“El rap és la Nova Cançó del segle xxi”

La nostra fórmula, que hauria de ser compartida per tots els mitjans de comunicació, és que a la nostra redacció hi ha d’haver els sèniors, que tenen la perspectiva, i al mateix temps incorporar gent molt jove que ens ensenya a regenerar-nos.

Efectivament, però mira una cosa. Aquest any fa cinquanta anys que es va crear La Trinca. Estem preparant un projecte i fa uns dies en una escola vam preguntar a uns estudiants de música si sabien qui eren La Trinca. No hi havia ningú que ho sabés. Tenim un problema en aquest país amb la transmissió del patrimoni musical. De la mateixa manera que a les escoles i als instituts s’ensenya la tradició literària del país, caldria també ensenyar la musical. La música és la millor manera d’explicar qui som, d’on venim i cap a on anem. I si vols ensenyar literatura, cal saber que la música és la millor transmissora de la poesia catalana!

Segur. La música catalana té una curiositat que no crec que compartim amb cap altra cultura al món, i és que cada any es publiquen 400 poemes musicats. Això no passa enlloc més. Convertim poesia en metal, en rap, en hip-hop... Els professors de literatura ho haurien de tenir en compte a l’hora d’ensenyar poesia. Aquesta setmana hem rebut un disc d’un grup que es diu Vidres a la Sang. Fan death metal i estan considerats entre els millors del sud d’Europa en aquest gènere. Doncs en aquest últim disc hi ha dues o tres adaptacions de poemes de Martí i Pol. Martí Pol en estil death metal!

Hi havia un cert interès de certs mitjans i certs àmbits polítics que això del rock català era inventat, una cosa subvencionada. Justament nosaltres vam sortir per dir que no, que tot al contrari. Aquell boom havia provocat que hi hagués discogràfiques, que hi hagués públic, que hi hagués un circuit i el que feia falta, justament, eren mitjans de comunicació que canalitzessin aquella realitat.

Parlem de rock català fins que s’acaba la dècada, allà Sopa plega, Sangtraït també plega, mor Marc Grau, el gran productor del moviment, mor en Carles Sabaté de Sau i es produeixen tot un seguit d’esdeveniments que ens fan publicar un editorial titulat El rock català ha mort, no recordo si el 2000 o el 2001. Va provocar una polèmica important. “Com pot ser que la Bíblia del rock català digui això?” Vam tenir clar que havíem de matar aquella escena, perquè n’havia crescut una altra, aquesta que barrejava el pop i el folk, on hi havia des d’Antònia Font fins a Mishima, una escena molt més urbana, on els grups ja no venien de fora de Barcelona i hi havia un canvi generacional. I eren grups que mataven els pares i s’aliaven amb els avis, això sempre passa en el món musical, i reivindicaven Raimon, fins i tot Sisa o Pau Riba. Quan sorgeix el mestissatge a finals de la primera dècada d’aquest segle, maten els anteriors i es tornen a aliar amb l’època del rock català, i quan neix Txarango i La Pegatina, i Gertrudis, et diuen: “Jo escoltava aquells grups del rock català.”

Aquesta primera onada no identificava necessàriament llengua i rock. Identificava el territori, però eren instrumentals o també cantaven en anglès o en castellà. En els anys noranta, quan van triomfar Sopa, Sangtraït i Umpah-pah, l’etiqueta no la van posar els grups ni la mateixa premsa, sinó que la va acabar posant el sector de la indústria musical. Els promotors, quan muntaven concerts, deien que eren concerts de rock català. Segurament molts grups rebutjaven l’etiqueta, això sempre genera debat entre els que no es volen deixar encasellar, però va ser la mateixa indústria la que va crear aquest circuit.

Perquè hi hagi una escena s’han de complir un seguit de condicions. La primera és que hi hagi grups, i hi havia molts grups que sorgien veient que aquestes bandes líders que cantaven en català funcionaven. Hi ha d’haver una certa indústria musical amb capacitat de fer coses, i es van començar a crear festivals, l’Acampada Jove, el Senglar Rock, etcètera. I van néixer un seguit de segells nous que van apostar per la música en català. I hi va haver polítiques favorables. I la quarta pota van ser els mitjans de comunicació. I quan es van començar a crear programes de ràdio i revistes com Enderrock, vam acabar de dibuixar aquesta escena. I això no és un invent nostre. David Byrne dels Talking Heads té un llibre, How music works, en què cita justament aquests elements per explicar com funciona una escena musical.

El principal circuit de consolidació de la música en català han estat les festes majors i les ràdios municipals. Han estat el caldo de cultiu més potent. Ja t’ho Diré, quan va arribar de les Illes amb la seva maqueta, es va dedicar a fer la ruta de les ràdios locals per promocionar-se. Ara aquest sistema de les ràdios ha entrat en crisi, però durant molts anys va ser un sistema de propagació brutal. I pel que fa a les festes majors, amb la democràcia, el sistema de comissions de festes als pobles va fer que a l’hora de programar es programés més música del país. Això va garantir l’explosió i la propagació del rock català. En un país sense estat, és la pròpia gent la que crea els circuits culturals.

Les sales són fonamentals per entendre la situació. Encara hi ha un dèficit de musculatura empresarial. També hem normalitzat els festivals, que s’identifiquen amb un gènere concret i cada cop es va dibuixant millor l’escena, tot i que això va canviant cada set o deu anys.

Claríssimament. La gent adolescent el que fa és consumir hip-hop, rap, trap, dancehall, totes aquestes músiques urbanes. El principal canal de propagació ja no és ni la ràdio, ni les revistes ni la televisió, sinó Youtube i Instagram, sobretot Instagram. Un dels últims exemples és un grup que es diu Tixin’ Pixin’.

Tixin’ Pixin’. Com pot ser que un grup que dius “no sé qui són, no els he escoltat mai”, tinguin 200.000 visites del seu últim clip? O la Bad Gyal, que va aconseguir amb un clip de trap en català tenir més de 2 milions de visites. Aquest últim any s’han publicat cinquanta discos de cantants i grups d’aquests estils en català.

La veritat és que tot aquest món funciona bàsicament per internet i també amb un circuit potent de directes, als quals va gent molt jove. Un dels exemples és Senyor Oca, que va guanyar el concurs Sona9 que coorganitzem des d’Enderrock. Ell defineix el seu estil com a rap de la terra. Paral·lelament, hi ha un circuit de trap, el representant més visible del qual és Lildami, un enginyer de Sabadell de vint-i-pocs anys que ha deixat la feina a la SEAT per dedicar-se a fer cançons.

Sí, però no copien exactament l’estètica, ni l’estil, ni la fórmula americana, sinó que s’adapten al mercat català.

Hi ha hagut grups que ho han volgut posar en contacte, però en general els nous moviments no estan gaire en relació amb la música d’arrel. Tesa, una cantant del País Valencià, per exemple, s’identifica amb Maria del Mar Bonet, per l’apoderament de la dona, per la cançó tradicional i perquè creu que a partir del rap pot transmetre el mateix missatge que transmetia fa cinquanta anys Maria del Mar Bonet amb el llenguatge actual. No té relació amb l’estil. Tot i que estilísticament podríem dir que el rap o el trap estan connectats amb la música d’arrel, l’autèntic fil conductor és la Nova Cançó. La Nova Cançó del segle XXI és el rap. És la manera de dir coses. Necessito dir coses de la mateixa manera que ho feia la cançó protesta, a favor del feminisme, a favor de la lluita de país, a favor de les reivindicacions que siguin. Abans ho feien amb una guitarra i ara ho fan amb unes bases electròniques.

Cada generació de músics el que fa és connectar amb un públic molt jove. El rock català va tenir un públic molt jove que es va anar fent gran. A partir del 2000, aquesta generació adulta continua amb els nous grups, amb Manel, Mishima, Antònia Font, i després es torna a tallar amb el mestissatge. La Pegatina, Txarango, Els Catarres, són grups que van tornar a connectar amb un públic molt jove, que va tornar a créixer, i quan aquest públic ja s’ha fet gran anem al rap, a buscar nanos que tenen 14 o 16 anys. És la història de la música aquí i arreu del món. La música és generacional. Cada generació té un sistema diferent de connectar. Amb la Nova Cançó eren els recitals a la parròquia, als centres culturals; amb el rock català, les festes majors; amb el pop folk intervenen les sales de concert; el mestissatge també té un circuit propi, i el hip-hop i el rap ja no és res de tot això, sinó els nous formats.

Hi he anat, sí. No em posaré a primera fila, com feia en un concert de Sopa de Cabra, però em sembla genial anar-hi i veure la connexió que tenen amb la gent jove. En definitiva, amb aquesta combinació podem editar un número dedicat al trap i regalar amb aquest mateix número el Dioptria de Pau Riba, que fa 50 anys que es va publicar i que és el millor disc en català de la història. I el jove que compri la revista perquè li parlen de la seva música podrà escoltar un disc que va fer un jove hippy a Formentera que tenia 18 anys com té ara la seva generació. Això enriqueix i reforça l’orgull de la música del país.

Hi ha molts grups que toquen arreu del món, però en Llach i en Serrat van ser grans veus que explicaven al món què era Catalunya. És que la Nova Cançó va ser un fenomen únic per explicar Catalunya al món, que, a més, es va exportar, al País Basc, a Cuba... Va ser la gent qui es va organitzar per crear un moviment musical. Ara són grups que exporten només la música.

Estem vivint una transformació cap a un format transmediàtic. Enderrok ja fa molts anys que va deixar de ser una revista en paper. Continuem publicant una revista en paper, i és el nostre emblema, però som moltes coses més. Tenim edició digital, fem programes de televisió, fem documentals, cada número va acompanyat d’un disc. La revista sempre s’acompanya de material audiovisual, i sempre la presentem amb un acte musical en directe. El que hem aconseguit crear al voltant de la revista és comunitat i marca. Al voltant de la marca Enderrock hi ha una revista, però podem fer una exposició sobre Lluís Llach, o sobre el Grup de Folk. Fem un circuit de concerts en llibreries, fem els Premis Enderrock, hem fet la primera edició dels Premis Enderrock de les illes Balears, el concurs de maquetes Sona9 i moltes altres coses. El que importa són els continguts, els formats es poden combinar.