“El sistema està muntat perquè et portis bé”

Franco ja deia: “Fes com jo, no et fiquis en política i no parlis ni de política, ni de futbol ni de religió.” Aquest mantra no té res a veure amb la realitat i més aviat reflecteix que a Catalunya la gent està polititzada, cosa que està molt bé. De tota la vida he viscut en una família amb opinions molt diferents, però això és molt ric. El que és tòxic i insà és no poder parlar de segons quines coses en família. Així que ens trobarem una família molt plural, com el 99% de les famílies.

En Joan Tardà també ho ha dit moltes vegades. Nosaltres som de barri, de ciutats metropolitanes, i segurament tenim familiars, amics i veïns que opinen de manera molt diferent, però que principalment són demòcrates. I allà ens trobem.

És una pregunta molt adient, però també molt recurrent. A Madrid m’ho pregunten com si fos un virus. Gent progressista, a Madrid, m’ha arribat a dir: “Tu que ets tan maco, per què ets independentista?” Sempre dic que jo no em vaig fer independentista. Jo soc republicà d’esquerres, i a mi em van ensenyar que això significava defensar el dret a l’autodeterminació. Jo no m’he mogut d’on era. Qui s’ha mogut és Coscubiela i una esquerra determinada. Jo defenso que la gent pugui votar i escollir el seu estatus polític davant d’una urna.

Jo parlo català de manera habitual des de fa quatre anys. Fins als 19 anys, no vaig conèixer gent que el parlés habitualment. Estudiava en una escola pública de Santa Coloma de Gramenet on el català era la llengua acadèmica, però al pati jugava en castellà. Al carrer, a casa dels amics i amb la família parlava castellà. A la meva classe no hi havia ni un sol cognom català. Després, vaig anar a un institut del centre de Badalona on també es parlava majoritàriament castellà.

Li parlo en català, però si m’emprenyo molt, que és poques vegades, el renyo en castellà.

El sistema funciona de manera excel·lent i no s’ha de tocar. Si arribés un extraterrestre a Catalunya i li expliquéssim que hi ha un idioma que parlen 600 milions de persones al món i un altre que el parlen 10 milions i li preguntéssim quin protegiria, segurament li semblaria fins i tot ridícul. No hem d’entrar en la llauna nacionalista excloent del PP, Ciutadans, Vox, i fins i tot d’algun sector del PSOE, que Catalunya està fraccionada per l’idioma.

El meu avi patern era molt felipista, perquè veia en ell un país modern. Els meus pares es movien entre l’abstenció i Izquierda Unida.

Tinc molt mala memòria per a aquestes coses, però jo sempre m’he mogut en l’abstenció, IU… Mai havia votat ERC.

Mai, i mai el votaré. Jo recordo el meu avi patint moltíssim per la deriva del PSOE. El meu avi va morir l’any 1997 i una mica abans va començar la corrupció, el GAL…

Vaig dir una frase que va molestar molt algú que mana bastant a Podem: “Si fos de Vallecas votaria Podem, però soc de Santa Coloma.” Vaig viure el naixement de Podem amb molta simpatia quan seguia els seus líders a La Tuerka. Tinc molt respecte pels seus militants, però la deriva d’aquest partit és molt bèstia. És una força política amb aspiracions de govern i m’imagino que això explica el canvi. Jo podria votar Izquierda Castellana, formacions residuals i realment republicanes. Hauria votat Anguita, però no hi vaig arribar a temps.

Només podria votar la CUP. Tothom sap que per mi David Fernández és un referent polític, personal i periodístic. El votaria sempre.

Suposo que enemics. Al principi em va costar molt entendre que gent que no em coneixia m’odiés, però el sistema està muntat perquè et portis bé, perquè la propera vegada que hagis de fer un discurs, te’l pensis molt.

No dir segons quines coses perquè el periodista de torn no et trucarà o el ministre de torn no et saludarà… Està muntat per a això. Jo sé que si faig un interrogatori intens a Aznar, Aguirre o Acebes tindré articles, des del Jordi Évole fins al Federico Quevedo, dient-me de tot. Funciona així i són negocis. “No és res personal”, que deia el Padrino. Quan estava a casa i veia la política des de fora em preguntava dues coses: per què ho fan tan complicat si tothom sap que és molt senzill? De política, en pot fer tothom, perquè tothom distingeix entre el bé i el mal. I segon, per què no diuen el que jo penso? Quan nosaltres anàvem amb la samarreta del Couso a veure l’Aznar ens preguntàvem per què ningú més ho feia. Igual que ara, quan diem a Borrell que és un militant de Societat Civil Catalana, li demanem explicacions per Abengoa i li diem mentider per haver assenyalat un company nostre. Això és el món de la política. Estic convençut que la distància entre l’opinió pública i l’opinió publicada cada cop és més bèstia. La gent ja no s’informa a través del telenotícies d’Antena 3. El dia que Antena 3 parli bé de mi voldrà dir que no estic fent bé les coses. La gent s’informa amb Youtube, WhatsApp…

Jo puc fer un cafè amb gent molt diferent, però el que no faré és deixar de dir que Cs és un partit de dretes per molt que algú d’ells em tracti bé. Sé perfectament que si dic al PSOE que està traint els seus votants per votar Rajoy soc el salvatge. I si dic que el PP és un partit corrupte soc un salvatge. I si dic que Podem volia assaltar el cel i ara ja no tant, doncs soc un enemic de les esquerres. Ara bé, estic en política per fer amics? No et dic que no, però això no ha de comportar trair els meus votants. Quan a mi la premsa em pregunta per què insulto algú quan li dic feixista, jo li he de recordar que aquella persona fa mesos que ens està dient colpistes. Dit això, estic d’acord amb vostè que segurament es poden fer les coses molt millor de com jo les faig.

Té raó. M’ha demanat si m’ho preguntava.

Sí, i tant. Tinc una relació cordial amb Juan Carlos Girauta, amb Rafael Hernando, amb Isidro Martínez –de Foro Asturias–, amb gent del PSOE… He arribat a tenir millor relació amb un diputat de Podem de Sevilla que amb un diputat dels comuns. Per què? No ho sé. Aquí hi ha molta hipocresia. David Fernández va dir un cop que a ell li costava molt ser diferent davant d’una càmera i darrere. A mi també. No entenc els que passen del somriure a l’apunyalament en un moment.

Amb Casado, perquè té aquest punt de la dreta desfermada, però no t’enganya. Ciutadans cada cop enganya més i, per mi, Borrell és el pitjor dels 350 diputats. Un personatge que assenyala un company meu dient que li ha escopit quan tothom sap que és mentida, i que ho segueix mantenint, doncs em sembla que és bastant lamentable. Que m’ho digui a mi no m’afecta tant, tot i que ho he patit. Un diputat del PSOE, Miguel Ángel Heredia, va ensenyar un vídeo fals en què se suposava que jo sortia d’un cotxe oficial, quan nosaltres no tenim cap cotxe oficial.

Sí. Són manies meves. Ara hi ha una frase recurrent, que els diputats d’ERC “escupen al ministre”. Això és mentida i Pedro Sánchez no fa res per aturar-ho. No cal. Em molesta pel meu company, perquè no es mereix que l’assenyalin.

Una persona molt normal. No tinc coses especials. M’agrada mirar cinema, sèries, passejar amb la família, veure els amics…

Mai. M’han dit moltes vegades que podria fer teatre, no sé per què, i he vist poc teatre a la meva vida. Em sap molt de greu.

No.

Nosaltres no som Ciutadans i no cometrem la irresponsabilitat de dir res dolent de Madrid ni de la seva gent. Madrid és una ciutat magnífica amb gent magnífica.

Tinc la sensació que a Madrid vam venir a ocupar un espai mediàtic molt determinat i a intentar defensar un relat determinat en un entorn polític hostil, i crec que humilment ho he fet. I sé que si un dia faig política a Catalunya no podré fer el mateix que faig aquí. Quan se celebrin eleccions sabrem si hem fet bé o no la feina. Quant a fílies i fòbies, al final crec que si fa anys que vius aquí i no et coneix ningú és que alguna cosa has fet malament. En política és important no pensar en tu mateix, perquè si comences a no dir coses que vols dir...

Al final de la resposta també eliminaré la segona pregunta recurrent, que és la de les 155 monedes de plata…

Li respondré igualment.

Hi ha una part d’aquesta frase que s’oblida casualment sempre, que és: “Els primers diputats independentistes marxarem quan el procés acabi –que en principi poden ser divuit mesos– sempre que el Parlament de Catalunya ens ho demani.” Insisteixo: sempre que el Parlament de Catalunya ens ho demani.

Jo crec que no, perquè hi havia molta més gent involucrada, també de la CUP i convergents. I sabíem que tractàvem amb gent amb enormes carències democràtiques, però no sabíem que tractàvem amb salvatges. Perquè donar hòsties a senyores davant de col·legis electorals és de salvatges.

Algú va trucar i es va aturar el dispositiu policial. Aquest mantra pervers que dubta que no sabéssim que anirien a hostiar la gent, doncs no. Jo no ho sabia. I qui digui que ho sabia, menteix. Respecte a les 155 monedes de plata, jo no em referia al president Puigdemont, sinó a l’oferta que el PSOE, el PP i Cs, amb el suport del PNB, feien a Puigdemont per tal que convoqués eleccions. Les 155 monedes de plata eren pensant en l’oferta.

Quan ens diuen colpistes, podríem no fer res, però estaríem traint el que representem i a qui representem. En el nostre cas, tenim un president afusellat per feixistes, un president a la presó i una secretària general a l’exili. Tothom sap on va anar la Guàrdia Civil el 20 de setembre. Hem de respondre, tot i que sabem que això té un cost mediàtic, polític i personal.

Jo vinc plorat de casa. Twitter és una bombolla, és una barra de bar, és mentida… Segons quins perfils de Twitter mires, Joan Tardà és el major traïdor del regne i, en canvi, en la darrera enquesta és el polític més ben valorat. Si féssim cas de Twitter, Podem tindria la presidència del govern espanyol, la CUP governaria amb majoria absoluta a Catalunya i Graupera seria l’alcalde de Barcelona. Les diferències entre les forces polítiques de l’independentisme són normals perquè són tres partits i dues plataformes civils molt diferents. En l’aspecte ideològic, en Carles Puigdemont no té res a veure amb l’Anna Gabriel, ni l’Oriol Junqueras amb en Carles Riera, ni l’Antoni Castellà amb mi. Però la riquesa d’aquest procés és que gent molt diferent s’ha posat d’acord. I tant debò al Congrés passés. Les diferències que ERC té amb el sector convergent són les mateixes diferències que algun dia tindran el PSOE i Podem si arriben a governar plegats Espanya. Alguns de nosaltres vivim les diferències amb molta naturalitat.

Al Parlament de Catalunya han passat coses i hem estat molt crítics amb el que ha passat. Repeteixo les paraules d’en Sergi Sabrià i de l’Eduard Pujol d’aquell dia mític en què van demanar disculpes. Hi ha un tresor principal que és la majoria absoluta al Parlament de Catalunya i s’ha de respectar. Ara bé, qui pensi que la unitat portarà a la fi de les discrepàncies s’equivoca. Des d’aquí demanem que algunes imatges no es repeteixin.

Hi ha un concepte del qual s’ha fet molta mofa, que és el d’ampliar la base. Molts militants hem patit allò de “Tu, què? D’Esquerra, no? A ampliar la base”, com si fos kafkià dir que ser més és dolent. La primera persona que ho va dir no va ser en Joan Tardà, no va ser la Marta Rovira, no va ser l’Oriol Junqueras, no vaig ser jo... va ser el president legítim d’aquest país quan va sortir de la presó d’Alemanya. Això significa interpel·lar més gent, també el socialisme catalanista que queda.

Hi ha moltíssima gent que vota un partit que va tenir unes sigles glorioses com és el PSC i que li fa tant de mal com a mi sentir en Borrell o veure l’Iceta fent-se selfies amb Societat Civil Catalana i amb Xavier García Albiol. Humilment, crec que o hi arribem o regalarem aquesta gent a Ciutadans, i jo em nego a fer-ho. Sempre poso el mateix exemple: Santa Coloma de Gramenet. Allà va guanyar la Núria Parlon (PSC) per majoria absoluta el 2015. Aquesta vegada no la tornarà a tenir, i tindrà la dicotomia de Ciutadans o nosaltres. O 155 o república catalana. Al cor de Tabàrnia estaria molt bé un govern amb una presència republicana. Aquest és el meu parer. Hi ha gent que pensa que això és una traïció.

S’haurà de veure ciutat per ciutat. Ara bé, quina és la millor manera de regalar segons quins discursos a Colau i a Valls a Barcelona? Fent una llista unitària. A mi em van ensenyar que la unitat era de tots. Si tu fas una llista unitària amb Convergència, això és una coalició. I és la manera de regalar a Colau hores a La Sexta Noche per dir que som els hereus de Pujol, que som els del 3% i per dir que som de dretes. Si fem una llista identitària regalem a Valls el seu discurs. És important que tothom vagi amb la seva marca.

Potser se li ha de preguntar a la gent que fa noves llistes independentistes.

El futur depèn d’un nou 3 d’octubre, que implica aturar el país. La pregunta següent és qui estarà disposat i quant de temps. Nosaltres intentarem posar un mirall davant d’aquesta gent i d’aquest Estat. Crec que molta gent mirarà el judici i veurà que és una brutalitat i que, alhora, s’adonarà de les mancances democràtiques que té el seu país. La batalla del relat serà importantíssima. Estarem cada dia a les portes del tribunal, i estic convençut que Cuixart i companyia faran declaracions polítiques, no voldran convèncer els cancellers de la toga, sinó que voldran interpel·lar la gent. Serà una gran oportunitat per intentar arribar a més gent, malgrat que soni pervers. Després haurem de reflexionar sobre què fem un cop es conegui la sentència.

Hem d’esperar la sentència i no hem de regalar segons quines imatges a segons qui. Crec, per exemple, que vincular els Balcans a Catalunya és un error, perquè dones als mitjans espanyols hores d’imatges farisees, enganyoses. I a partir de la sentència, un nou 3 d’octubre.

Dissabte hi va haver una manifestació davant l’Audiencia Nacional que la va presentar Cristina Fallarás i en la qual hi havia representants de diferents punts de l’Estat espanyol. No hem d’esperar res de les cúpules dels partits, d’Iceta, Colau, Iglesias, però sí que espero moltíssim de la seva gent.

No, perquè les visites estan molt restringides i no he pogut parlar amb ells.

No entraré a valorar aquesta decisió. La vaga de fam és una protesta radical que respecto moltíssim. Al final ha estat una vaga de fam que el que volia era assenyalar la vergonya de molts periodistes, jutges i polítics de l’Estat espanyol.

I tant. En Joan Tardà i jo estem en la causa de Llarena com a instigadors del 20-S, quan aquell dia tots dos érem a Madrid. Jo recordo que fa un any i mig vaig fer un dinar amb la família per acomiadar-me’n, perquè pensava que hi entràvem tots.

I tant que no.

Em sembla molt pervers dir que ERC ha rebaixat el to, perquè estem parlant d’un partit amb un president afusellat, un president a la presó, gent a l’exili, tothom recorda on va anar la Guàrdia Civil el 20 de setembre... Ens ho diuen alguns sectors i després hi ha la màgia de Twitter. Twitter és irreal, és mentida.

Repiular molt és donar-li molta importància?

És una manera de posar-los un mirall i que passin molta vergonya.

És que al final amagar el feixisme mai funciona. Se li ha d’intentar plantar cara, batallar i destruir, com deia l’Urruti.

Molt poques vegades he fet un discurs que no tingués molt pensat. El secret és fer veure que és improvisat.

No hi ha cap diferència. Vam impulsar la moció de censura per fer fora de La Moncloa lladres i carcellers. És pervers dir que som socis del PSOE, que és el que fan els mateixos que ens acusen d’afluixar quan tenim el nostre president a la presó.

I això ho entendrien a l’Hospitalet o a Santa Coloma o a Sabadell o a Terrassa? Esperança cap, perquè recordàvem el “nos hemos cepillado” d’Alfonso Guerra, per exemple. Jo, al PSOE no li tinc mania, li tinc memòria. Crec que el PDeCAT pensa igual.

És un gest que ens va demanar el govern de Catalunya i ens va semblar que era un gest amb un govern que no ha fet res, però que també ens servia per fer callar moltes boques que deien que aquests dies passaria de tot a Catalunya o que només ens fixem en les banderes. Això no té res a veure amb l’aprovació dels pressupostos generals. I, de fet, l’aprovació del sostre de despesa la tombarà el Senat.

La celebració del Consell de Ministres ha estat una provocació innecessària en ple aniversari del 21 de desembre. Ara bé, la reunió de dijous entre els dos governs és positiva, perquè sempre és bo que la gent parli. Molta gent es vanagloriava que no parlàvem i avui estem veient la bilis de Rivera, Casado i Abascal. Forma part de l’ADN de l’independentisme parlar amb tothom, però ho hem de fer sense innocència i sense candidesa.

Soc d’una línia molt escèptica respecte al PSOE. No esperem gaire cosa del PSOE, però sí de la gent que vota el PSOE i el PSC.

M’agradaria molt més que l’aeroport es digués Neus Català o Pepe Rubianes. Trobo que és un gest de cara a la galeria. El que seria ideal és que el govern espanyol hagués traspassat les competències del port i de l’aeroport, que és el que realment reclamem, en lloc de canviar un nom.

Crec que amb l’aparició de Vox i la deriva de segons quins discursos del PP i Ciutadans aniran dopats d’ultres. En canvi, amb PSOE i Podem... no ho sé. Aquí el que vol molta premsa és que governi el PSOE i Ciutadans, i això suposaria un govern molt dur per a Catalunya.

Crec que no, perquè aquests tres anys a Madrid he après que la por, estar amagat, no es valora, aquí. Al revés, et castiguen.

Jo mai criminalitzaré cap mobilització de la societat. Entenc el que vol dir la frase d’en Junqueras i la d’en Tardà, quan demanen que les protestes es facin amb la cara destapada, però al final els més perillosos amb passamuntanyes són els que van de verd i els que van de blau.

És molt pitjor posar cafès per 500 euros al mes. Això és demagògia? Potser sí, però jo he fet feines molt pitjors que aquesta que tinc ara. Per mi és un orgull i un honor fer la feina que estic fent.

D’una que tornarem a presentar, que és la votació a partir dels 16 anys. També em sento molt orgullós s’haver aguantat segons quines pressions en segons quines comissions, principalment en l’operació Catalunya, i d’haver demanat fa dos anys i mig la compareixença de Villarejo. Aleshores em vaig quedar sol.

I tant, però ja sospito que em tornaré a quedar sol.