“Escobar no és un exemple a imitar”

Un dels objectius de Victoria Eugenia Henao és deixar de ser “la vídua de Pablo Escobar”. Li demanem disculpes perquè, avui dia, és difícil d’explicar qui és aquesta dona de 56 anys, mesurada i seriosa, si no és a còpia de reiterar que va ser la dona del narcotraficant colombià. El llibre que ha publicat pot ser que sigui la perpetuació d’allò que, precisament, no vol: estar sempre vinculada a aquest home. Les seves memòries, Pablo Escobar: mi vida y mi cárcel (Península, 2018) l’han portada a Barcelona i a Madrid. A la cafeteria de l’hotel on ens hem citat, asseguda en un sofà, va responent. Ens preguntem si el cansament que se li nota és per tantes entrevistes com ha fet aquests dies de promoció. O si deu ser potser un cansament més profund, el de qui ha viscut més d’una vida, i no sempre de gust. Quan tanca els ulls, cada nit, què veu, Victoria Eugenia Henao?

Aquest llibre és el primer en què és total protagonista. El seu fill, Juan Pablo Escobar –o Sebastián Marroquín, com es va rebatejar en exiliar-se de Colòmbia–, ja fa temps que ha començat a passar comptes amb el seu passat. Henao ha trigat vint-i-cinc anys, els que han passat des de la mort del capo del càrtel de Medellín. Li comento si sap que per aquí s’ha fet popular una frase, “¿plata o plomo?”, atribuïda al seu home. Què opina de les sèries sobre el narco? “És molt trist i molt decebedor tot aquest tema... A part que la meva realitat és ben diferent de la que apareix a les sèries; no tinc res a veure amb la dona que mostren.” No cal preguntar-l’hi, ella mateixa diu per què ha escrit el llibre. “El que estem buscant, el meu fill i jo, amb aquestes memòries és dir que Pablo Escobar no és un exemple a imitar.” Més endavant afegeix: “El rèdit econòmic és secundari. Això és un procés que té més a veure amb la transformació. M’interessa que es difongui.”

El llibre enganxa. I es veu en ell la bogeria d’Escobar. La bogeria de tots plegats. Les infidelitats, els oasis ficticis pagats amb el diner de la droga, les excentricitats. La bombolla en què vivia ella. I la sang. Molta. Atemptats i execucions sumaríssimes. I els últims anys, en què la guerra d’Escobar amb altres càrtels la va posar a ella cara a cara amb la realitat i la va sotmetre, a ella i als fills, a setges de tota mena. D’Henao es veu, al principi, una adolescent que va a escola, tot i que ja està casada amb Escobar –que tenia onze anys més que ella–. Als 16 anys, embarassada del primer fill, segueix estudiant. Als 16 segueixen els 17, els 18... I es consolida el seu rol submís, explica. Un rol patològic. Sigui pels seus negocis, sigui per altres dones, o tot alhora, Escobar passa poc temps amb la dona i els fills –nen i nena–. “Vaig ser la vídua d’un home viu durant molts anys i ara, des de fa vint-i-cinc anys, soc la vídua d’un home que sembla que no hagi mort.” La possibilitat de separar-se se la va plantejar una infinitat de vegades, però ell sabia convèncer-la. Potser era cert: d’una manera malaltissa l’estimava per sobre de qualsevol altra dona. L’estimava, ella? Tenia por? Ja li estava bé, tanta comoditat? “Totes aquelles humiliacions, acompanyades de tants riscos... Quina dona ho vol, això? Cap. Però ell sabia com seduir-me... «Mai et canviaré per res ni per ningú!», em deia.” “Ara, als 56, la meva terapeuta em mostra el trauma: «Aquest home, des de la seva psicopatia, el que va fer va ser seduir-la, i anar-la tancant per tenir-la en el seu cercle, per tenir la seva submissió.» És trist haver de parlar així del pare dels meus fills. No saps el mal que em fa el sol fet de dir el seu nom.”

Després de les desfetes provocades pel seu home i els seus sequaços, i els altres caps dels càrtels, ella va negociar amb els enemics del seu home el cessament dels atacs. I demanava que no traguessin la vida al primogènit d’Escobar, en compensació per les pèrdues que la guerra del narco els havia provocat. Assassinar el fill d’Escobar serviria, de passada, d’avís a navegants: això és el que passa quan t’enfrontes amb qui no toca. Henao es va asseure amb desenes d’homes per passar comptes, econòmics i de vida. Eren els adversaris de Pablo Escobar. Sospira. “No sé com vaig començar ni com, en algun moment, es va posar fi a tot aquest procés. Vaig saber trobar unes forces que no sabia que tenia, per compensar als meus fills tant de dolor, i que poguessin seguir amb vida.” S’atura uns instants. “Els enemics de Pablo em van dir que la vida del meu fill no era negociable.” Malgrat tot, se’n va sortir. Un cop mort Escobar, la seva família va intentar ser acollida en diversos països, sense sort. Finalment van poder radicar a l’Argentina.

Té por, ara? Agafa aire. “En aquest moment de la meva vida demano a Déu que em doni molts anys, sobretot per enfortir el meu net –fill de Juan Pablo–, i acompanyar-lo, perquè tot i haver nascut dinou anys després de la mort del seu avi, segurament li tocarà viure l’assetjament que hem viscut com a família. Li vull poder explicar, tot i mostrar-li el camí del bé, però si em moro demà o demà passat, sento que ja hauré complert la meva missió.”

Es fa difícil creure que no sabia a què es dedicava el seu home. De fet, quan feia molt poc que esatven casats, ell va estar un temps a la presó. “Em va dir que anava a la presó per haver ajudat un amic, que ell no hi tenia res a veure, i al cap de poc en va sortir. I me’l vaig creure. Era una nena, molt ingènua, estava acabant el batxillerat!” I no va preguntar mai d’on venien els diners? “Quan feia cinc anys que estàvem junts, ell va començar a tenir projecció, i a aparèixer com a empresari ramader. Hi havia benestar. Amb ell s’asseien a taula polítics, gent de l’Església, intel·lectuals... Què havia de qüestionar? D’altra banda, no tenia accés als moviments econòmics de Pablo. Era una cultura masclista, en què no tens dret ni a preguntar, ni a mirar, ni a dir.”

La mort d’ell –després de molta persecució–, li va donar, però, una oportunitat: viure sense mirar de reüll. “Han hagut de passar vint-i-cinc anys perquè faci un procés de catarsi i entengui el que m’ha passat. Tinc també el compromís, amb els fills, de fer conèixer la meva història, com a dona i esposa. Tinc una responsabilitat amb el meu país, pel seu horror. I sento que tinc una responsabilitat moral i que no puc ser indiferent a la tragèdia. Des d’aquesta tragèdia m’aixeco cada dia per un món que, abans d’anar-me’n, espero, sigui diferent. I que la gent em miri com a la dona que soc i que no se’m relacioni, inexorablement, amb la imatge de Pablo que té a veure amb el mal.”