del 2015, només el 52% saben què és l’acolliment. Hi hem de treballar fort”
APOSTA
“És un repte de país. Nosaltres treballem amb la proposta de fer acolliments de cap de setmana i vacances amb famílies col·laboradores”
Les adopcions de menors a Catalunya han baixat en picat en els últims vint anys, en especial les internacionals. L’any 2004 van superar els 1.500 infants, però l’any passat es van aturar en 153. Les causes són múltiples, però el canvi de legislació en determinats països que afavorien la sortida d’infants i que ara han endurit les condicions o l’allargament del temps d’espera per a les famílies en són només dos exemples. Paral·lelament, des del govern català s’intensifica la recerca de famílies que vulguin acollir de manera temporal. Aquesta és una mesura que demana un alt grau de generositat pel qual no tothom està preparat. L’organisme responsable de tot plegat és l’Institut Català de l’Acolliment i de l’Adopció (ICAA).
Quina és la situació actual de les adopcions a Catalunya?
Actualment, s’han normalitzat després d’uns anys en què es van disparar, especialment pel que fa a les adopcions internacionals. El conveni de la Haia d’adopció internacional és de l’any 1993, i el 1998 es va crear l’Institut Català de l’Acolliment i de l’Adopció. El 2004 les adopcions de fora de l’Estat sumaven més de 1.500. Són moltíssimes. Massa. Durant la primera dècada del 2000, les xifres es van mantenir altes, però van anar baixant gradualment fins avui. De factors que ho expliquin n’hi ha molts, però destacaria la crisi econòmica que afecta de ple les famílies, i els canvis en les polítiques dels països, tant pel que fa a les relacions amb l’exterior com, en particular, amb les adopcions. N’hi ha que han canviat del tot la seva política de protecció cap als menors, que s’orienta a fomentar les adopcions nacionals. No podem oblidar que es tracta d’una mesura definitiva i que el nen per ser adoptat ha de ser, prèviament, adoptable, és a dir, ha de complir amb un seguit de garanties jurídiques que determinin que l’infant és orfe o que la seva família hi ha renunciat. L’adopció, i en especial l’adopció internacional, és la darrera opció per a un infant. I ha de continuar sent així.
Quins països han estat els darrers a canviar?
El cas més recent és el d’Etiòpia, que l’any passat va decidir tancar les adopcions internacionals perquè vol refer el seu sistema de protecció infantil i promoure les adopcions nacionals. Hi ha altres casos, com ara la Xina, que ha canviat les polítiques del fill únic i, per tant, moltes nenes no arriben als orfenats perquè les seves famílies ja poden tenir més d’un fill. Sempre expliquem que el nombre s’ha reduït molt, però probablement ens hem situat ens xifres més raonables per les dimensions que té el nostre país. També estem veient que la complexitat dels infants que ens arriben s’ha fet més gran, i com que sempre busquem la família que millor s’adapti al nen, necessitem llars que puguin assumir les seves necessitats amb garanties.
Amb quins països hi ha conveni i quins són els més demandats?
Catalunya té relació amb 28 països, però n’hi ha uns quants on les adopcions estan aturades, com és el cas d’Etiòpia des de l’any passat. Si el 2017 vam establir tramitacions amb 22 països, aquest 2018 fins ara ho hem fet amb 15, entre els quals hi ha Sèrbia, país amb el qual vam començar les adopcions tot just l’any passat. En el primer lloc de la llista de demandes trobem el Vietnam, amb 23 infants; seguit de Rússia, amb 7, i Haití i l’Índia, amb 4. A cada país el ritme d’assignacions és diferent. Amb alguns tenim quotes d’infants, com Madagascar, i amb d’altres no, però les assignacions es fan per rigorós ordre cronològic d’arribada de la petició de les famílies.
El procés abans no s’aconsegueix l’infant també s’ha allargat?
Si ens centrem en adopció internacional i en infants de 0 a 6 anys, quan la família fa la sol·licitud des de l’Institut no triguem gaire a fer la valoració. Són els pares els que valoren la informació que els donem, tant nosaltres com les entitats que fan de mitjanceres en el procés, i són ells els que trien la procedència de l’infant, amb un màxim de dos països. Els temps d’espera són molt diferents, perquè tenim els deu anys de la Xina i els tres o quatre del Vietnam. Davant d’aquesta situació, i sent coneixedors que les circumstàncies que porten a adoptar poden canviar amb el temps, el certificat d’idoneïtat que donem a les famílies té una validesa de tres anys. Quan acaba aquest període els tornem a preguntar si estan interessats a continuar, si les condicions són les mateixes i, sobretot, si la motivació per fer el pas es manté. De fet, és bastant habitual que els futurs pares i mares canviïn de sol·licitud de país, perquè n’han entrat de nous durant l’espera o perquè han canviat les polítiques d’adopció i són més àgils els tràmits, per exemple.
I quan la petició és per a canalla de més de 6 anys?
Parlem d’un procés diferent, perquè es tracta d’infants amb necessitats especials i, a banda dels nens i nenes a partir de 7 anys, també incloem grups de dos germans, el més gran a partir de 6 anys; grups de 3 germans o més; infants amb discapacitat física o psíquica, i aquells que tenen una malaltia crònica. Les famílies interessades han d’especificar quin tipus de necessitats especials volen o poden assumir. També són casos als quals costa més trobar una llar. A Catalunya no hi ha llistes d’espera per a aquests casos, però malauradament no tenim una allau de famílies candidates.
Fa poc es va presentar un estudi sobre la incidència del trastorn d’alcoholisme fetal en els infants adoptats a Rússia i Ucraïna. Amb un percentatge tan elevat com és el 50%, es van plantejar aturar les adopcions en aquests països?
Abans de prendre cap decisió dràstica vam reflexionar a fons. Es tracta, és cert, d’un percentatge molt important i som conscients de la situació que comporta, però també és cert que l’altre 50% de nens i nenes no manifesten el trastorn. Nosaltres treballem per garantir el dret que tenen tots els infants, malalts o no, a viure i a créixer en una família. Aquesta és la nostra feina, però també la de garantir la màxima informació i formació a les famílies sobre les particularitats d’aquests infants, perquè els pares puguin triar amb ple coneixement si volen mantenir la seva opció d’adopció. Si confirmen que tiren endavant, aquesta família rep una formació específica perquè estigui preparada, amb les capacitats i habilitats necessàries per rebre un nen o nena amb necessitats especials, si és el cas. Vam creure que aquesta era la millor opció, més que no pas tancar les adopcions amb els països d’origen.
I en l’àmbit nacional?
El 2011 teníem valorades com a idònies entre 900 i 1.000 famílies que ja estaven esperant un infant. El sistema va quedar col·lapsat i es va veure la necessitat de filtrar el procés, i malgrat que vam continuar rebent sol·licituds, ja no les cridàvem per fer la valoració. Fins al 2017, es van anar reduint les llistes i a partir de l’any passat vam poder començar a valorar i a demanar la documentació de les que havien quedat esperant. Ara estem cridant a les que van presentar la sol·licitud el 2014. Aquest any han arribat més peticions, però cal aclarir que el temps d’espera continua sent llarg. Paral·lelament, els infants adoptables a Catalunya han baixat i es mouen en la setantena cada any.
Des de l’ICAA s’aposta clarament per l’acolliment. Som un país acollidor?
Som un país més d’adopció, però en realitat adopció i acolliment són dues cares d’una mateixa moneda, perquè els infants són els mateixos. L’acolliment és una mesura de protecció que pot ser d’urgència, simple o permanent, i també n’hi ha de caps de setmana i de vacances. Està adreçada a infants més grans i a adolescents. Com a societat ens falta cultura de l’acolliment. Segons una enquesta del CEO del 2015, només el 52% saben què és, i és en aquest escenari on nosaltres com a administració hem de treballar fort.
Tothom pot acollir?
Tothom que estigui preparat i que compleixi uns requisits previs. És un gest de gran generositat, però les famílies han de ser conscients en tot moment de quin és el seu paper en la vida del nen o nena acollit. No són els seus pares biològics i no els poden substituir, perquè hi tindrà contacte mentre duri la mesura. A més, en els casos d’acolliment d’urgència o temporal, aquest infant haurà de marxar i no tothom està preparat per renunciar a una criatura amb qui has establert vincles emotius molt forts.
Quines accions s’estan fent per fomentar l’acolliment familiar?
Estem actuant en tres àmbits. El primer és treballar en l’àmbit intern entre l’ICAA i la gent de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA), que són els que fan la proposta dels nens, per millorar els protocols establerts, com ara mantenir campanyes constants o que les famílies acollidores puguin continuar el contacte amb els nens i nenes un cop hagin acabat la convivència. El segon àmbit és un pla de suport a les famílies acollidores, que inclou una millora en les prestacions econòmiques i la incorporació d’un complement nou, anomenat “respir”, de 60 euros mensuals. També hem afegit mesures d’acció positiva més enllà dels diners, com ara treure les taxes i els preus públics d’ensenyament tant per a infants tutelats com extutelats i equiparar els descomptes que tenen les famílies nombroses i monoparentals. Finalment, ens hem abocat a crear cultura de l’acolliment, que no és una feina que es faci d’un dia per un altre, sinó que necessita esforç i constància.
Implicar els Ajuntaments...
Exacte. Vam fer un estudi de segmentació de públics, per veure quin perfil tenien les famílies acollidores i, al mateix temps, vam detectar aquells municipis on feia més falta disposar de col·laboradors perquè hi havia una demanda major d’infants. Ens vam fixar en vuit poblacions de l’àrea metropolitana de Barcelona –en concret Badalona, Barcelona, l’Hospitalet, Mataró, Cornellà, Santa Coloma de Gramenet, Sant Boi i Sant Vicenç dels Horts– i els vam proposar que es convertissin en municipis amics de l’acolliment familiar i promoguessin actuacions de sensibilització entre la ciutadania. També treballem, entre d’altres, amb la Xarxa de Biblioteques de Barcelona per estendre la informació a través de xerrades. Mai fins ara l’acolliment familiar havia estat present de manera tan organitzada a Catalunya amb l’objectiu de millorar els resultats.
Ara és més necessari que mai?
La tipologia de nen acollit canvia igual que canvia la del nen adoptat, perquè la seva situació d’origen és més complexa i el motiu que porta al desemparament està més cronificat. Tenim una gran necessitat de disposar de famílies d’acollida. Quan fa dos anys vam començar a treballar amb la campanya actual, Tu pots ser la família que està esperant, hi havia un centenar d’infants de 0 a 6 anys en centres a punt de poder anar a una llar. I no hi anaven perquè no teníem aquestes llars. La campanya va adreçada a aquesta franja d’edat perquè a la llarga volem que siguin aquests nens els que no s’hagin de quedar als centres. Això no vol dir en cap cas que ens oblidem de la resta d’infants, sinó que havíem de començar per algun lloc. Aquest 2018 constatem que la llista d’aquests infants que esperaven ser acollits ha disminuït. Tot i això, cal recordar que hi ha 500 nens i nenes d’entre 7 i 18 anys que esperen una família. Actualment, a Catalunya treballem amb unes 700 famílies acollidores amb les quals hi ha més de 1.000 infants. Tenim molt clar que no deixarem de buscar solucions mentre hi hagi menors que poden anar a una llar i s’han de quedar als centres perquè no la trobem. Confiem a anar avançant.
És difícil ser candidat a l’acolliment?
Si aquesta pregunta la traslladessis a una família d’acollida segur que et diria que no, perquè es tracta de gent amb un nivell de compromís molt alt. Les hem de posar en valor i animar que se n’apuntin moltes més. L’experiència és molt enriquidora, però també és cert que hi ha un moment de la vida ideal per fer-ho i cal estar-ne segur. La família ha d’entendre des del primer moment, i per això passen per un procés de formació i valoració previs, que l’objectiu de l’experiència és que el nen o el jove tornin amb la seva família d’origen i que si no és possible, la tasca de l’acolliment és garantir-li una llar fins que faci els 18 anys.
Acostumen a repetir?
Sí, en general. Depèn molt del tipus d’acolliment i és cert que és més fàcil que continuïn ajudant les famílies d’acolliment d’urgència i diagnòstic, perquè les estades són més curtes, d’uns sis mesos, que és el període en què els equips d’atenció avaluen quin ha de ser el futur de la criatura. Els acolliments simples són d’un màxim de dos anys, i els nuclis familiars acostumen a repetir. Pel que fa a les situacions permanents, evidentment no hi ha tanta rotació com en els altres casos. Hi ha una obra de teatre interpretada per famílies d’acollida que explica la seva experiència i que la portem allà on ens la demanen.
Com pot donar sortida l’administració a l’aparició de la nova realitat dels menors no acompanyats, els MENA.
La DGAIA està assumint l’acollida d’emergència d’aquests nois i nosaltres hi estem participant, igual que bona part de la resta de la Generalitat, perquè parlem d’un repte de país que hem d’afrontar conjuntament. Estem treballant per oferir a la ciutadania un seguit d’opcions, i la primera proposta és fer acolliments de cap de setmana i vacances amb famílies col·laboradores. Es tracta d’una modalitat que ja preveiem en l’acolliment normal i que ara volem adaptar al perfil d’aquests joves nouvinguts. És tot un desafiament perquè parlem de menors de 15 a 17 anys des del punt de vista legal, però al mateix temps són persones que han exercit d’adults quan han emprès el seu viatge migratori. Hem començat a fer les primeres valoracions de les famílies interessades i, en funció dels resultats, ens plantejarem ampliar la crida en els propers mesos.”
Formació i despeses
“No és el mateix ser pares biològics que adoptius”, repeteix Agnès Russiñol. Les famílies que enceten el procés d’adopció duen a terme un programa de formació amb trobades amb especialistes, com psicòlegs i treballadors socials. A Catalunya, els costos de les adopcions nacionals els assumeix la Generalitat, però en l’àmbit internacional s’han de pagar unes despeses, en cas de fer-ne ús, per als serveis de mediació d’una entitat col·laboradora d’adopció internacional (ECAI). Segons les dades del web del Departament de Treball, Afers Socials i Família, les tarifes varien entre els 27.000 euros d’una ECAI de Rússia i els 9.000 euros d’una entitat de la Xina.
Quatre pinzellades i un perfil
Agnès Russiñol i Amat (Barcelona, 1982) és llicenciada en ciències polítiques i en periodisme per la Universitat Pompeu Fabra i té un màster en comunicació política per la Universitat Autònoma de Barcelona. Afiliada a ERC des del 2005, ha estat secretària adjunta de política municipal del partit a Barcelona (2007-2008), presidenta d’ERC-Eixample, consellera nacional i, diputada al Parlament de Catalunya en substitució d’Eva Piquer entre el 2013 i el 2015.Va ser responsable de relacions exteriors d’Acció Escolta de Catalunya i, com a membre d’aquesta entitat, presidenta del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya entre el 2008 i el 2010. Abans d’assumir la direcció a l’ICAA durant el govern de Carles Puigdemont, va ser promotora de comunicació i qualitat a l’Institut Municipal de Mercats de Barcelona (2005-2008) i tècnica de comunicació i premsa al Departament de Vicepresidència (2008-2010) i al de Governació i Relacions Institucionals de la Generalitat (2010-2013). Mare de dos infants és sòcia d’Òmnium Cultural.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.